Autor Cinema, teatre i televisió
24 Juny 2015 a 18:00

Retrat social en 35m2

Irreverència i ganes de canviar el món amb talent

"35m2" l'obra de la tercera fornada d'Els malnascuts

“35m2” l’obra de la tercera fornada d’Els malnascuts // Imatge cedida per la Sala Beckett (Foto: Tomàs Moya)

COMÈDIA. Autor: Pedro Morales. Dramatúrgia: Pedro Morales i Rafa Rodríguez. Direcció: Rafa Rodríguez. Intèrprets: Blanca Garcia Lladó, Arnau Comas, Oriol Puig, Joan Sentís, Núria Florensa i Joana Olasagasti. Escenografia: Marina Garmendia, Ana López i Martí Pavia. Il·luminació: Adrià Botella i Carles Sanchis. Vestuari: Mònica Ibar i Hussam Barkaoui. Músics: Nico Martínez, Arnau Abella, Miquel Sala i Jaume Sánchez. Audiovisuals: Marina Garmendia i Carlos Martínez-Peñalver. Fotografia: Tomàs Moya. Assistent de direcció: José Mellinas. Coordinació d’Els malnascuts: Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín Gimeno, Alba Sáez i Anna Serrano Gatell. Una proposta d’Els malnascuts, el laboratori de creació jove de la Sala Beckett.

Trenta-cinc metre quadrats limitats per quatre parets sense finestres, i farcits amb una taula, una cadira, tres fluorescents i una mica de boira baixa producte de cigarrets consumits amb deliri. Aquest és l’espai on es desenvolupa l’obra de la tercera fornada d’Els malnascuts. Un projecte de recerca artística basat en l’estructura dels grups de teatre jove de les sales berlineses.

D’aquesta manera, Els malnascuts no són ni una companyia, ni una productora, sinó una mena de laboratori creatiu, “una plataforma oberta i gratuïta per a tots aquells joves que vulguin provar-se com a actors, dramaturgs, directors escenògrafs… en un projectes experimental dins d’una sala de prestigi de la ciutat”, en aquest cas, la Sala Beckett.

En aquest sentit, “35m2és una explosió de talent, d’imaginació, de joc, i de diversió, poc corrent als escenaris del nostre país. I sobretot, és una demostració que es pot fer teatre d’una altra manera, si s’intenta. No obstant això, de vegades aquestes ganes de donar-ho tot, acaben produint una sobreexcitació general, que sovint acaba duent a l’estridència. Si bé és cert que aquest fet s’intueix com a una proposta ferma del director, també ho és que no s’ha dut del tot a l’extrem, i en aquest sentit, no tots els personatges es troben en la mateixa tessitura, fet que provoca una certa sensació d’estranyesa en l’espectador degut a la poca coralitat interpretativa.

Seguint amb els personatges, aquests responen clarament a uns estereotips socials i literaris que, en alguns casos, acaben quedant-se simplement en això, en personatges plans d’una sola dimensió, l’externa. Potser hagués calgut rebaixar una mica l’estridència i la irreverència de tot plegat per tal de permetre als actors d’arribar a una connexió amb el personatge, un fet que possiblement els hagués dut a construir-los des d’una visió personal, complexa i per tant també única. No obstant això, de tant en tant alguns d’ells aconsegueixen crear “persones” amb vertadera màgia com l’escriptor d’Oriol Puig, el ventríloc de Núria Florensa, o l’avi de Blanca García Lledó.

Pel què fa a la tècnica vocal, caldria incidir-hi més en tots els casos, sense excepció. Malauradament cap dels actors feia servir un suport prou potent, ni deixaven fluir l’aire per tal d’emetre un so òptim i audible, fet que provocava que, de vegades, a només un metre i mig de distància ja fos complicat entendre’ls. Per contra, la tècnica corporal i la destresa física de tots ells era admirable, i resultava fascinant veure com es transformaven amb una gran rapidesa i construïen en mil·lèsimes de segon el cos de cadascun dels personatges que interpretaven.

En relació al vestuari, aquest responia a la frescor i bogeria característica d’Els malnascuts, de la mateixa manera que també ho feia l’escenografia; ambdues vessants adequades i entregades a la història, creant així uns personatges extravagants, i un espai decadent, opressiu, i feixuc.

La música, el tractament de l’espai i els efectes sonors també hi juguen un paper molt important a “35m2. Amb melodies senzilles, sons estranys, evocadors, i efectes sonors propis de l’audiovisual, els quatre músics en escena acaben atorgant una altra dimensió i una capa de complexitat, massa sovint poc explorada, a la peça teatral.

D’aquesta manera, “35m2 esdevé una peça que pretén trencar motllos en tots els sentits: teatralment, interpretativament, argumentalment, escènicament, estructuralment, organitzativament i tots els altres “–ments” que se us puguin acudir. Una obra que és un experiment constant, un procés creatiu sense límits, actual, arriscada, valenta, jove, fresca… És tot allò que no trobareu als escenaris “mainstream” de la ciutat, però que en canvi segur que alguna vegada us ha passat pel cap. Així doncs, no cal donar-hi més voltes, aneu-hi, i obriu bé els ulls i les orelles perquè “Kafka is here motherfuckers!”.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version