Autor Articles i estudis
19 Març 2015 a 18:00

Gran Boirum de 1952. Quan la mort es va disfressar de boira

Imatge Wikimedia Commons

Imatge Wikimedia Commons

Durant l’hivern, tantes hores de mal temps, fred i foscor ens fa desitjar que vinguin els plàcids dies de la primavera i l’estiu. És per aquesta necessitat de llum i calor que, durant els escassos dies de bon temps que s’escapen com per casualitat al mig del fred, qui més qui menys es converteix en un autèntic panell solar vivent i busquem l’escasa caloreta que ens donen aquests misèrrims raigs de sol que arriben a la nostra pell. La imatge sembla idíl·lica -i potser ho sigui-, però aquests dies tranquils en què el vent s’atura poden arribar a ser un autèntic malson per a la vida humana, sobretot, a les nostres atapeïdes ciutats. I si no, que l’hi expliquin als londinencs, quan, durant quatre tranquils dies d’hivern, un anticicló va ser capaç de portar-se per davant a més de 12.000 persones. Es tractava de la Gran Boira de 1952.

Poques coses hi ha més maques que un dia assolellat i tranquil d’hivern, però, això mateix és un autèntic suplici per a les grans conurbacions metropolitanes, ja que la gran quantitat de contaminants que es desprenen -sobretot del trànsit rodat- no poden circular i es mantenen just en el lloc on s’han produït. Això provoca que, en una situació anticiclònica i de calma absoluta, les ciutats no puguin endossar a la resta del territori la merda que produeixen, quedant-se en la pròpia ciutat i convertint l’aire en un autèntic puré brut i irrespirable. Això passa avui en dia, quan se suposa (que és molt suposar) que existeixen lleis restrictives sobre les emissions de gasos contaminants, però imagini el que va poder arribar a ser en un Londres de més de 8 milions d’ànimes sense cap restricció i que, a sobre, feia servir massivament el carbó com a combustible. Simplement el caos.

 El dia 5 de desembre de 1952 es va aixecar assolellat i clar a Londres com a efecte d’un anticicló que, centrat en el Canal de la Manxa, insuflava aire provinent de l’interior de França i del Golf de Biscaia. Aquest aire, pel seu trajecte marítim, venia molt carregat d’humitat, de manera que, baixant per la vall del Tàmesi, una boira espessa es va precipitar sobre la capital anglesa al contacte amb els primers raigs de sol. Al principi no deixava de ser una més de tantes boires que han fet famosa Londres, però en ser hivern, aquesta boira va fer baixar molt la temperatura i la gent, com és lògic, va ficar carbó a les estufes. Greu error.

Set anys després de finalitzada la Segona Guerra Mundial, els efectes encara es feien sentir en l’economia britànica. La gent consumia carbó de baixa qualitat, més barat, pel fet que el carbó d’alta qualitat produït per les mines gal·leses i pel qual es pagava més, es destinava pràcticament tot a exportació. Aquest carbó, amb major proporció d’impureses, generava molts més residus sulfurosos i sutge, de manera que el grau de contaminació era molt més gran. Feia fred i, per tant, calia escalfar-se, però no només això, les centrals elèctriques properes a Londres que funcionaven també amb carbó i el tràfic d’automòbils també es van unir a la festa.

D’aquesta manera, tots els contaminants emesos es van sumar a les gotes de la boira, boira que no podia esvair-se perquè l’anticicló generava una calma total i una inversió tèrmica que impedia qualsevol renovació d’aire, formant una capa espessa d’entre 100 i 200 metres d’altura que impedia veure més enllà de 500 metres. I van començar els problemes seriosos.

El sol del dia 5 no va poder trencar la potent boira que s’havia format al matí, de manera que sota d’aquella capa es va formar un clima gèlid fruit de la nul·la insolació solar que arribava a terra. Això, al seu torn, va fer que la gent donés més potència a les seves calefaccions i tingués més demanda d’energia elèctrica -tot això produït a base de la combustió del carbó- generant més residus que s’anaven acumulant arran de terra a causa de la immobilització de les capes d’aire, transformant l’aire en el que els londinencs anomenen “sopa de pèsols”, més conegut internacionalment com smog (terme barreja de smoke (fum) i fog (boira)).

El respirar aquesta barreja letal era pràcticament impossible, i els hospitals es van començar a omplir d’afectats per malalties respiratòries. A l’exterior, a les parts més properes al riu, la visibilitat s’havia anat fent progressivament més difícil; primer 500 metres, després 100, fins a arribar al punt de ser pràcticament nul·la. La gent comentava que no s’arribava a veure els peus, els conductors no veien ni el cotxe de davant estant en cua i fins i tot es van haver de suspendre totes les activitats a l’aire lliure perquè era com estar en plena nit, enterraments inclosos. Evidentment, l’aeroport de Heathrow va haver de ser tancat perquè no es veia ni la pista.

Els morts van començar a comptar per centenars i segons comentaven els equips d’emergència en els hospitals, els pacients arribaven amb els pulmons plens de pus i amb els llavis morats, símptoma evident d’asfíxia. Però no només humans es van veure afectats, sinó que es va donar el cas que el bestiar del mercat de Smithfield (al nord-oest de Londres) moria fruit de la contaminació comprovant-se que tenia els pulmons absolutament negres. La boira verinosa es ficava fins i tot a l’interior de les cases i arribava a embrutar la roba interior. Un autèntic desastre.

La situació va durar fins al dia 9 de desembre en què una lleu brisa va esvair la boira mortal, fent-la desaparèixer tan ràpid com s’havia format.

Es considera que van haver més de 5.000 morts fruit directe de la boira tòxica i desenes de milers van patir problemes respiratoris de major o menor consideració a causa de la increïble càrrega verinosa d’allò que alguna vegada havia estat aire. I és que no era per menys.

Els científics van determinar que durant aquells quatre dies de desembre es van llançar a l’atmosfera 1.000 tones de partícules de sutge, 2.000 tones de diòxid de carboni, 140 tones d’àcid clorhídric, 14 tones de compostos fluorats, i el que va ser pitjor, 370 tones de diòxid de sofre que, en contacte amb l’aigua de la boira, es van convertir en 800 tones d’àcid sulfúric, quedant tots ells estancats en les primeres capes d’aire del cel londinenc.

Després d’aquest incident, en què es va veure de primera mà el problema real de la contaminació atmosfèrica, les autoritats van decidir prohibir la utilització del carbó per a consum domèstic, entrant en vigor diverses lleis (City of London Act de 1954, Clean Air Acts de 1956 i 1968) encarades a evitar aquest tipus de disbarats. Amb tot, els fenòmens es van repetir en anys posteriors, però mai van tornar a ser de la intensitat i mortalitat d’aquell negre episodi, marcant un abans i un després en la conscienciació mediambiental de l’opinió pública mundial.

La propera vegada que vegi que hi ha restriccions de velocitat per la contaminació, prengui-se-les de debò. Vostè mateix pot arribar a saber el que és morir asfixiat i entre terribles patiments.

 … i no seria una amenaça del “Recio”.

 Ireneu Castillo

Switch to mobile version