Autor Opinió
12 Abril 2019 a 12:00

Felicitat, economia i país

Joan Freixanet-1// Foto: FUB

Joan Freixanet-1// Foto: FUB

Segons el darrer estudi del World Happiness Reports (Informes sobre la Felicitat al Món), els catalans hem avançat als escandinaus i estem entre els ciutadans més feliços del món.

El mateix estudi destaca que aquests resultats es produeixen malgrat estar Catalunya en una situació d’incertesa política per la repressió per part de l’Estat espanyol i d’alguns factors desfavorables, com un cost de la factura elèctrica dels més alts d’Europa i els alts costos de l’habitatge a les grans ciutats en relació amb uns sous mitjans que augmenten poc.

Una explicació a aquesta aparent paradoxa és que la felicitat és un estat interior que es pot experimentar malgrat circumstàncies poc favorables i que depèn més d’aspectes com la participació en projectes il·lusionants, l’autosatisfacció amb les activitats que un porta a terme o amb el propi projecte de vida.

Una imatge que ho exemplifica és el somriure d’en Jordi Cuixart, president d’Omnium Cultural, en iniciar-se el judici als presos polítics. Cuixart, un home que porta 537 dies a presó sense condemna, separat de la seva família, obligat a abandonar la seva vida social i la gestió de l’empresa que va crear. El seu somriure radiant en circumstàncies que aparentment convidarien a una profunda tristor o a una ràbia desfermada, ens fan pensar que la felicitat pot dependre de factors com la coherència amb les pròpies conviccions o la tranquil·litat d’haver pres les decisions correctes d’acord amb la pròpia consciència.

En el cas de Catalunya com a país es pot parlar d’una consciència col·lectiva en tenir lluites compartides o en la il·lusió que comporta un procés d’alliberament nacional.

Evidentment, la situació i les expectatives de benestar econòmic són també un factor important de felicitat. En aquest sentit, fent balanç dels darrers dos anys, podem dir que han estat clarament positius per a l’economia catalana. Alguns exemples: Catalunya s’ha consolidat com a destí turístic, amb Barcelona com a setè destí més popular al món -i sense que hi hagi cap ciutat espanyola entre els 25 primers llocs. A més, Barcelona compta amb 5 dels 10 millors restaurants “gourmets i casuals” d’Europa.

Catalunya s’ha consolidat també en el darrers dos anys com un important pol d’atracció d’inversions foranies. Per exemple, en el sector de serveis, l’empresa Unitono ha escollit Catalunya, i concretament Reus, per instal·lar-hi un centre d’atenció telefònica que ha creat 150 llocs de feina. Barcelona ha acaparat el 2018 el 41% de l’arribada de noves marques estrangeres a l’Estat espanyol. L’empresa OneCoWork ha invertit fa poc 5,5 milions en un nou ‘coworking’ de 3.700 metres a Barcelona. D’altra banda, companyies com Microsoft, Facebook, Amazon i Allianz han decidit obrir els seus centres d’excel·lència i recerca tecnològica a Barcelona. De fet, els rànquings indiquen que la ciutat catalana és la tercera preferida pels emprenedors europeus per crear startups i la quarta del rànquings dels 10 hubs tecnològics de la Unió Europea en número d’startups.

En el sector industrial, BASF ha anunciat que invertirà 31 milions d’euros en la seva fàbrica de Tarragona i SEAT que construirà a Martorell una nova plataforma per a vehicles elèctrics.

Fets com aquest són conseqüència i alhora producte d’un clima bastant general d’optimisme, o d’expectatives positives de cara al futur. Això no pot fer oblidar les mancances importants a nivell econòmic que encara subsisteixen. Per exemple, l’elevat atur juvenil, o la necessitat d’infraestructures com el corredor mediterrani, o un cost de l’electricitat que ha pujat més enllà de qualsevol mesura i explicació racional – excepte la pròpia ineficiència de les companyies elèctriques i la contractació amb sous milionaris de directius procedents del món polític.

És evident que, malgrat totes les dificultats i tal com reflecteix l’informe “World Happiness”, hi ha una certa il·lusió per assolir canvis socials i per la construcció d’un projecte nacional. Això es trasllada, per exemple a les eleccions sindicals, en les quals,  per primer cop, el sindicat català CSC està esdevenint un dels que té una major representació.  O a les eleccions a les Cambres de Comerç, que se celebraran a les cambres de tot Catalunya del 3 al 8 de maig, en les quals votaran autònoms i empresaris i a les que es presenta, per primer cop, la candidatura que promou el Centre Català de Negocis, “Les Cambres: Eines de País”, amb figures rellevants del sobiranisme com l’actor Joel Joan o l’empresari Joan Canadell.

En definitiva, molts reptes, esperances, i lluites compartides caracteritzen la Catalunya dels temps actuals. Ara bé, és un moment de la història en què més podem fer els ciutadans de carrer, independentment de les elits que ens governen. Disposem de moltes més eines que els nostres avantpassats : impulsant i participant en els projectes en què creiem a través del món associatiu; premiant les empreses que comparteixen els nostres valors a través de les nostres decisions de consum responsable o consum estratègic; amb els nostres vots a governs, sindicats o cambres; a través dels nostres missatges a les xarxes socials… Tothom pot trobar maneres per aportar el seu gra de sorra!

Joan Freixanet Solervicens és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version