Autor Articles i estudis
6 Novembre 2014 a 18:00

Matusalem, la palmera que va venir directa del passat

Palmera Matusalem

Palmera Matusalem // Imatge extreta del web Wikimèdia Commons

Qui més, qui menys, ha tingut l’oportunitat de plantar alguna llavor provinent d’alguna fruita. Des de la típica llavor mig germinada d’una llimona, passant per les llavors d’una poma o l’autèntica bola de petanca que són les llavors de l’alvocat, el fet de plantar aquestes llavors és sempre alguna cosa d’especial perquè esperem que es desenvolupi i arribi a formar una planta. No obstant això, ens trobem que la vida d’aquestes llavors és relativament curta i quan s’assequen una mica, deixen de ser fèrtils. La cosa s’estira més quan són fruits secs, que poden durar mesos o fins i tot anys en estat de latència fins que, humides de nou, tornen a brotar, però les unes i les altres acaben per morir passat el temps… encara que no ho tingui tan segur: el 2005 els científics van aconseguir fer brotar una llavor de dàtil de ni més ni menys que 2.000 anys enrere, sent oficialment la llavor més antiga germinada fins a l’actualitat.

El 1973, excavant les ruïnes de Masada (Israel), els arqueòlegs van trobar sota un edifici ensorrat un vas amb llavors de dàtils. En si, no tindria més importància que el d’unes restes alimentàries més o menys antigues, però la història de la fortalesa de Masada dista molt de ser habitual.

Durant el segle I d.C. el rei Herodes, va manar construir una gran fortalesa pràcticament inexpugnable a la part alta d’un turó a un pas de la Mar Morta. Israel estava ocupada pels exèrcits romans i aquest baluard va ser utilitzat per una facció jueva radical (els zelotes) per resistir a Roma, la qual va mantenir el castell sitiat durant més de 2 anys. Finalment, els romans van aconseguir fer caure la resistència, però abans de donar el seu braç a tòrcer, els zelotes van calar foc a tot el recinte menys els rebosts i es van suïcidar en massa. La idea era que els romans veiessin que encara tenien menjar per haver aguantat més, però aquesta acció va servir perquè 2.000 anys després els arqueòlegs trobessin intacte el contingut d’aquell rebost, entre els quals hi havia les llavors de dàtil comentades.

Les llavors de dàtil, per a més inri, corresponien als fruits d’una espècie de palmera datilera que havia fet famosa a Judea per la seva qualitat però que, malgrat la seva gran difusió per tot el territori, havia acabat per extingir-se durant el segle XIV. Els agricultors jueus la reproduïen asexualment i, quan es van anar, van deixar de fer-ho; això i un canvi climàtic a més àrid, va acabar per fer-les desaparèixer. Es tractava de la Palmera de Judea.

Les llavors van romandre al calaix d’una universitat israeliana fins que el 2005, la professora Elaine Solowey -de l’Institut Arava de Medi Ambient- va poder aconseguir diverses d’aquestes llavors amb la idea d’intentar fer germinar algun d’aquells pinyols de dàtil mil·lenaris.

Després de ficar-los en aigua calenta i posar-los en una solució fertilitzant amb hormones de creixement amb vista a facilitar el possible desenvolupament de la llavor, van ser plantats en diversos testos evitant al màxim qualsevol possibilitat de contaminació. La sorpresa se la van portar quan van veure que d’un d’aquests testos brotava una petita palmera amb uns petits trets diferents de les palmeres normals de la zona, les quals havien estat portades en temps moderns de conreus iraquians i egipcis per ser els parents més propers a les antigues palmeres desaparegudes.

En el primer trasplantament, es van poder estudiar les restes de la carcassa de la llavor que havia quedat entre les arrels i es va poder determinar, mitjançant la tècnica del Carboni 14, que la llavor havia estat engendrada entre el 35 i el 65 dC, descartant absolutament qualsevol possibilitat de contaminació posterior.

L’arbre, que malauradament és un mascle -les palmeres són dioiques i si hagués estat femella, hauria donat dàtils a les primeres de canvi- va ser plantat a l’exterior, protegit convenientment, batejat amb el nom de “Matusalem” i actualment ja fa més de 2,5 metres d’alt, demostrant un molt bon estat de salut. Ara només falta que arribi a la maduresa per creuar-lo amb una palmera femella d’una espècie propera i intentar aconseguir de nou els seus dàtils, les característiques dels quals eren famosos en tot l’imperi romà per les seves qualitats nutritives, curatives i fins i tot afrodisíaques. De tota manera, encara s’haurà d’esperar una mica, ja que no es creu que pugui fer-se fins al 2022.

La recuperació d’espècies en perill extrem de desaparició o directament extingides és una cosa que, per excepcional, no hauria de deixar-nos indiferents. Si bé el nombre d’extinció d’espècies que provoquem és infinitament superior al de les que protegim, l’existència de persones que amb el seu treball està aconseguint revertir el procés de destrucció és una esperançadora porta oberta al futur.

Amén.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version