Autor Articles i estudis
5 Gener 2017 a 18:00

L’oblidada i esperpèntica peripècia del Negre de Banyoles

ireneu negre banyoles

Una de les coses que més se li ha retret al pròxim inquilí de la Casa Blanca és el seu amor incondicional (noteu la ironia i la conya) als immigrants, justament en un país en què, excepte quatre indis escampats, tots els seus habitants són immigrants o descendents d’immigrants. Sigui com sigui, i malgrat que dels 10 o 11 milions d’immigrants que ha promès expulsar, al final es quedaran en 50 o 60 sempre que no estiguin constipats, la veritat és que Trump simplement és hereu d’una cultura que ha cregut que Europa (i per derivació, els Estats Units) eren el melic del món pel fet de ser els més desenvolupats del planeta. Aquesta realitat ha fet que els països occidentals, durant segles hagin fet servir el seu particular dret de cuixa amb la resta de pobles del planeta, considerant-los poc menys que éssers inferiors, quan no directament animals, sense ni tan sols reconèixer-los el dret a viure en la seva pròpia terra (veure El desconegut (i britànic) genocidi d’aborígens de Tasmània). Possiblement, els dies més durs de l’esclavisme i del racisme hagin passat, però on foc hi va haver, cendres queden (quan no brases enceses) i només des d’aquesta perspectiva es pot entendre l’esperpèntica peripècia que fa uns anys va passar el boiximà dissecat del Museu Darder, més conegut com “El Negre de Banyoles”.

Com és possible que el cos dissecat d’un negre africà estigui donant voltes per Europa durant més de segle i mig, només s’explica dins d’un context colonial, en què les potències econòmiques europees s’havien repartit el món com qui es reparteix un pastís. A banda quedava el respecte cap els indígenes, els quals, a més de rars, l’únic que feien era molestar els nous amos de les terres. Amos que, com si fossin bèsties, si no els podien utilitzar per treballar en les seves hisendes o vendre’ls pels d’altres, els eliminaven directament. Àfrica, en aquest sentit, va ser una autèntica mina d ‘ “éssers inferiors” (veure El trist origen de la paraula “quilombo”), perfectament aptes per treballar com a mà d’obra esclava, sense reconèixer-los la més mínima humanitat ni dignitat. De drets, ja millor ni parlar-ne.

En aquest ambient, on tot el no europeu era digne de posar en un museu, els taxidermistes germans Verreaux van decidir guanyar-se la vida important tota mena d’animals d’Àfrica i el Sud-est Asiàtic, que s’enviaven enrotllats com catifes i es muntaven convenientment un cop arribats a la seva botiga/museu a París. Evidentment, entre els animals no faltaven els espècimens humans.

Justament, un d’aquests exemplars que podien ser d’interès per a la societat europea d’aquell temps, va ser un negre boiximà del desert del Kalahari que havia estat obtingut pels germans Verreaux el 1830 i que s’havia muntat amb la seva llança, el seu tapall i els seus ornaments cerimonials. Bé… de fet, més que “obtenir” els taxidermistes l’havien “pispat”, en treure’l, amb nocturnitat i traïdoria, de la tomba on la seva tribu ho havia enterrat. I és que, si els arriben a haver enxampat, als que haguessin hagut d’enviar enrotllats haguessin estat a ells.

No va ser fins a mitjans segle XIX, que el metge i veterinari barceloní Francesc Dauder i Llimona, el qual solia anar a París a visitar la botiga dels Verreaux, va comprar entre altres curiositats naturals la figura dissecada del negre per a la seva col·lecció particular. La figura, d’aquesta manera, va quedar en possessió de Dauder, el qual, el 1887, l’exposa durant un any en el que avui és el Museu de Geologia del Parc de la Ciutadella, sent instal·lat a l’any següent en un pavelló del Passeig de Gràcia juntament amb tota la resta de la seva col·lecció d’Història Natural i aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (veure Barcelona 1888, la torre que volia competir amb la torre Eiffel ).

