Autor Articles i estudis
28 Abril 2016 a 18:00

El gaèlic irlandès o quan ser Idioma d’Estat no evita el declivi

Ireneu Castillo Gaelic

El fet d’aprendre idiomes és una cosa que, per evident, ningú amb dos dits de front hauria de posar en dubte. Parlar francès, anglès, alemany o qualsevol altre llenguatge, a més de proporcionar-te una eina per comunicar-te amb la resta de la humanitat, alhora, t’obre una porta mental a altres formes d’entendre el món. És en aquest camí per aprendre nous idiomes que, anar a viure a altres països, es planteja com una molt bona opció educativa. Berlín per aprendre alemany, París per aprendre francès, Roma per aprendre italià, Dublín per aprendre anglès… atenció! ¿Dublín? ¿Anglès? Però si a Irlanda és oficial el gaèlic irlandès! Com pot ser una destinació preferent per aprendre anglès? Aquesta pregunta que em vaig fer durant molt de temps, ja que veia que tenia el mateix sentit que anar al Japó a aprendre xinès, en realitat amaga la trista constatació que una llengua, perquè sobrevisqui, el que veritablement necessita és que es vulgui parlar: és el cas de la caiguda en desgràcia de l’idioma irlandès.

Talment com el io-ios, els pantalons pota d’elefant o les camises florejades, de tant en tant corren pels mitjans de comunicació catalans notícies catastrofistes que, com la fi del món, anuncien la desaparició del català en 4 dies a causa de la pressió del castellà, l’anglès o qualsevol de les llengües parlades pels immigrants que hi ha per aquí. Per sort, els vaticinis d’aquests oracles de Delfos lingüístics tenen el mateix grau d’encert que una enquesta electoral i el català, mal que li pesi a algú, segueix ben viu encara els anys passats.

És en aquesta preocupació pel futur del català que els elements més recalcitrants en la seva defensa defensen que el català només serà viable si és llengua oficial d’un estat (independent, si pot ser) i si aquest estat promociona el seu ús en detriment de qualsevol altre. No obstant això, aquesta ideal i simplista panacea, en la pràctica no és ni molt menys evident, i el cas del gaèlic a Irlanda, en aquest sentit, és paradigmàtic, ja que malgrat tenir tot un estat al seu favor no ha estat capaç d’aixecar el cap. Què ha passat?

El gaèlic o irlandès és una llengua celta autòctona de l’illa d’Irlanda emparentada amb el còrnic, el bretó, l’escocès i el manx que fins el 1840 era parlada pel 90% d’una població irlandesa de 8 milions d’ànimes. Aquesta distribució a principis del segle XIX, tot i els esforços del govern britànic per eradicar el gaèlic, era el reflex de la vitalitat de la llengua en una societat eminentment rural. Però l’arribada de la Gran Fam de 1845 va fer donar la volta a la situació com un mitjó.

En aquells dies, la catòlica població autòctona irlandesa vivia i treballava com masovera de les grans hisendes que els rics aristòcrates protestants anglesos posseïen a l’illa. O dit d’una altra manera, els terratinents anglesos tenien la possessió de la majoria de terres de cultiu irlandeses, mentre que les famílies irlandeses simplement les treballaven i s’alimentaven del que podien obtenir dels horts cultivats per autoconsum. Aquesta mala costum que tenen els pobres per alimentar-se diàriament va fer que el cultiu de la patata per les famílies humils es convertís en prioritari a causa del seu alt rendiment, mentre que les grans extensions es conreaven de blat que era exportat íntegrament a Anglaterra.

El 1845, el camp irlandès es va trobar amb la desagradable sorpresa d’una epidèmia de míldiu de la patata, un fong que, propiciat per la humitat de l’ambient, matava la planta amb una facilitat sorprenent i es propagava a la velocitat de la llum. Això va provocar que, en estar l’alimentació basada en la patata, els agricultors morissin literalment de fam i d’epidèmies produïdes per la desnutrició en una situació que es va perllongar fins 1851. Això sí, en tot aquest lapse els camps de blat van continuar esplendorosos, els vaixells plens de blat irlandès seguien arribant a Anglaterra i els terratinents seguien exigint els impostos als parcers irlandesos. El govern anglès, per la seva banda, no va fer res per socórrer la població irlandesa i fins i tot va bloquejar l’arribada d’ajuda internacional. La millor forma de fer amics, definitivament.

Resultat? Entre 1 i 2 milions de persones van morir i prop de 2.500.000 persones es van veure obligades a emigrar per no morir de fam, sobretot als Estats Units, Anglaterra, Canadà i Austràlia, reduint la població d’Irlanda a menys de la meitat.

