Autor Articles i estudis
21 Març 2019 a 18:00

Suècia, una protesta i el nen anomenat Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116

Suècia protesta Registre Civil// Foto: morelosesmas.com

Suècia protesta Registre Civil// Foto: morelosesmas.com

Quin nom li posem? Aquesta pregunta, per trivial que sembli, és una de les eleccions més importants que, després de la concepció, han pres els nostres pares per nosaltres. I és que, el posar un o altre nom, pot acabar per significar per al seu posseïdor el passar fastigosament desapercebut, o bé haver nascut amb un llum d’ambulància encès al cap. En el meu cas, el meu nom seria dels del segon grup, i encara que no renego en cap cas d’ell (bé al contrari), he de reconèixer que de vegades et canses del típic “¿perdó?” que matemàticament segueix com a resposta quan em veig obligat a donar-lo. Sigui com sigui, el meu “raríssim” nom no és més que el masculí d’Irene -acabat amb “o” en castellà i “u” en català- i em va ser imposat pel meu avi patern (veure Saps determinar els teus vuit cognoms?), el qual ens va ocultar les seves raons per a tal elecció durant tota la seva vida. No obstant això, i deixant les qüestions de gustos o modes a part… ¿què és el que pot portar a uns pares a posar al seu fill el nom de “Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116”? ¿Ximpleria? ¿Ignorància? Aquest cas real es va donar a Suècia el 1996 i, per sort, l’Estat suec no va acceptar el nom… per sort? El convido a llegir fins al final ja que, quan acabi, és possible que no tingui les coses tan clares.

Quan uns pares van al registre civil amb el naixement d’un nou fill, més enllà de per donar constància de la seva existència, amb això, en realitat, se li està donant d’alta com a futur “pagà” del país en què neix. L’Estat, en aquestes circumstàncies, a més d’obligar a que qualsevol nascut al seu territori d’administració hagi de ser afegit, si o si, en el seu llistat general de “súbdits”, ho fa seguint les seves regles i atenent els interessos polítics i especificacions culturals que vol imposar als seus ciutadans. I el nom i cognoms que han de portar, com a codi personal i intransferible que defineix una persona, no escapa al seu control tampoc, per la qual cosa l’elecció, per àmplia que sigui no és lliure elecció dels pares.

Així les coses, ja sigui emparats per l’excusa del dret a la dignitat de la criatura, perquè no atenen a la tradició establerta o a la llengua oficial, els Estats regulen a la seva conveniència el nom que ha d’imposar un pare, deixant poc marge de maniobra a la voluntat personal dels progenitors. Uns progenitors que, poden arribar a “rebotar-se” davant semblant intromissió de l’Estat en la seva privacitat, tal com li va passar a la parella sueca Elizabeth Hallin i Lasse Diding el 1996.

Suècia, com gairebé tots els estats del món, disposa d’una sèrie de lleis que, encaminades a regular els noms i cognoms que poden tenir els seus habitants, són bastant restrictives. No obstant això, a més de per la gastada defensa de la “dignitat” de les persones, la llei sueca sobre els noms va ser promulgada el 1982 perquè la gent corrent no pogués utilitzar els noms de la noblesa. Detall sense importància que deixa patent l’elitisme últim d’aquesta llei.

D’aquesta manera, l’excèntric -i comunista- hoteler suec Lasse Diding i la seva dona Elizabeth Hallin, seguint els seus principis morals van decidir no donar d’alta al seu fill Albin (nascut el 1991) al registre civil suec. L’únic inconvenient és que, l’Estat suec, en arribar als 5 anys i no haver donat d’alta a la criatura, els va castigar amb una multa de 5.000 corones sueques (uns 500 euros).

Els pares, davant l’amenaça judicial, van decidir inscriure al petit Albin amb el nom de Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116 (pronunciat Albin, és clar), al·legant que aquest nom corresponia a una vivència que van tenir Hallin i Diding durant l’embaràs i que seguia els preceptes de la patafísica. Per qui no ho sàpiga, la patafísica és un corrent cultural en què el surrealisme és el rei, i on l’anormalitat i l’excepció són la regla. O dit d’una altra manera, una conya marinera cultural francesa de mitjans del s.XX en què es parodiava la societat que els envoltava d’una forma totalment surrealista. Evidentment, no va colar i la judicatura va mantenir la multa.

No contents amb la decisió, Elizabeth i Lasse van decidir provar a inscriure’l novament, però ara amb el nom de “A” (pronunciat, una altra vegada, com Albin), nom que el registre va seguir sense acceptar, obligant a la parella a cedir, finalment, als requeriments de l’Estat suec.

De fet Lasse Diding és un personatge que porta de corcoll les autoritats sueques des de fa molts anys. A part de formar part de la vida social i cultural de Varberg (ciutat situada al sud-oest de Suècia), Diding va ser conegut per fer un spa en un dels seus hotels ambientant-lo a l’URSS i omplint-lo d’iconografia dedicada a Lenin. No content amb això, també té un hotel anomenat Havana (ambientat a l’Havana, clar), i ha protagonitzat diverses polèmiques, com la de comprar per Varberg l’estàtua d’una dona pegant un cop de bossa a un nazi, que la ciutat no va voler comprar al seva dia, així com la de denunciar un regidor local per robar… un panet! d’un dels seus hotels, reclamant amb això el mateix tracte judicial per als polítics que per als pobres. Realment, tot un personatge.

Així les coses, Lasse Diding i la seva dona, posant al seu fill Albin un impronunciable nom de 38 lletres i 5 números, van decidir fer un pols a l’Estat en protesta per la seva excessiva intromissió en la vida dels seus ciutadans, deixant en evidència les mancances democràtiques de Suècia. La broma, que els va costar uns 500 euros que es podien haver estalviat simplement seguint les lleis sueques, posa de manifest que, amb l’elecció del nom dels fills (o del canvi del seu propi nom, veure Ulysses S. Grant, el president al que li van canviar el nom), més enllà de modes, fílies i fòbies, els pares estan exercitant un dret fonamental: la Llibertat.

I per això l’Estat vol controlar-ho.

Ireneu Castillo

@ireneuc

Switch to mobile version