Autor Articles i estudis
26 Abril 2019 a 12:00

Parisener Kanone, el canó més gran de la Primera Guerra Mundial

Parisener Kanone //Foto: https://www.militaryfactory.com

Parisener Kanone //Foto: https://www.militaryfactory.com

Freqüentment es considera la Segona Guerra Mundial com una seqüela de la Primera Guerra Mundial perquè les causes que van provocar la primera, lluny de desaparèixer quan va acabar, l’únic que van fer va ser fer de brou de cultiu perquè la Segona vingués amb més força. No obstant, no només va passar això en el pla polític, sinó que en l’aspecte tècnic, l’avanç de l’armament de la Segona no va poder haver-se produït sense el desenvolupament armamentista de la Primera. En aquestes mateixes línies ja vaig parlar en el seu moment dels canons més bèsties mai construïts i que van ser utilitzats pels nazis al front rus (veure El Pesat Gustau i el Dora, els canons més monstruosos de la Terra), però aquests autèntics “canons del Judici Final” no podrien haver estat desenvolupats sense els coneixements tècnics adquirits amb unes moles infernals, que van portar el front de guerra a la mateixa ciutat de París durant la Gran guerra. Em refereixo als Parisener Kanonen, els canons més grans de la Primera Guerra Mundial.

Els 4 anys que va durar la terrible Primera Guerra Mundial van significar una transició entre les acolorides i gairebé romàntiques guerres napoleòniques i l’apocalíptica guerra moderna. En aquests pocs anys es van passar, sense solució de continuïtat, de les càrregues de cavalleria sabre en mà a la repugnant guerra química, a força de portar a l’escorxador a milions d’éssers humans en una orgia de sang i budells que faria escandalitzar els mateixos Genets de l’Apocalipsi (veure Passchendaele, la pírrica batalla on el fang es va empassar 40.000 soldats). Amb tot, i malgrat que la guerra s’havia estancat en les trinxeres, els enginyers tant d’un com d’un altre bàndol van prémer l’accelerador a fons per tal de superar aquest límit pràcticament inamovible. Els avions estaven encara en bolquers, però l’artilleria no, de manera que desenvolupar canons que arribessin cada vegada més lluny es va convertir en vital. En aquest cas, com el front s’havia estancat a uns 100 km al nord de París, els desesperats enginyers alemanys van veure en el bombardeig de la capital francesa una forma de trencar el front de trinxeres, alhora que de forçar una guerra psicològica que fes rendir a les desgastades forces gales… i per això necessitaven un canó molt gran. Molt. I ho van fer.

Així les coses, el 23 de març de 1918, a això de les 7.20 h del matí un obús va impactar de forma imprevista davant del nº 6 del carrer Quai de la Seine, al districte 19 de París, produint 10 morts i 15 ferits. Què havia passat? Com havia pogut arribar una bomba a semblant distància del front? Un avió? Un dirigible? Aviat els serveis d’intel·ligència van saber que s’equivocaven. Havia estat el canó amb més abast que havia estat construït mai. Els francesos ho van anomenat la Grosse Bertha i els alemanys Dicke Bertha o Kaiser Wilhelm Geschütz (Canó del Kaiser Guillem), si bé es va fer famós simplement per ser “El Canó de París” (Parisener Kanone), ja que aquest va ser el seu únic i obsessiu objectiu.

El canó, situat a uns 120 km al nord-est de la Ciutat de la Llum, al poble de Crépy, al departament de l’Aisne (veure Fismes 1918, quan el xampany va decantar una guerra mundial), era simplement monstruós per l’època. Transportat per via fèrria fins a la seva ubicació, el canó pesava 750 tones i “calçava” un canó de 34 metres capaç d’arribar a objectius situats a 130 km de distància. Curiosament no disparava obusos “excessivament” grans, sempre que per “moderats” puguem definir a projectils d’1 metre d’alçada, 21 cm de diàmetre, amb un cap de 120 quilos carregat amb 8 kg de TNT i impulsada per entre 150 i 200 kg de pólvora. El que ve a ser un “petard” de revetlla, vaja.

