Autor Articles i estudis
2 Març 2019 a 18:00

Pompeia any 59, la primera batalla campal entre aficions de la Història

Pompeia batalla campal entre aficions //Foto: www.sdpnoticias.com

Pompeia batalla campal entre aficions //Foto: www.sdpnoticias.com

Més enllà dels beneficis que es deriven per a la salut del practicar-lo, l’esport és, avui dia, sobretot un gran negoci. La capacitat que el futbol, el bàsquet o les carreres de motos tenen d’atreure -i apassionar- al personal és només equiparable a la ingent quantitat de diners que aquests espectacles de masses són capaços de generar. Però clar, allà on s’ajunta gent i passions enfrontades, sorgeixen espurnes, que, de vegades, prenen en forma de tumultuoses topades físiques que poden derivar en autèntiques massacres (veure La Guerra del Futbol o quan l’esport rei va ser capaç de desencadenar una guerra). Això, que en principi quedaria al marge de l’esport, però que certs “periodistes esportius” amb pocs escrúpols venen fins a la sacietat amb imatges en bucle i vestides de suposada informació, podíem pensar que ha sorgit en els últims temps, però res més lluny de la realitat. De fet, en una data tan allunyada com el 59 dC les cròniques ja ens expliquen que hi va haver una monumental batussa entre aficions, a compte d’un espectacle esportiu, que va produir diversos morts. Es va produir a Pompeia i es tracta de la primera notícia en la Història d’una batussa semblant.

Pompeia és molt coneguda per l’erupció que, l’any 79 dC, va enterrar la ciutat i els seus habitants sota diversos metres de cendres volcàniques procedents del Vesubi. No obstant això, fins al moment de la destrucció, Pompeia era una ciutat molt populosa gràcies al seu port, que la convertia en un centre comercial de primer ordre en aprofitar la seva relativa proximitat a la Via Apia per distribuir mercaderies ja fos amb Roma com amb el sud de la península Itàlica; era el que avui anomenaríem un “hub”. Aquesta situació privilegiada feia que la ciutat estigués equipada amb tot tipus d’infraestructures, entre elles un amfiteatre (veure La oculta ubicació de l’amfiteatre romà de Barcelona) amb capacitat per a 20.000 persones, on es realitzaven, com en tot l’Imperi, les populars lluites de gladiadors.

Les lluites de gladiadors, per a qui no tingui gaire idea, serien l’equivalent romà de les actuals vetllades de lluita lliure (Wrestling) encara que bastant més sagnants, ja que la morbositat i la sang sempre atreien molt en aquella època. Això significava que, igual que avui dia, els gladiadors tinguessin una gran afició que es mobilitzava quan “actuava”, aixecant passions entre la gent -alguns tornaven boges a les dones com un David Bisbal qualsevol- i generant una gran expectació. Tanmateix, i com passa sempre, cada públic té les seves cadències, generant unes fílies i unes fòbies diferents segons els pobles. El Reial Madrid té els seus fans irredempts, exactament igual que el FC Barcelona… ¿i què passa quan s’enfronten? Que formen un còctel explosiu que salta a la més mínima.

Així les coses, Livineyo Régulo, un fosc personatge que havia de ser una bona “peça” ja que havia estat expulsat del Senat romà (es desconeix el perquè), va organitzar a l’amfiteatre de Pompeia un joc de gladiadors per a públic gaudi en l’any 59 de la nostra era. Els espectacles de gladiadors, com ja he comentat alguna vegada, tenien molt de promoció i de neteja de la imatge personal de qui els organitzava, de manera que els emperadors i grans personatges els utilitzaven molt per a guanyar-se la simpatia del poble. És fàcil pensar que, davant la situació d’haver estat expulsat del Senat, el tal Livineyo Régulo pogués haver organitzat uns jocs per congraciar-se amb el populatxo. La qüestió és que els jocs van atreure una gran gentada, com acostumava a passar.

L’espectacle, com era d’esperar va atreure una gran quantitat de gent de la mateixa Pompeia, però també ho va fer de Nuceria, una població distant uns 12 km d’ella, però més a l’interior. Fins aquí tot normal, ja que l’afició pels gladiadors transcendia el merament local, però, el gran problema era que les dues poblacions no podien veure’s ni en pintura des de temps immemorials en què, per una causa o una altra, sempre havien acabat en bàndols diferents. No cal dir que, la passió de les lluites de gladiadors, despertaven els baixos instints i les altes malvolences entre els pompeians i els nucerins … i aquell dia es van mostrar en tot el seu “esplendor”.

Compta l’historiador Tàcit que, en aquells jocs, les topades entre les dues aficions van començar amb provocacions de tipus verbal, és a dir, que van començar a esmentar la mare -o el gladiador, que per a aquests casos és el mateix- la qual cosa va encendre els ànims de pompeians i nucerins. Ànims que, lluny de calmar-se, van anar cada vegada a més, embolicant una batalla campal a cop de pedra entre aficionats d’un i altre bàndol, fins al punt que a la sarabanda de pedres voladores van seguir les armes (es coneix que estava permès d’entrar-les a aquells espectacles) acabant el merder amb diversos morts i múltiples ferits entre els “contendents”. Segurament, els gladiadors van flipar en colors en veure que el veritable espectacle sagnant, en comptes de a l’arena, s’estava desenvolupant a les grades.

Segons sembla, els que pitjor van sortir van ser els nucerins, ja que eren minoria i els pompeians, que estaven a casa i eren més, repartien estopa amb molta més alegria i tranquil·litat. Sigui com sigui, la batussa va arribar a coneixement de Neró, el qual va passar la patata calenta als senadors, d’aquests als cònsols i, de nou, als senadors, els quals van sentenciar prohibir durant 10 anys els jocs de gladiadors a l’amfiteatre de Pompeia, un cop duríssim a uns espectacles que eren una autèntica bogeria per als ciutadans de l’Imperi Romà. No obstant això, no només hi va haver càstig per als pompeians, sinó que els organitzadors d’aquella “gresca flamenca”, entre ells el promotor, l’exsenador Livineyo Régulo -sobre el qual segur pesava el seu mal record al Senat-, van ser desterrats de Pompeia a perpetuïtat.

Amb tot, i com passa en l’actualitat amb els càstigs suposadament “exemplars” que es donen quan es produeix un altercat semblant en un camp de futbol, el càstig no va durar tot el temps de la condemna. El mateix Neró va aixecar la prohibició dels “ludi gladiatorii” a Pompeia 5 anys després, especulant-se que Popea Sabina, l’esposa de Neró, pompeiana i amb la qual s’havia casat poc temps abans, hauria convençut l’emperador perquè aixequés el càstig als seus paisans.

Sigui com sigui, l’erupció del Vesuvi arrasaria amb tota la ciutat anys a venir, si bé ha arribat fins a l’actualitat un fresc en què es retrata aquell aldarull amb tot luxe de detalls, possiblement encarregat per algú per al qual aquells fets van ser d’especial orgull. I és que, si bé Instagram és una cosa dels nostres dies, està vist que el repartir d’hòsties en els estadis, vanagloriar-se d’això, i fer-se la foto per tenir el record, és una d’aquelles vergonyes que, més enllà de la supina estupidesa que demostra qui ho fa, no ha estat capaç d’esborrar del nostre patrimoni ni l’incansable passar dels segles.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version