Autor Articles i estudis
25 Febrer 2016 a 18:00

La Giralda de l’Arboç, un homenatge a una cultura admirada

La Giralda de l'Arboç // Imatge Wikimedia Commons

La Giralda de l’Arboç // Imatge Wikimedia Commons

Si fem cas als mitjans de comunicació, les relacions entre catalans i andalusos no és que passin pel seu millor moment. Possiblement, el segrest de la identitat andalusa per l’espanyolisme castellà més ranci -sobretot des de la Guerra Civil- ha fet que es tingui per aquestes terres una certa aversió a un folklorisme impostat i tòpic que poc o gens té a veure amb la impressionant riquesa cultural andalusa. Tanmateix, si tenim en compte que bona part de l’actual societat catalana té arrels andaluses, veurem com aquest “odi” a allò andalús que atien els mitjans de forma partidista és, intrínsecament, fals. I no només en els últims temps, sinó que ja, al segle passat, encara abans de l’arribada massiva d’immigració del sud d’Espanya, hi havia una autèntica i sincera admiració per la cultura andalusa. Si no fos així, no s’entendria que a l’Arboç, un petit poble tarragoní, existeixi la millor rèplica que hi ha de la icona andalusa per antonomàsia: La Giralda.

Normalment, quan els veiem de lluny, el que més crida l’atenció dels pobles d’Espanya és la silueta inconfusible del campanar de la seva església. No obstant això, quan passem per la N-340 direcció a Tarragona provinents de Barcelona, i arribem a l’altura de la petita població de l’Arboç, el tret que domina el seu “sky-line” és una torre, amb un semblant amb la torre de la Giralda de Sevilla simplement espectacular. I no és per menys, ja que és un homenatge particular al conegut minaret sevillà.

Explica la llegenda que el propietari de la casa on s’ubica la torre estava casat amb una sevillana i que, com aquesta tenia “morrinya” de la seva pàtria xica, el marit, amb tot el seu amor, li va construir una rèplica de la seva estimada Giralda. Malgrat tan romàntica història, la qual, simplement per la seva bellesa mereixeria ser certa, la realitat és força diferent i, encara que sembli mentida, no té cap personatge andalús pel mig.

El 1885, Joan Roquer i Marí, el tercer fill del farmacèutic de l’Arboç, fa el “cop de bragueta” casant-se amb Candelaria Negrevernis i Lasala, filla d’un acomodat pilot de navili de la burgesia de Sarrià, aleshores poble al vessant del Tibidabo encara no assimilat a Barcelona. I dic això de “cop de bragueta” -que em perdonin els seus familiars si em llegeixen-, perquè Candelaria va tenir la sort d’heretar de la seva tia una gran fortuna i una casa a Barcelona, a més que el seu pare li donés part de la fortuna familiar (només va tenir dues filles) en concepte de dot pel seu casament. Riquer, per la seva banda, diuen les males llengües que de jove, com no tenia un duro, li deien “el cagarrina”. Cadascú que pensi el que vulgui.

Sigui com sigui, per aquell temps el cap de família era el que gestionava la fortuna familiar -per això era l’home de la casa-, ja vingués per part seva o, com era el cas, vingués per la part de la dona. D’aquesta manera, Joan Riquer es va trobar al comandament d’una gran fortuna la qual, en part i amb el beneplàcit de la seva dona, va invertir en promoció cultural, passant a ser propietari, entre d’altres, del Teatre Arnau del conegut Paral·lel barceloní, el qual li donava unes suculentes rendes. Però no ens despistem …

La parella de nuvis, com a viatge de Lluna de Mel, va decidir fer un tour per Andalusia, i tan sorpresos van quedar de les meravelles arquitectòniques que van trobar per allà que, al seu torn, van decidir que recrearien fidelment aquells monuments que tanta empremta els havien deixat en el seu ànim. Per a això, van comprar uns terrenys a prop del centre urbà de l’Arboç i, aprofitant els estudis d’arquitectura de Riquer i la seva afició a la fotografia -que li va permetre quedar-se amb testimonis gràfics de la seva visita- van començar a aixecar l’espectacular casa que ha arribat fins a l’actualitat.

El 1889, el constructor Antoni Feliu i Ventosa, amb la supervisió de Joan Riquer, va donar començament a les obres les quals van culminar entre 1907 i 1908. Els treballs van durar gairebé 20 anys, però és que la casa, anomenada “La Giralda” per raons òbvies, no és només la rèplica del famós minaret sevillà, sinó que és un autèntic “Poble Andalús” al seu interior.

A part de la rèplica a escala 1:2 de la Giralda (té 52 metres d’alçada respecte dels 94,69 m de l’original) la casa, les habitacions de la qual estan decorades amb motius d’art califal inspirats en la Mesquita de Còrdova, conté també una rèplica amb tot luxe de detalls del Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada i una reproducció del Saló d’Ambaixadors dels Alcázares de Sevilla. Saló que destaca per estar ornamentat amb tot tipus d’arabescos d’inspiració àrab-medieval. No obstant això, i per si semblés poc, rematant aquesta sala es pot admirar la seva cúpula, la qual, folrada amb 30 quilos de paper d’or al seu interior, té un estil bizantí molt característic en la seva part exterior.

Així les coses, tot i ser una casa de segona residència -la parella vivia habitualment a Barcelona a la casa heretada per la dona- “La Giralda” es va convertir en un autèntic símbol de l’Arboç. La seva singularitat i bellesa espectacular la va fer famosa, fins al punt que els seus propietaris organitzaven en ella tot tipus d’activitats culturals, aprofitant els seus contactes amb el món de la faràndula i la cultura.

L’extraordinària mansió arbocenca, d’aquesta manera, va romandre en mans del matrimoni malgrat la mort de Joan Riquer el 1934. No essent fins als anys 40, i després de sortir indemne d’una bomba que va explosionar a 20 metres escassos de la casa durant la guerra Civil, que la propietat va ser venuda, tenint en compte la mort sense fills de Candelaria Negrevernis.

En l’actualitat, i després de passar per diverses mans que la van deixar en estat d’abandonament, la casa “La Giralda” ha estat restaurada completament, tornant el seu antic i captivador esplendor. Ara, per sort, torna a estar oberta -previ lloguer, evidentment- a la societat i la cultura del país. Una societat i una cultura, les catalanes, que lluny d’avorrir la cultura andalusa, la de veritat, la de qualitat, la del sentiment, l’ha absorbit i l’ha fet formar part intrínseca del particular codi genètic de la societat actual d’aquesta part de la península.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version