Autor Articles i estudis
21 Gener 2016 a 18:00

La Síndrome de covada o l’embaràs psicològic dels homes

La Síndrome de covada o l'embaràs psicològic dels homes // Imatge maternidadfacil.com

La Síndrome de covada o l’embaràs psicològic dels homes // Imatge maternidadfacil.com

Qui hagi tingut gossos a casa, segur que no li serà desconeguda l’estranya “malaltia” que “ataca” a algunes gosses, en què, sense més ni més, comencen a mostrar tots els símptomes d’estar prenyades, però sense estar-ho. Aquesta situació, en què la femella ha estat el mateix de prop d’un mascle que vostè d’encertar la loteria és, com a mínim, divertit i problemàtic alhora, ja que segons la virulència del “embarasament” poden patir diverses complicacions (mastitis, hipersensibilitat…) que comportin una incòmoda -sobretot per la factura- visita al veterinari. Aquest embaràs fictici, en què les hormones es posen ximples i fan coses rares, ocorre a totes les femelles dels mamífers, incloses en les dones, on no és infreqüent. Tanmateix, el que no és tan normal és que aquests mateixos embarassos psicològics ocorrin en els homes, però, encara que li pugui semblar mentida, hi ha homes que els pateixen: és el conegut com a Síndrome de covada.

Els símptomes externs de l’embaràs, en les dones, són ben coneguts. Des de l’augment de pes (qui no ha dubtat entre si era obesitat o embaràs abans de felicitar a alguna coneguda?), les nàusees, els desitjos i, sobretot, els canvis intempestius d’humor, els quals porten d’autèntic crani a més d’un marit. Tota aquesta simptomatologia, juntament amb el fet de la vinguda del nadó, és un autèntic trastorn tant per la dona com per l’home, però per a aquests últims pot suposar un cop a nivell psicològic i, per a alguns, fins i tot a nivell físic.

El més normal és que, davant d’un embaràs, l’home senti que tot el que li agrada, és a dir, sortir els caps de setmana, el futbol, les cerveses amb els amics o dormir fins a les tantes, se n’anirà en orris gràcies a la vinguda d’una criatura. Aquesta nova responsabilitat familiar pot provocar reaccions psicològiques de tot tipus que passen des de l’abandonament de la parella, negacions de paternitat o mil petites coses que les embarassades es veuen obligades a capejar com poden. No obstant això, en alguns casos, l’home, davant l’arribada d’un plançó, empatitza tant amb la gestant que arriba a presentar els mateixos símptomes que ella.

Dolors lumbars, nàusees matinals, canvis d’humor, augment de pes, inflor de la panxa (al marge de les cerveses, consti), mals de cap, vòmits, pèrdua de gana, insomni… els homes que pateixen la Síndrome de covada (del llatí Cubare -jeure- i d’aquí al francès, Couver -incubar-) passen un autèntic embaràs paral·lel al de les seves companyes, però no només psicològicament, sinó que, fins i tot, arriben a patir físicament.

Més enllà dels símptomes psicosomàtics, els estudis que s’han efectuat han provat que els homes que pateixen aquesta síndrome pateixen un autèntic còctel d’hormones, amb alteració dels nivells d’estrògens, dopamina, oxitocina i fins i tot de prolactina -la hormona que indueix a segregar la llet- pel que, en alguns casos greus, pot necessitar tractament mèdic. Amb tot, si bé es coneixen perfectament els símptomes, no es té clar quin és l’origen d’aquesta afecció.

Hi ha científics que pensen que és merament psicològic, ja sigui pel canvi que suposa a la vida habitual de l’home, per les ganes de tenir un fill, per empatitzar en excés amb la parella, per la responsabilitat, per gelosia, o potser per tot alhora. Per contra, hi ha d’altres que pensen que l’alteració hormonal de la dona embarassada produeix elements químics que són captats per un especialment sensible futur pare, produint-li els disturbis endocrins abans comentats. Sigui un o sigui un altre, els símptomes tenen el seu punt més àlgid durant el primer trimestre de gestació i l’últim, i si bé els símptomes milloren ostensiblement fent exercici regularment, acaben desapareixent totalment després del part, quan les “pre-ocupacions”, deixen pas a una “ocupació” molt real.

El fet que un home pugui patir un autèntic embaràs empàtic, possiblement sigui vist com una debilitat des del punt de vista del masclisme més ranci i obsolet. No obstant això, hem de tenir en compte que estem immersos en un procés de feminització de la societat, en què els valors femenins estan a l’alça i que, tal com van les coses, aquesta particular malaltia possiblement contingui la clau de la supervivència humana. I és que, en un món en què els recursos escassegen a mesura que la població es multiplica, la supervivència dels grups familiars -tal com passava durant el Paleolític- només és possible amb la participació conjunta i equitativa d’homes i dones.

Tinguem-ho en compte.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version