Autor Cinema, teatre i televisió
1 Octubre 2014 a 18:00

Woyzeck, l’home del futur

La modernitat del clàssic

"Woyzeck" a la Sala Beckett // Imatge del web de la Sala Beckett

“Woyzeck” a la Sala Beckett // Imatge del web de la Sala Beckett

DRAMA. Autor: Georg Büchner. Traducció, adaptació i direcció: Marc Rosich. Repartiment: Carles Gilabert (Woyzeck), Ester Cort (Marie), José Pedro García Balada (Tambor Major), Pep Garcia-Pascual (El nen), Adrià Díaz (Andres), Ariadna Matas (Käthe), Santi Monreal (Doctor), Ricard Sadurní (Capità). Música: Òscar Castellà. Vestuari: Laura Cabezas. Disseny d’il·luminació: Bernat Tresserra. Imatge i vídeo: Isaías Fanlo i Playground visual moviment. Ajudanta de direcció: Montse Butjosa. Producció i comunicació: Irene Soler. Agraïments: Moritz, Munich, Fundació Palo Alto, Playground Visual Movement, Coordinadora d’Entitats de Poblenou i Meite SL. Una producció de la Companyia Parking Shakespeare.

Una vegada més, la Sala Beckett es transforma a favor de l’obra que acull al seu espai. En aquest cas, “Woyzeck”, de Georg Büchner, demana amplitud, forats, extensió per recórrer. D’aquesta manera, la Beckett col·loca les butaques a banda i banda de la sala, enfrontades, i deixa oberta tota una zona privada i que no se sol veure massa sovint com són els camerinos, la cuina, i la sala on es desen les barres de llums i d’altres qüestions tècniques.

Al centre de l’escenari una nevera de bar signada per Moritz – patrocinadora de l’espectacle – i al costat, un noi assegut damunt d’una “boombox” dels anys 90 en la que anava canviant els cassets de tant en tant mentre el públic anava seient a les seves respectives butaques. La resta d’actors de la peça s’esperen, ja abillats, en la foscor del fons de la sala.

Un cop tot està llest, el noi assegut sobre la “boombox”, atura la música, s’alça i encetar un ritual d’inici de la funció. Per la naturalesa dels seus moviments s’intueix ràpidament que ell és el nen. Amb una absorció netíssima dels moviments d’un infant i sense tenir la voluntat de dibuixar-lo, Pep Garcia-Pascual desenvolupa el rol del fill del protagonista que, en aquesta versió, apareix més aviat com a conductor de la peça. Si bé en el text original el fill no té massa protagonisme, en aquest cas, de vegades estableix l’inici d’una escena, el final d’una altra, decideix la banda sonora, i fins i tot té algun parlament – cedit d’un altre personatge de l’original, que no apareix – com és el cas del desolador monòleg del personatge de l’àvia.

Seguint amb el comentari de l’adaptació de Marc Rosich, cal comentar en primer lloc, una gran tasca d’adequació a la companyia que havia de representar la peça. En conseqüència ha hagut de retallar personatges, o més ben dit, agrupar-los, com ja s’ha apuntat en el cas del nen. D’aquesta manera, el personatge de la Käthe, interpretat per Ariadna Matas, és un compendi de tot el veïnat, i fins i tot inclou un escabrós cas clínic d’un intent de suïcidi mitjançant la ingesta d’agulles de cap, que no forma part del text original. De la mateixa manera, les veus que sent Woyzeck, enlloc de ser una veu en off, o de no deixar-les sentir, són les veus de la resta d’actors que en certa manera, i en certs moments, funcionen com un cor grec. I també el personatge d’Andrés, a qui dóna vida Adrià Díaz, és l’amalgama del personatge del boig, el vell, i d’altres companys.

Cal comentar però, que el fet d’englobar diversos personatges en un, no té perquè fer-los resultar més potents. En el cas de l’Andres d’Adrià Díaz funciona, sobretot en el moment de l’arenga prèvia a la festa sobre el perquè de l’existència de l’home. Un discurs que metafòricament, pretén explicar l’essència de Woyzeck. Això però, no funciona en el cas del personatge de Käthe, interpretat per Ariadna Matas, que acaba essent aigualit i difús.

