Autor Articles i estudis
10 Desembre 2015 a 18:00

Roy Sullivan, el guardaboscos que va rebre 7 llamps i va viure per explicar-ho

Roy Sullivan // Imatge mentalfloss.com

Roy Sullivan // Imatge mentalfloss.com

¿Qui no ha dit alguna vegada “s’estan rient de mi” quan sembla que tot s’alia contra nosaltres d’una forma gairebé impossible? Tots els semàfors en vermell quan més pressa tens… la inoportuna trucada de telèfon que mai s’ha produït anteriorment, ni mai més tornarà a produir-se… la llum que se’n va en el moment més interessant de la pel·lícula… tot això són coses que, per pura impossibilitat estadística de que hagi estat per atzar, ens condueixen a pensar que alguna cosa o algú ens està vigilant i que s’està divertint -i molt- a la nostra costa. No obstant això, la casualitat existeix, i com les estadístiques estan per trencar-se, hi ha coses que ocorren per simple atzar… encara que, clar… quan la situació es repeteix en el temps i les possibilitats que et passin és d’1 entre 24 quintillons, la veritat és que és per començar a pensar malament. Tal va ser el cas de Roy Sullivan, l’home a qui li van caure 7 llamps a sobre i, a més, va sobreviure a tots ells.

El llamp, com tothom coneix, és un dels fenòmens atmosfèrics més poderosos i destructius de la natura. La barbaritat de volts que és capaç de descarregar una simple espurna és dels que posen els pèls de punta a qualsevol i, simplement veient com queda un arbre després d’haver-li caigut un, o els danys que produeixen a les edificacions que no estan proveïdes de parallamps, podrem ser-ne conscient. Les persones i animals no se salven de ser objectiu de les ires de Zeus i, a qui li’n cau un no acostuma a sortir gaire ben parat. No obstant això, hi ha vegades en que la loteria celestial et toca i, malgrat caure’t un llamp, el màxim que et portes és un xoc i un bonic tatuatge natural. Però que això mateix li passi a algú fins en set ocasions, normal, el que es diu normal, no ho és pas.

Roy Cleveland Sullivan (1912-1983) era un guardaboscos de Virgínia (EUA) que no es diferenciaria de qualsevol altre, si no hagués estat per l’obsessiva fixació que tenien els llamps amb anar a impactar contra la seva persona en qualsevol situació i lloc. Només cal que fes una mica de núvols perquè, si havia de caure una espurna elèctrica, fos el punt d’impacte preferit. La seva història de parallamps a temps complet, malgrat tot, va començar força tard.

La primera vegada que se li va documentar un impacte de llamp va ser el 1942, amb l’edat de 30 anys, quan treballant ja de guardabosc en una torre de vigilància forestal, durant una forta tempesta, van caure fins a vuit llamps sobre la torre. Per aquell temps, les torres no estaven equipades amb parallamps, de tal manera que en impactar sobre aquella, va calar foc a l’interior. Sullivan, en veure allò, va decidir sortir posant cames ajudeu-me, amb tanta mala sort que, a poques passes de la torre, li va tocar una descàrrega. Aquesta primera ocasió es va saldar amb una cremada d’1 cm d’ample tot el llarg de la cama dreta, que va saltar fins al peu i d’aquí a terra, fent-li un forat a la sabata. L’ensurt va ser terrible, però no va passar d’aquí.

El temps va transcórrer i l’incident va passar com una afortunada anècdota en la seva vida fins a juliol de 1969, quan tot anava a fer un tomb.

Un dia d’estiu d’aquell any, circulant per una carretera de muntanya amb el seu camió, un llamp va impactar contra un arbre proper a per on circulava. La força de la descàrrega va fer que l’espurna rebotés a l’arbre, impactant contra Sullivan, el qual anava conduint tranquil·lament amb la finestreta oberta. En circumstàncies normals, l’estructura de metall del camió hauria estat suficient per conduir el llamp, però en anar amb la finestra oberta, aquest s’hi va ficar, deixant-ho inconscient i cremant-li les pestanyes, les celles i part dels cabells. Per sort per a ell, el camió es va parar a temps de no precipitar-se per un penya-segat. Si difícil és salvar-se de la caiguda d’un llamp, Roy s’havia salvat de dos… i no seria l’última

A partir d’aquí, i durant 8 anys, Sullivan es va convertir en el més semblant que hi ha a un parallamps humà.

El 1970, un llamp rebotat en un transformador elèctric li va cremar l’espatlla esquerra; el 1972 un altre llamp li va cremar els cabells quan era a l’oficina del guardaboscos; el 1973, fugint d’un núvol de tempesta en el seu camió, quan ja pensava que l’havia deixat enrere, va baixar i li va impactar un llamp, cremant-li els cabells, baixant pel braç i cama esquerra, i en arribar a la sabata li va rebotar en la cama dreta; el 1976, un altre llamp li va picar al turmell i, per acabar la festa, el 1977, mentre que estava pescant, un llamp que li va impactar al cap, li va socarrimar els cabells, el pit i l’estómac. El més graciós de l’assumpte és que, en aquell moment, un ós va veure l’oportunitat de robar-li la truita que estava pescant i Sullivan, sense pensar-s’ho dues vegades, va començar a pals amb l’ós fins que el va posar en retirada. Que un llamp em faci l’ast, té una passada, però que un ós et pispi una peça… Ah, no! Això sí que no!

Sigui com sigui, ni més ni menys que set vegades va ser documentat que el cos de Roy Sullivan havia estat el punt d’impacte d’un llamp. Això va fer que l’home agafés por a morir, als rajos i a les tempestes (i qui no!) i que, cada vegada que intuïa que hi havia una tempesta, s’amagués al cotxe fins que passava. Però no només va agafar por ell, sinó que la gent que el coneixia li tenia més por a ell que a la mateixa tempesta, i quan hi havia risc de tempestes, la gent el deixava més sol que un mussol, talment com un empestat. Una autèntica alegria.

Sullivan, irònicament, va morir el 1983 víctima, no d’un llamp, sinó de si mateix. I és que, després d’haver estat capaç de suportar una de les majors forces de la natura sense patir danys de consideració no menys de set vegades (pel que va ser inclòs en el Llibre Guinness), un amor no correspost li va fer disparar-se un tret a l’estómac el que el va portar, ara sí, a la tomba.

En definitiva, el cas del parallamps humà Roy Sullivan, si alguna cosa ens deixa en clar és que vivim en un món estrany. Un món estrany on creiem més en els designis d’un ésser diví que ens puteja i ens protegeix a parts iguals, però que podem evitar pegant un simple tret, mentre que dubtem de les possibilitats matemàtiques reals que un llamp impacti sobre una persona set vegades sense matar-lo, encara que el 90% dels que reben un llamp sobrevisquin a la descàrrega. És per això que, potser, abans d’aventurar-nos a pensar en el més enllà davant el desconegut, faríem bé en conèixer bé el més aquí per estimar i comprendre el sorprenent món que ens envolta.

Francament, ens aniria molt millor.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version