La màquina va ser dissenyada i construïda per l’empresa siderúrgica Krupp (la mateixa que va construir durant la Segona Guerra Mundial el Pesat Gustau i el Dora, i que avui dia es dedica a construir ascensors a Espanya), i necessitava uns 15 dies per ser instal·lat en el seu lloc d’acció, ja que no permetia el seu tir des d’una plataforma ferroviària i s’havia de construir una base de ciment de 12 m2 i 4 metres de gruix. Com que era una derivació tècnica de l’artilleria naval, el Pariser Kanone va quedar sota la gestió de l’Armada alemanya que era la que s’encarregava de disparar-lo. Malgrat tota la seva potència, el canó, o millor dit, canons (perquè es van fer 3), tenia les seves limitacions.

Per assolir la distància màxima, els Parisener Kanonen havien d’estar en un angle molt elevat, de manera que el seu angle de tir oscil·lava tan sols entre 50º i 52º. Això li permetia, després d’un vol d’uns 170 segons a una velocitat de 1.500 m / seg i arribar als 40 km d’altitud, arribar a París, encara que amb una precisió molt baixa. Així mateix, era tal la deflagració per enviar l’obús a semblant distància que els tubs del canó patien una erosió de l’acer que obligava a canviar-los cada 65 trets. Just per això, es veien forçats a utilitzar projectils progressivament més amples, començant pels de 210 mm i acabant pels de 240 mm amb una cadència màxima d’un tret cada 15 minuts. No en va, un dels 3 construïts i que de març a agost van disparar contra la capital francesa va rebentar en explotar un dels obusos dins de l’ànima del canó.

Tot i els atacs de l’exèrcit francès en l’intent de neutralitzar semblant engendre balístic, els Parisener Kanonen no es van veure afectats per la seva artilleria, tenint documentat l’últim tret d’aquest tipus d’arma el 9 d’agost de 1918 a les 14 h. A partir de llavors, en veient com imminent la derrota alemanya, els comandaments militars teutons decideixen repatriar-los, desmuntar-los i fer desaparèixer tot rastre tant documental com físic de l’existència d’aquests canons. De fet, tot el que es coneix sobre aquestes armes es coneix pel treball de la Intel·ligència francesa (necessari per poder destruir-los), els testimonis de presos alemanys i els pocs documents gràfics de la seva existència, la qual cosa deixa als Parisener Kanonen amb un halo de llegenda, però massa real.

La participació en la guerra dels Canons de París va ser poc menys que testimonial. Després de 5 mesos de trets, es van fer 367 tirs que van produir 256 morts i 620 ferits, una molt baixa taxa d’afectació (el màxim dany el va originar a l’església de Sant-Gervais, amb 91 morts en enfonsar el sostre durant la missa de Divendres Sant el 29 de març de 1918) pel dispendi de recursos que, per una Alemanya bloquejada significà la seva construcció i desplegament. I en el pla psicològic? Igual, o menys, fins i tot. En tenir una cadència de tir tan espaiada a la que s’havia de sumar el temps que no disparaven per manteniment i la poca punteria, la gent no es va sentir atemorida i, en contrapartida, va despertar la ràbia i les ganes dels francesos per seguir la batalla i de donar-ho tot contra l’enemic alemany. Un èxit absolut, sens dubte.

En definitiva, que els Parisener Kanonen, malgrat la seva monstruositat i avanç tècnic sense parangó (els francesos no van poder igualar les seves característiques fins a l’any 1929), per a l’única utilitat que van servir va ser per a desenvolupar la tècnica artillera que seria la base perquè la embogida Alemanya Nazi -i amb ells les forces Aliades (veure Von Braun, les fosques maniobres d’un Estat)-, anys a venir, fes armes encara més destructives i mortíferes. Un monumental esforç intel·lectual i tecnològic que la Humanitat, francament, es podia haver estalviat.

Molts milions de morts l’hi haguessin agraït.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version