El 1916, poc abans de morir, Dauder fa donació de tota la seva extensa col·lecció d’animals dissecats -negre inclòs, faltaria més- a l’ajuntament de Banyoles (Girona), el qual munta amb ella el Museu Darder, on quedarà dipositat durant els següents decennis sense que el boiximà cridés massa l’atenció. No obstant això, l’arribada de les Olimpíades a la vila gironina anava a donar un gir dramàtic a la situació del, fins llavors, invisible negre de Banyoles.

El 1991, un periodista tafaner llegeix una carta perduda en una taula de les oficines consistorials que havia estat enviada a l’ajuntament de Banyoles per un metge haitià establert a Cambrils anomenat Alphonse Arcelin. En ella, el metge -i, posteriorment, regidor del PSC- sol·licitava que, en mor de la dignitat de les persones de color i de la del propi boiximà dissecat, la vitrina amb el negre fos retirada del Museu Darder sota pena de recórrer a instàncies majors. La notícia va saltar a les primeres planes dels diaris en vigílies de les Olimpíades de Barcelona, armant un rebombori a nivell internacional d’unes dimensions que va posar els pèl de punta a tots els responsables polítics locals, autonòmics i estatals.

A causa de la negativa del museu de retirar la figura (normal, ja que era la seva principal font de visites -ergo ingressos), Arcelin es va ficar en plets amb l’Ajuntament. Plets que van arribar als mitjans de comunicació aixecant una gran polseguera mediàtica que va fer suar tinta a la diplomàcia espanyola, en arribar al ple de l’Organització d’Estats Africans i fins i tot a la de les Nacions Unides, a causa de l’interès públic del mateix Kofi Annan – llavors secretari general de l’ONU- en què la figura del negre es retirés. Finalment, i donada la brutal pressió internacional, la figura va ser retirada del museu de Banyoles el 1997. No obstant això, no va acabar la peripècia aquí.

L’oferiment del govern de Botswana per enterrar les restes del boiximà dissecat (ancestre dels que viuen al país, encara que no està molt clar ni que fos boiximà, ni de Botswana), va fer que “el negre” s’hagués de preparar per al viatge. L’inconvenient és que, en una mena de remake del “si no és per a mi, no serà per a ningú”, el govern espanyol va fer desmuntar el cos, separant el bastidor de fusta que feia de columna vertebral, la palla que feia de carn i els filferros que li donaven rigidesa, per enviar única i exclusivament el crani i els ossos de les cames i braços originals. La pell que tenia, que estava embetumada per donar-li el color negre, i tota la resta de “gadgets” van quedar dipositats al Museu Antropològic de Madrid, sent els pocs ossos restants traslladats a Botswana en un taüt (encara que podia haver estat enviat en una caixa de galetes, vist el panorama), on el 5 d’octubre de 2000 van ser enterrats en llaor de multitud al mig del parc públic Tsholofelo de Gaborone, la capital del país.

Amb l’enterrament del Negre de Banyoles, va acabar la polèmica. Alphonse Arcelin es va sortir amb la seva encara que es va arruïnar pel camí (va perdre el pleit i va ser condemnat a pagar 17 milions de pessetes de costes), el govern africà va enterrar 4 ossos com a símbol de la dignitat africana recuperada, el govern espanyol es va treure de sobre un conflicte diplomàtic de primer ordre i l’ajuntament de Banyoles un mal de cap. Va ser la fi d’un rocambolesc episodi en el que més va perdre va ser el museu Darder que es va quedar sense la seva principal atracció, i va acabar passant de 40.000 visites anuals durant el zenit de la polèmica a tan sols 8.000, tot i aconseguir arrencar del govern espanyol una remodelació que va arribar el 2007, però que no ha servit per fer-li remuntar el vol.

Això si, del negre no se’n recorda ningú.

Ningú.

@ireneuc

Switch to mobile version