En aquest escenari truculent, les possibilitats de prosperar mínimament passaven per aprendre anglès i anar-se’n, tenint en compte que el fet de ser monolingües de gaèlic era tota una desavantatge. D’aquesta manera, les famílies humils, forçades per la necessitat imperiosa de sortir de la ratera en què s’havia convertit l’illa, van instar a les noves generacions a parlar en anglès en detriment del tradicional i estimat idioma irlandès, arribant fins i tot a tenir vergonya de parlar-lo. Això va significar una caiguda tal de l’ús de l’irlandès que el 1881, tan sols 64.167 persones el parlaven habitualment mentre que la resta havien passat a ser, a efectes pràctics, monolingües d’anglès.

La convulsió política derivada de l’enfrontament amb el govern anglès va portar al convenciment de les elits irlandeses de la necessitat de “desanglitzar” la vida irlandesa (tot es feia en anglès), per la qual cosa la promoció del gaèlic era crucial com a assentament del sentiment nacional irlandès. És per això que, després de la independència d’Irlanda el 1922, els va faltar temps per convertir en oficial l’idioma irlandès juntament amb l’anglès i ensenyar-lo a l’escola. Només va fallar una cosa… no hi havia parlants de gaèlic prou qualificats.

Aquesta situació va fer que l’administració, encara que fos bilingüe i el funcionariat hagués de fer proves d’aptitud en gaèlic, de facto, aquesta fos res més que en anglès, ja que per a la gent era més fàcil fer els tràmits en una llengua que en una altra. Més que res perquè si algú que parlava malament en gaèlic era atès per un altre que el parlava igual de malament o pitjor, resultava molt més pràctic fer-ho tot en anglès ja que era la llengua que dominava tot el món.

D’aquesta manera, pels joves, tot i que aprenien el gaèlic, no deixava de ser una assignatura més que, un cop aprovada, no es tornava a utilitzar mai a la vida. Per la seva banda, el professorat, a part de l’esforç de parlar una llengua a tots els efectes estranya, es trobava desmotivat per haver d’ensenyar una cosa que no tenia cap valor pràctic més enllà del sentimental. I és que més enllà de folklorismes i rondalles, el gaèlic, excepte en uns pocs racons aïllats cada vegada més reduïts (anomenats Gaeltacht), havia desaparegut de la vida familiar dels irlandesos. No en va, el 1996, malgrat tenir tot el pes d’un estat darrere durant 70 anys, tan sols entre 10.000 i 21.000 persones declaraven dominar-lo totalment, el que proporcionava un negre futur al gaèlic irlandès… encara que no siguem tan pessimistes, perquè sembla que s’ha encès una llum al final del túnel per a aquest idioma.

Durant finals del s.XX, Irlanda del Nord, tot i haver quedat sota mandat britànic després de la independència de la resta de l’illa, havia entrat en conflicte amb els anglesos creant l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) i mantenia una cruenta lluita armada amb l’exèrcit de Sa Majestat. En aquest escenari, els presos de l’IRA, per marcar la diferència amb els anglesos, van començar a aprendre el gaèlic com a senyal d’identitat diferenciada (per exemple Gerry Adams), cosa que va fer que, dins de la comunitat catòlica nord-irlandesa, s’encoratgés el aprenentatge i ús del seu antic idioma en detriment de l’anglès.

Això va permetre donar una nova empenta a les escasses Gaelscoilanna (escoles on s’ensenyava tot en gaèlic) que funcionaven tant a Irlanda del Nord com a l’Irlanda independent, convertint-se en uns centres on per pocs diners es donava una educació de molt alta qualitat i, a sobre, en irlandès. Situació que, a més d’augmentar el nombre d’aquest tipus d’escoles (actualment sobrepassen les 150), ha augmentat el nivell de prestigi del gaèlic i un augment dels parlants que dominen l’idioma: al cens de 2011, 77.185 persones es declaren parlants habituals d’irlandès… i la xifra segueix pujant, lentament, però pujant.

En definitiva, que una llengua, més enllà de promocions estatals, oficialitats i imposicions diverses, per poder tenir el futur assegurat necessita que vulgui ser parlada per qui la considera una part de la seva cultura. L’exemple del desastre de l’irlandès es pot contrastar amb el de la recuperació del còrnic o el de la supervivència davant tot de l’espanyol a Puerto Rico. És per això que, per molt que hi hagi impositors del català i per molt que hagin impositors del castellà, el futur de la llengua catalana passa, única i exclusivament, per les mans i la boca dels mateixos catalans.

I, tal com està la cosa avui en dia, els hi asseguro que hi ha català per a estona.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

Switch to mobile version