Autor Cinema, teatre i televisió
12 Novembre 2014 a 18:00

Les T de Teatre de sempre, com mai

“Dones com jo”, com nosaltres

"Dones com jo" de les T de Teatre

“Dones com jo” de les T de Teatre // Imatge cedida pel CAET

COMÈDIA. Autor i director: Pau Miró. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura. So: Roger Ábalos. Coreografia: Roberto G. Alonso. Producció executiva: Daniel López Orós. Cap de producció: Carmen Álvarez. Cap tècnic: Carles Borras. Maquinista: Moli Mallo. Construcció escenografia: Scenik i May. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Enric Jardí. Una producció de T de Teatre amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre La Sala de Rubí.

Després d’haver treballat dues vegades consecutives amb el director i dramaturg Alfredo Sanzol en els espectacles “Aventura!” i “Delicades”, la veterana i coneguda companyia de T de Teatre ara torna als escenaris de la mà de l’actor i dramaturg Pau Miró.

En aquesta ocasió, Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, i Àgata Roca, tornen a posar-se en mans d’un observador extern que els permet treure el millor de les seves interpretacions. De tant en tant, en companyies autosuficients com les T de Teatre, és necessari delegar certes funcions en d’altres persones, ja que, d’aquesta manera, el resultat apareix amb menys vicis i més detalls.

En aquest sentit, s’aprecia en la dramatúrgia i la direcció de Pau Miró, la feina d’algú que coneix la trajectòria de la companyia – tan assentada i amb un segell tan clar – i que no ha pretès trencar l’essència que ja els funciona, sinó senzillament refrescar-la. Miró, que des de l’any 2009 s’ha anat consolidant com a un dels dramaturgs essencials del panorama teatral actual a Catalunya, ha aconseguit, de manera brillant, mantenir la identitat de la companyia i, alhora, renovar-ne el caire interpretatiu. Ha replantejat els rols, ha mantingut algunes fórmules, però també ha provocat que se’n trobessin de noves, i tot plegat ha permès veure quatre actrius conegudes, amb un humor familiar – i esperat – però alhora, amb una nova maduresa escènica, i una profunditat absolutament captivadora.

Les quatre actrius – sobretot Carme Pla pletòrica, segurament per actuar a casa, i Marta Pérez, amb una quantitat de matisos impressionant – van proferir un desplegament de d’experiència, impunitat i ànima amb aquesta peça, que no era més que un clam a l’amistat. Un recull de confessions constants i de tots els tipus entre quatre amigues de l’ànima, confessions dures, estranyes, i tristes, que de vegades es dilueixen de la manera més absurda (i alhora regeneradora) com per exemple tot assajant una coreografia mentre, de fons, sona Donna Summer cantant “Last Dance”.

Pel què fa a la línia argumental, si bé el guió està farcit d’anècdotes quotidianes amb les quals és molt fàcil identificar-se, i fins i tot la trama del thriller arribar a semblar plausible, el ritme de la peça, en (moltes) ocasions, dequeia fins al punt de percebre’s les pauses i els canvis d’escena d’una manera massa conscient per a l’espectador.

Els canvis en l’escenografia, d’altra banda, van provocar un petit desconcert ja que no es va acabar d’entendre si responien a un propòsit concret, i en aquest cas, quin era. Es podrien plantejar mil i una hipòtesi – tantes com espectadors l’hagin vist! – per exemple, podria intentar establir un paral·lelisme entre la subtil desconstrucció de l’escenografia i la de les vides de les protagonistes; o bé, un paral·lelisme entre la obertura de les estructures que configuren l’espai escènic amb la obertura de l’ànima de totes les amigues, que s’acaben explicant els secrets més profunds i obscurs. Si el propòsit era que cadascú s’imaginés el que volgués, no hi ha res a dir; ara bé, si del que es tractava era de manifestar una idea específica, s’hauria d’haver intentat ser una mica més concret alhora de presentar aquests moviments escenogràfics que, a més, sempre es realitzaven a la vista de l’espectador, mai en instants de fosc.

En relació als aspectes tècnics, cal destacar un cop més la sonoritat del Teatre Principal, que permet que se sentin fins i tot el sospirs, i els xiuxiuejos. Alhora però, cal agrair també a les actrius l’acurada demostració d’una precisa tècnica vocal, amb ús de suport i ressonadors, que els va permetre oferir una qualitat de veu òptima present a tota la sala.

En definitiva, una obra en la qual tant Miró com les T de Teatre han aconseguit trobar l’equilibri perfecte entre la comèdia i el drama, malgrat, un cop més, l’entrada al segon gènere no ha estat del tot intensa i per tant, la dicotomia ha quedat una mica aigualida. Sigui com sigui, “Dones com jo” és un clar exemple de com sempre és possible renovar-se i créixer a tots els nivells, i així seguir sorprenent i enriquint a l’espectador.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version