Autor Cinema, teatre i televisió
9 Setembre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: La rosa púrpura de El Cairo

La realitat supera la ficció o la ficció supera a la realitat?

La rosa púrpura de El Cairo

La rosa púrpura de El Cairo

COMÈDIA ROMÀNTICA. EE.UU. Estrena: 1985. Dirigida i escrita per: Woody Allen. Repartiment: Mia Farrow, Jeff Daniels, Danny Aiello, Dianne Wiest, Stephanie Farrow, Zoe Caldwell, John Wood, Milo O’Shea Van Johnson, Irving Metzman, Edward Herrmann. Duració: 85 min.

Cecilia, una cambrera de Nova Jersey, es refugia en el cinema per tal de desconnectar de la vida i somniar amb una vida diferent a la que realment té. Una nit, el protagonista de la seva pel·lícula preferida, “La rosa púrpura de El Cairo”, surt de la pantalla impulsat per les ganes de conèixer a Cecilia. Un film que plasma el que molts espectadors alguna vegada han desitjat.

El director i guionista ens mostra a Tom i Cecilia, una parella que destaca per la seva innocència i les seves ganes d’escapar del món on viuen. Tant un com l’altre desitja sé lliure i poder escapar de la quotidianitat, és per això que busquen refugi en el món de l’altre. Per desgràcia no tenen la valentia i el coratge suficient per escapar dels qui els hi fan la vida impossible.

Allen opta per realitzar un film amb una trama innovadora i captivadora, però a l’hora de portar-la a la gran pantalla no surt com promet. El guió mostra una gran destresa i intel·ligència, però comparat amb altres guions del director, aquest peca d’escenes planes que no aporten gran importància a la narració.

Mia Farrow (Cecilia) i Jeff Daniels (Tom i Gil) porten a la pantalla unes grans interpretacions, on es nota que cada paraula i cada gest ha estat pensat amb antelació. Farrow interpreta a Cecilia, una cambrera que ha d’aguantar els maltractaments del seu marit i ha de deixar-se la pell treballant perquè ell pugui malbaratar els diners pel joc o amb dones, troba una via d’escapament al cinema, on s’imagina que viu la vida que mostren les pel·lícules. Per altra banda, Daniels interpreta a Tom i a Gil, el personatge fictici i el real, respectivament. Ambdues interpretacions de Daniels són cuidades i ben diferents, si no fos per què és tracta del mateix actor podria donar la sensació que els protagonistes són interpretats per actors diferents, ja que són dos personatges pràcticament antagònics. En definitiva, les interpretacions estan ben treballades, tot i que són personatges plans que no canvien gaire al llarg de la història. La única que avança és Cecilia, tot i que al final de la pel·lícula no queda clar si torna amb el seu marit o no.

L’estètica del film no té grans elements, el que si destaca és el canvi de color a blanc i negre per fer referència a quan s’està mostrant la realitat i quan la ficció. El film segueix una estructura narrativa cronològica però comença i acaba amb un mateix element: la cançó Cheek to cheek, interpretada per Fred Astaire. Aquesta element que dóna certa circularitat al film dóna una possible pista del que podria passar després: que tot torni a ser com era abans.

Allen mostra una Nova Jersey que pateix les conseqüències de la Gran Depressió i com aquestes van afectar a la població. Els efectes colaterals de la Gran Crisi es plasmen en el matrimoni de Cecilia: tancaments de fàbriques, aturats, problemes econòmics,…

La pel·lícula va ser nominada l’any 1985 a l’Oscar per Millor Guió Original. Com bé hem comentat, Woody Allen és conegut per realitzar guions excepcionals i  plens de tocs enginyosos que tenen un sentit i una coherència a la narració.

El film capta a l’espectador, principalment, per la trama arriscada i atrevida amb la qual la major part s’hi pot sentir identificat, però això no assegura que el film sigui una obra mestra. Si que és cert que Allen compte amb grans obres mestres dins la seva filmografia però, aquest film no se’l pot considerar com a tal, ja que manca d’acció que mantingui a l’espectador enganxat a la pantalla els 85 minuts que dura la pel·lícula.

Cristina (@crisnocete)

Switch to mobile version