Autor Cinema, teatre i televisió
20 Octubre 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: El nuevo nuevo testamento

Una visió renovada de la religió

El nuevo nuevo testamento

El nuevo nuevo testamento

FANTÀSTIC. BÉLGICA. Estrenada: 2015. Dirigida per: Jaco Van Dormael. Repartiment: Benoît Poelvoorde, Yolande Moreau, Catherine Deneuve, Pili Groyne, Emylie Buxin, Cyril Perrin. Duració: 113 min

12 apòstols i Jesús són els protagonistes del “Nou testament” però a El nuevo nuevo testamento l’escrit i la religió donen un pas més. A la Brussel·les actual viu, amagat en un pis sense sortida, Déu amb la seva dona i la seva filla. Passa el seu temps davant una pantalla d’ordinador creant noves lleis i fent malifetes impròpies de la seva figura.

El film de Jaco Van Dormael crea una visió renovada de la religió cristiana donant una perspectiva matriarcal. Déu i el seu fill Jesús passen a ser substituïts per la dona de Déu i la seva filla, Ea. Es trenca l’estereotip masclista de la religió donant protagonisme a les dones, una estratègia que molts films estan realitzant en l’actualitat. Els exemples més clars són la trilogia de Los juegos del hambre amb Katniss Everdeen o la saga Millenium amb Lisbeth Salander. Però en aquest cas, el film belga es nodreix en excés del trencament del patriarcat fins a tal punt que s’abandona la narrativa donant pas a una successió repetitiva d’un mateix format en la presentació dels apòstols que acaba sent reiterativa i fàcil de predir.

Ea pregunta al seu germà Jesús, el qual cobra vida d’una estàtua, quina és la solució davant la crueltat del seu pare. El seu germà, mort per la traïció d’un dels apòstols, li respon que el millor és fer que la humanitat perdi la fe en Déu i després buscar 6 apòstols per aconseguir un total de 18, el número preferit de la seva mare – és en aquest punt quan es comença a donar importància a la figura de la dona, com a salvadora i sabia -. Per aconseguir la pèrdua de fe Ea dóna a conèixer les dates de defunció. En un principi la humanitat no s’ho creu però al veure que les dates es compleixen, Ea aconsegueix el resultat desitjat: la pèrdua de la fe i el lliure albir.

El film mescla l’humor negre que Monty Python utilitza a El sentido de la vida banalitzant la fe de la humanitat juntament amb el surrealisme que caracteritzaven els films de Buñuel i la pintura de Dalí, una fotografia clara i una visió extremada i onírica de la realitat.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version