Autor Articles i estudis
28 Març 2019 a 18:00

La força antinazi d’un senzill clip subjecta papers

Clip antinazi // Foto: paperclipcampaign.com

Clip antinazi // Foto: paperclipcampaign.com

Té vostè un clip a casa o oficina? Rar seria que respongués de forma negativa, la veritat. Aquest tros de filferro doblegat ha estat un dels invents més senzills però més útils i reeixits al seu torn que ha donat la tecnologia humana en els últims segles (veure Flocken Elektrowagen, l’oblidat primer cotxe elèctric). Invent que, per la seva versatilitat, en l’actualitat no hi ha escola, oficina o casa que no els utilitzi de forma massiva per reunir tot tipus de documents sense trencar-los… o per fer amb ells un tanc a partir d’una llauna com li passava al televisiu McGyver. Conyes a part, quan agafi un senzill clip sàpiga que, a més del que s’ha explicat anteriorment, té entre les seves mans tot un símbol de resistència contra el nazisme.

A l’abril de 1940 els nazis havien ocupat Noruega per assegurar-se el proveïment del mineral de ferro que importen des d’allà, donada la dependència d’Alemanya d’aquesta matèria primera per poder desenvolupar la seva indústria de guerra (veure El Pesat Gustau i el Dora, els canons més monstruosos de la Terra). Després de la seva ocupació, el règim nazi instaura un govern titella que insta el rei Haakon VII a abdicar. El rei, donat el desafiament dels acòlits hitlerians, rebutja abdicar i després de fugir d’un bombardeig alemany, s’exilia a Londres gràcies a l’ajuda de la marina britànica que treu el seguici del nord de Noruega on s’havia refugiat.

L’ocupació nazi va durar els 5 anys que va durar la II Guerra Mundial, i durant aquest temps la repressió de la resistència noruega va ser duríssima, incloent des d’un principi la prohibició -sota pena de deportació- de tot tipus d’ensenyes i símbols nacionals. Malgrat tota aquesta coacció, els noruecs se les van enginyar per expressar la seva “norueguicitat” (disculpin el neologisme) i el seu suport al rei exiliat; primerament vestint barrets de color vermell amb les inicials del rei Haakon VII i, posteriorment -atès que portar una peça vermella al cap resultava massa cridaner-, un senzill clip enganxat a la solapa o al davanter de la peça que s’utilitzés. La iniciativa, promoguda pels estudiants noruecs a la tardor de 1940, va fer furor.

El clip, com a element d’unió que és, va simbolitzar en aquell moment la unió dels noruecs contra l’ocupació nazi i contra tot el que significava el nazisme i, va arribar a incomodar fins a tal punt les forces d’ocupació hitlerianes, que va ser prohibit expressament per el govern titella sota condemna de severs càstigs. Tot i la repressió, que va portar a la detenció de nombroses persones que vestien el clip, el símbol va continuar vigent durant tota l’ocupació alemanya fins convertir-se, de facto, en el símbol nacional de Noruega. No obstant això, no acaba aquí la història “antinazi” del clip subjecta papers.

El 1998, una escola rural del petit poble de Whitwell (Tennessee, 1.700 habitants) per explicar gràficament l’Holocaust jueu durant la 2a Guerra Mundial als seus alumnes i després de conèixer la història dels clips noruecs, va decidir recollir 6 milions de clips, un per cada mort jueu provocat pel nazisme. L’assumpte, aviat va arribar a les oïdes dels mitjans de comunicació, els quals van divulgar la iniciativa -batejada com “The Paper Clips Project” – i van començar a ploure clips d’arreu del món provinents en gran part de jueus que, d’aquesta manera , honraven als seus morts. L’afluència de clips va ser tal, que als 6 milions inicials es van sumar 5 milions més en record dels gitanos, catòlics, testimonis de Jehovà, homosexuals, etc… que van morir víctimes del nazisme.

Simultàniament, el 2001 es va erigir en Whitwell un monument en homenatge a l’1,5 milions de nens víctimes de l’Holocaust, consistent en un autèntic vagó de tren alemany que havia estat utilitzat en el transport de persones als camps de concentració i el qual va ser omplert amb els 11 milions de clips obtinguts pels xavals de l’escola. En l’actualitat se segueixen rebent clips i l’objectiu és aconseguir els 50 milions de clips, que és el que s’estima que van ser les víctimes totals de la Segona Guerra Mundial.

Moltes vegades pensem que l’estupidesa humana és infinita, i potser així ho sigui (veure Caransebes, la batalla més idiota de la història), però tant veure la part dolenta possiblement no ens deixi veure que l’ésser humà, tot i que és capaç de fer el pitjor, també és capaç de fer el millor, lluitant contra el mal i expressant la seva solidaritat amb el que pateix. De vegades ho veiem, la majoria de vegades no, com els clips, els quals, invisibles en els nostres calaixos, esperen pacients el millor moment per sortir a escena.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version