Autor Articles i estudis
2 Novembre 2017 a 18:00

Fismes 1918, quan el xampany va decantar una guerra mundial

ireneu xampagne

foto:https://img3.pleinevie.fr

Més enllà de la tragèdia que suposa qualsevol guerra, la realitat és que en totes elles hi ha moments que quedaran per a la posteritat per lo ridícules o hilarants que arriben a ser. Heroïcitats, dramatisme, estratègies, tenacitat… en un conflicte bèl·lic l’ésser humà es mostra amb tot el seu esplendor tant per dalt (veure 1914. Quan el Nadal va parar una Guerra Mundial) com per baix (veure Asteques, sacrificis humans i els salvadors conqueridors espanyols), sense oblidar-nos de qualsevol dels seus passos intermedis. Això fa que, davant la pressió i la necessitat, les persones actuïn de formes molt rares, donant curs als seus baixos instints encara que facin posar-se les mans a la cara a propis i a estranys. Tal és el cas que va passar durant la Primera Guerra Mundial al front occidental quan les tropes alemanyes en ple avanç van topar amb un singular botí que va acabar per marcar el destí final de la Gran Guerra.

Primavera de 1918. Si bé els russos havien abandonat la Primera Guerra Mundial per causa de l’èxit de la revolució bolxevic, alliberant a Alemanya de sostenir el front oriental, el desgast de quatre anys de conflicte totalment estèril havia portat al límit a tots els països en lliça. La guerra de trinxeres, que s’havia demostrat un simple escorxador humà enmig d’un fangar immens (els cossos de 40.000 soldats britànics mai van aparèixer engolits pel fang), el bloqueig dels aliats i les revoltes socials internes, van fer que el general Erich Ludendorff -màxim poder a Alemanya juntament amb Paul von Hindenburg i sota el Kaiser Guillem II -, davant la impossibilitat d’aguantar molt més, decidís donar un cop definitiu per trencar el front i decantar, finalment, la guerra del costat alemany.

Així les coses, l’alt comandament alemany va decidir atacar amb totes les seves forces (aprofitant els reforços provinents de l’extint front oriental) uns quilòmetres al sud de Ypres (Bèlgica). La idea de Ludendorff era, atacant un punt feble entre les tropes franceses i britàniques, aconseguir un accés al Canal de la Mànega i trencar les línies de proveïment dels Aliats. L’avanç es va dur a terme, però quan estaven a 35 km de Dunkerque, van topar amb els anglesos que van aconseguir frenar-los.

Davant tal inconvenient Ludendorff, entestat en seguir amb la campanya, va decidir enviar el gruix de les seves tropes cap al sud-est per trencar el front a la regió d’Aisne i poder arribar a París. Objectiu que seria un cop mortal per a les esgotades i desmoralitzades tropes franceses.

Així les coses, el 27 maig de 1918, Ludendorff llança un atac sorpresa contra posicions franceses situades entre Reims i Anizy que provoca que aquests es retirin desordenadament. D’aquesta manera, els alemanys, en un sol dia, són capaços d’avançar 15 km, controlant diversos ponts estratègics. Estan a només 130 km de distància de París, de manera que l’objectiu, gràcies a l’efecte sorpresa (havien aconseguit mantenir-lo en secret fins a unes poques hores abans de llançar l’atac) apareix com assolible. No obstant això, un combatent inesperat es va aliar amb els francesos: el xampany.

Els subministraments alemanys, a causa del bloqueig comercial a què eren sotmesos pels aliats, era molt dolent. Els soldats, mal alimentats, no dubtaven a assaltar els pobles que anaven conquerint i emportar-se de ells tot el menjar i beguda que en ells trobaven. Encara que clar, quan en arribant a Fismes es van topar amb les caves plenes de xampany francès, la guerra, per a aquells malparats soldats alemanys va passar a ser una autèntica festa flamenca.

Fismes, petita vila d’uns 3.000 habitants durant la guerra i distant poc més de 100 km al nord-est de París, es troba a la històrica i vitivinícola província de Champagne, bressol del xampany, pel que els seus camps es dediquen des de l’Edat Mitjana al cultiu de la vinya. Això significava que, sent primavera avançada en aquells moments, i malgrat les infinites dificultats de portar les feines del camp estant a prop del front, quan els alemanys van arribar les caves tenien a punt la nova producció de l’any. Soldats desesperats i alcohol a lliure disposició: merder assegurat (veure Caransebes, la batalla més idiota de la història). I així va ser.

El dia 30 de maig, l’alt comandament alemany rep una notificació segons la qual, resulta impossible l’avanç de les tropes a través de Fismes, pel fet que el poble està ple de soldats borratxos i ampolles de xampany per terra. Els soldats, havent descobert els cellers a vessar de xampany de la temporada, havien començat a beure com cosacs, agafant una descomunal “turca” col·lectiva, a la qual s’anaven sumant els soldats que anaven arribant. L’avanç, fins a aquest moment imparable, d’aquesta manera es va veure frenat de cop. Ludendorff estava més cabrejat que una mona però, donada la situació, no li va quedar més remei que esperar unes hores a que se’ls passés la borratxera per seguir amb l’avanç. Una espera forçosa que es va determinar vital.

Efectivament, aquesta petita aturada per la “tranca” que van agafar els soldats teutons, va permetre que les tropes franceses en retirada es reagrupessin i, amb l’ajut de divisions americanes, iniciessin diversos contraatacs que van acabar per frenar l’avanç alemany. Ludendorff, a causa del fracàs de l’ofensiva (havien mort 125.000 alemanys a 4 de juny), es veu obligat a canviar l’estratègia, movent de nou les zones d’atac, obsessionat en aconseguir una victòria decisiva que donés la volta a la truita però que, a cada minut que passava, li quedava més lluny. Victòria que, de fet, mai va arribar i que va acabar per fer-ho dimitir del càrrec l’octubre de 1918, poc abans de la final de la guerra.

En definitiva que, per molt que els grans estrategs facin puntes de coixí per a guanyar una guerra, en tant que el factor humà ha de ser el factor clau per assolir els seus objectius, qualsevol planificació s’anirà en orris més aviat que tard. I és que, agradi o no, l’ésser humà és abans de res humà… i amb una ampolla de xampany a la mà (o cava, al gust) ja ni en parlem.

Que l’hi preguntin a Ludendorff.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version