Autor Articles i estudis
14 Febrer 2019 a 18:00

Les misterioses i mortíferes onades gegants

Onada solitaria// Foto: wwwngenespanol.com

Onada solitaria// Foto: wwwngenespanol.com

Quan passegem pel port i veiem la immensa grandària dels grans creuers o els gegantins vaixells de càrrega, ens fa l’efecte que aquestes enginys són poc menys que indestructibles (veure El Tessarakonteres, el vaixell a rems més gran de la Història). La potència que despleguen al mar aquestes meravelles de la tècnica és espectacular, però, malgrat la seva grandesa i potència gairebé sense límits, són unes autèntiques closques de nou flotants quan es troben enmig de la mar amb uns autèntics monstres de la naturalesa: les onades gegants.

Per començar, no hem de confondre una onada gegant amb un tsunami (veure Big 95, el tsunami que va arrasar el llevant espanyol), ja que aquests últims es formen per causa d’un terratrèmol i la seva major afectació es produeix a les costes, ja que en mar obert no són especialment perillosos. No obstant això, les onades gegants es produeixen arreu dels oceans, en qualsevol moment i, pràcticament sortides del no-res, es dissipen tan aviat com s’han format. Si per desgràcia troben algun vaixell en el seu trajecte, per gran que aquest sigui, tinguin per segur que les passarà magres. Molt magres.

Es diu “Ona Gegant”, a aquelles ones que, sense causa aparent, doblen, tripliquen o fins i tot quadrupliquen l’alçada mitjana de les ones que hi ha en un mar en aquell moment. De tal forma que en zones de mar molt alterada amb altures d’onades de 8 o 10 metres, pot desenvolupar-se una onada que pot arribar a assolir els 20 m d’alçada o fins i tot ser superiors, arrasant amb tota flota que es trobi en aquell moment per la zona. L’existència d’aquestes ones es coneix des d’antic, però sempre es van considerar com a meres fantasies i llegendes de marins ebris. Des de 1995 sabem que, de mites, res. I que hi ha en major nombre del que suposàvem.

Durant el primer de gener de 1995, la plataforma Draupner dedicada a l’extracció de gas i situada al Mar del Nord (veure Doggerland, l’Atlàntida del Mar del Nord) a 160 km mar endins de les costes noruegues, es trobava immersa en un temporal en el qual les onades arribaven als 12 metres. Cap a les 3 de la tarda, els treballadors van ser confinats a l’interior de les instal·lacions de la plataforma, tot esperant passar els forts vents huracanats que s’estaven produint en aquella part de l’Atlàntic.

Cap a les 15.20 h els detectors làser de mesurament d’altura d’onades de la plataforma van detectar una onada que va arribar, de forma inexplicable, als 26,8 metres d’altura. Aquesta alçada no va afectar la plataforma, en estar preparada per aguantar huracans i estar molt alta sobre el nivell de l’oceà. Això va impedir que la super-ona no arribés a inundar les instal·lacions, i va lliurar als treballadors de veure en viu i en directe l’arribada d’una paret d’aigua com la que els va caure a sobre.

Arran d’aquest descobriment, es va poder seguir el fil de diverses desaparicions misterioses de vaixells i d’esdeveniments similars que van posar en escac a més d’una tripulació, tal com la del transatlàntic Queen Mary, que el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, es va trobar amb una onada de 28 metres d’altura que el va fer sotsobrar a unes 700 milles de distància de les costes d’Escòcia. El vaixell es trobava immers en una tempesta i portava 16.000 soldats nord-americans, quan, en impactar de costat l’enorme onada, va arribar a escorar-lo 50º durant un breu període de temps. Afortunadament, el vaixell es va posar dret tot sol i va poder continuar el viatge sense major inconvenient, però si el vaixell hagués arribat als 53º d’inclinació, el Queen Mary hauria bolcat i provocat així el major desastre naval de la història, superant de llarg el sinistre del Titanic.

No obstant això, no es cregui que aquestes coses només passen a mar obert, ja que si es troba en un llac, enmig d’una tempesta, pot ser que no es trobi fora de perill d’aquestes onades monstruoses. El 10 de novembre de 1975, els vaixells SS Arthur M. Anderson i SS Edmund Fitzgerald, vaixells de càrrega d’aigua dolça d’uns 220 m. d’eslora, es trobaven navegant pel llac Superior (Grans Llacs), quan per causa d’una tempesta amb vents de fins a 100 km/h es van començar a aixecar onades de fins a 7 m. d’altura. En ple fragor de la tempesta, l’Anderson, que era més lent, va perdre la comunicació amb el Fitzgerald i es va veure sorprés per ratxes de fins a 139 km/h i onades de més d’11 m. d’alçada, que el van fer sotsobrar. El SS Fitzgerald per la seva banda es va enfonsar, i van morir els seus 29 tripulants. No se sap exactament què és el que va passar, però s’especula que un “tren” de tres onades gegants partís el vaixell i l’enviés en orris en un instant, ja que no es va rebre cap trucada d’auxili, es va trobar un bot salvavides que ni tan sols tenia llevada la funda, i uns ganxos es van descobrir doblegats causa d’una gran pressió. Les seves restes reposen, partit en dos, a una profunditat de tan sols 160 metres.

Sigui com sigui, els científics no es posen d’acord en quin és el mecanisme que posa en marxa aquestes ones destructives. En alguns casos es produeixen en zones on es produeixen confluències de fortes corrents de sentits contraris, mentre que altres vegades es produeixen quan es superposen ones de diverses longituds d’ona diferents, formant momentàniament un autèntic monstre que es dissipa tan aviat com s’ha format. Qualsevol que sigui l’origen de les onades gegants, resulten un autèntic perill per a la navegació, fins al punt que han arribat a fer variar algunes rutes navals de zones especialment proclius a la seva formació.

Esperem que els coneixements científics al respecte avancin amb celeritat i evitin més incidents tot i que, per molt que avancem, el principal coneixement que hem de desenvolupar és el del respecte i la humilitat envers el mar. Un mar al que li importem ben poc i del qual depenem totalment.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version