Autor Articles i estudis
8 Octubre 2015 a 18:00

La inquietant bacteri que manipula la voluntat humana

Imatge Wikipedia Commons

Imatge Wikipedia Commons

Un dels recursos televisius més usats per a generar audiència, sobretot en els desèrtics dies d’estiu, són els típics programes de vídeos als que la gent, prenent uns riscos increïbles, es donen unes castanyes d’impressió. Aquests riscos sovint són presos pel simple fet de sortir a la tele, però quan no hi ha cap càmera davant, també hi ha gent que ens fa portar-nos les mans al cap per la temeritat de les seves accions. Com pot ser que hi hagi gent que sigui prudent i hi hagi una altra gent que, tot i ser evident el risc per a la seva integritat física, fa bestieses com catedrals? Inconsciència, bogeria, adrenalina… són algunes de les explicacions donades a aquestes accions temeràries. No obstant això, s’ha descobert que no tot seria qüestió de l’albir humà: un petit paràsit unicel·lular podria estar manipulant el nostre cervell a la seva voluntat. No, no es tracta de cap Expedient X, és la manera d’operar del molt habitual Toxoplasma gondii.

La toxoplasmosi és una malaltia que és ben coneguda de les dones embarassades, més que res perquè durant l’embaràs han de tenir ben lluny als gats i abstenir-se de canviar-los la sorra de les seves caixes. Aquestes aparentment excessives precaucions es deuen al fet que aquesta malaltia està produïda pel Toxoplasma gondii, un bacteri que tenen els gats que es transmet per via fecal, i que en cas que arribi al torrent sanguini de les embarassades, pot afectar el fetus amb danys cerebrals i fins i tot la seva mort. Doncs bé, en unes investigacions al voltant d’aquest animaló, els científics es van adonar que ratolins que s’havien infectat amb el toxoplasma començaven a actuar de forma temerària, fins al punt que deixaven de tenir por del seu depredador per antonomàsia: el gat.

En aquesta situació, els ratolins infectats de toxoplasmosi, al contrari dels ratolins sans, se sentien atrets per l’orina del gat i, davant la presència del felí, lluny de sortir fugint com el sentit comú faria actuar a qualsevol ratolí, aquests es quedaven tan tranquils i sense cap por. No cal dir que la vida del ratolí era més curta que la d’un caramel a la porta d’un col·legi, i el gat quedava més ample que llarg davant d’una presa tan fàcil. No obstant això es va descobrir que aquest comportament no era gratuït i que el toxoplasma sabia perfectament el que estava fent, manipulant tant al ratolí com al gat.

Efectivament, el toxoplasma en arribar a la sang del ratolí (o rata) habitualment per haver entrat en contacte amb la femta dels gats, s’instal·lava per tot el cos, però amb preferència al cervell i als glòbuls blancs del sistema immunitari dels rosegadors. Aquesta ubicació estratègica li permetia modificar el comportament del ratolí, ja que forçava als leucòcits a generar dopamina -l’hormona del benestar- fent que el seu hoste perdés la por a tot i, així, fos un plat fàcil per al gat. ¿I quin interès podria tenir el toxoplasma perquè es mengés el gat al ratolí? Doncs senzillament perquè a l’únic lloc on els toxoplasmes es poden reproduir sexualment és en els intestins dels gats. I ho saben. I actuen en conseqüència.

Coneixent aquest comportament del protozou, el 1990 el biòleg txec Jaroslav Flegr, va començar a especular amb la possibilitat que la toxoplasmosi, igual que afectava el comportament dels ratolins, pogués afectar als humans, si bé els científics creien que només afectava els fetus i a les persones amb el sistema immunològic danyat. De fet, el mateix Flegr estava infectat, però no tenia cap símptoma, encara que el tenia preocupat una certa tendència a passar els semàfors sense mirar i algun pensament suïcida que no havia tingut anteriorment. Estudiant els possibles efectes en humans es va trobar amb una sèrie d’estadístiques curioses.

El contraure toxoplasmosi és una cosa gairebé trivial. De fet, entre el 10 i el 20% dels nord-americans, el 20 i 30% dels txecs i el 50% dels francesos estan infectats, no només pel contacte amb els gats -bàsicament vagabunds- sinó preferentment per consumir carn crua i vegetals sense rentar. No obstant això, Flegr va descobrir que els afectats tenien una major propensió als accidents de trànsit, tendència a perdre la por a situacions perilloses, idees suïcides i fins i tot una major propensió a l’esquizofrènia. El més graciós és que a molts dels homes estudiats l’olor d’orina de gat no els era desagradable, cosa que ara per ara no té molta transcendència però que en el seu moment, amb un lleó a les rodalies, tindria el risc d’acabar com a sopar d’aquests bonics gatets.

Aquesta forma d’actuar no és únic al món animal tot i que, si bé en un principi les investigacions del doctor Flegr van ser preses pel gruix del col·lectiu científic com una bajanada, cada vegada més s’està demostrant en una realitat confirmada per nous estudis científics al voltant del Toxoplasma gondii. D’aquesta manera, la voluntat humana no seria tan lliure com ens agradaria creure i el nostre comportament -fins i tot el sexual- podria estar influenciat per altres organismes als quals no donem la més mínima importància: s’especula que fins i tot el virus de la grip ens modifica el comportament per beneficiar la seva propagació. Déu n’hi do.

Així que ja sap, la propera vegada que conduint tingui ganes de saltar-se un semàfor en vermell, de conduir enviant un Whatsapp o d’avançar en línia contínua, aparqui immediatament el cotxe i feu-vos una anàlisi de sang amb la màxima urgència. Els demés no tenim perquè suportar les simpàtiques vel·leïtats dels seus juganers toxoplasmes.

Consell d’amic.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version