Els personatges que s’han mantingut com a únics en aquesta adaptació han estat el capità, interpretat per Ricard Sadurní; el doctor, a qui dóna vida Santi Monreal; el Tambor Major, a càrrec de José Pedro García Balada; la Marie, interpretada per Ester Cort; i el protagonista, Woyzeck, interpretat per Carles Gilabert. No obstant això, molts d’ells tampoc presentaven la força que es desprèn del text original de Büchner.

D’aquesta manera, el personatge del capità requereix d’un altra actitud molt més dominant, i potent que Sadurní no aconsegueix mostrar en cap moment. En canvi, es presenta com un personatge despreocupat, i fins i tot benèvol; característiques inadmissibles en qualsevol capità de qualsevol exèrcit. D’una forma semblant apareix el personatge del doctor, que tot i estar més ben definit i dibuixat, la interpretació de Monreal es queda tan sols en això, un dibuix. Per haver fet funcionar aquests dos personatges, clars detonadors de la situació fisico-psicològica de Woyzeck, haurien d’haver-se presentat amb més mesquinesa, més passió per les seves dèries personals, i a vessar de crueltat i despotisme. Tot plegat, uns trets que només es deduïen a partir dels parlaments, però en cap cas de les actituds.

La Marie d’Ester Cort també s’allunya del personatge original, i en aquest cas no es mostra pertorbada i intranquil·la per la situació que viu. Un fill no volgut, i un marit que no para mai a casa i quan hi és ha de marxar de seguida perquè el demanen. En la versió de Rosich, Marie és una dona forta, capaç de valdre’s per si mateixa, que no sembla estimar massa al seu fill, i que el fet que la titllin de prostituta no l’afecta prou. José Pedro García Balada en canvi, representa, tal com en l’original, l’estereotip clàssic de la masculinitat, d’allò que s’espera d’un home. Amb una presència escènica espectacular, i amb una llum pròpia dóna vida a un tambor major dur, masculí, i poderós davant de Woyzeck. Tal és el seu poder, que malgrat ser un personatge secundari, possiblement sigui el més recordat de la peça.

Pel què fa a Woyzeck, cal comentar que la interpretació de Carles Gilabert és magnífica. Ha interioritzat el personatge i transmet a la perfecció la dinàmica interna del mateix. Una inquietud imparable, un ritme frenètic imposat per la societat que l’envolta i de la qual en depèn inexorablement. No obstant això, si bé pel text s’entén una evolució del personatge des d’una situació d’estrès inicial que s’accentua fins al punt d’una psicosi, o d’una histèria que el duu a cometre un crim per gelosia, en la peça de Rosich, Woyzeck apareix ja en un punt de bogeria massa agut, de manera que l’evolució que presenta al llarg de la peça és molt minsa, fent-se molt més evident la dels altres personatges.

Des del principi es pot observar l’espiral terrible de la peça, una espiral viciosa que durà a la pèrdua al protagonista, una espiral però, que no és capaç de transcendir més enllà del text. En general, l’adaptació i direcció de Marc Rosich conté una lleugera pàtina de farsa, una elecció totalment vàlida, que en aquest cas però, no permet veure el veritable drama de la peça. Una elecció que sembla cada cop més és una tendència en aquest país nostre, i que no fa més que propagar l’evasió del drama arreu, i per tant l’immobilisme dels espectadors. Una situació que, en aquest cas, no concorda en res amb la voluntat de Büchner.

Sigui com sigui, la terrible història de “Woyzeck” i el dilema que planteja sobre la pressió social exercida sobre l’individu que desemboca en la seva transformació en monstre irracional, traspua qualsevol adaptació i encara més, el que consolida als autors clàssics, traspua qualsevol temps. Així, Woyzeck no deixa de ser l’obrer escanyat de principis del segle XX, o l’empresari estressat del s.XXI, en definitiva un treballador ofegat per l’entorn, pels deures, per les factures, pels terminis, i manipulat per servir sense preguntar, per sentir-se dependent fins a embogir, morir o totes dues coses. En resum, un drama de la primera meitat del s.XIX que malauradament no ens queda gens lluny.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version