Autor Cinema, teatre i televisió
5 Agost 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: 27 vestidos

La dama d’honor perfecta

27 vestidos

27 vestidos

COMÈDIA-ROMÀNTICA. EE.UU. Estrena: 2008. Dirigida per: Anne Fletcher. Repartiment: Katherine Heigl, James Marsden, Malin Akerman, Edward Burns, Melora Hardin, Judy Greer. Duració: 107 min

Jane ha estat dama d’honor 27 vegades, però mai ha tingut l’oportunitat de ser la núvia. Quan la seva germana decideix casar-se amb l’amor i superior de Jane, es veu obligada a planejar tot el casament de la seva germana. Per altra banda, apareix Kevin, un periodista que escriu retalls sobre casaments i que desitja poder escriure alguna noticia que el faci sortir de la secció on està.

Com gran part de les comèdies romàntiques l’objectiu principal és entretenir a l’espectador i fer que aquest desconnecti de la vida quotidiana. En aquest cas, el film no és diferent, el guió no mostra grans girs argumentals ni lectures subliminals que et facin veure el món que s’explica d’una forma diferent, al contrari, el guió li dóna a l’espectador tot molt mastegat perquè li sigui fàcil de digerir i entendre. Un exemple clar són les breus crítiques a la banalització del compromís i al casament en general.

La pel·lícula segueix la fórmula hollywodiense del boy meets girl (noi coneix a noia) on tot és previsible. Una característica curiosa d’aquest film en comparació a la resta de la directora i de les comèdies romàntiques és la forma de mostrar als homes. En un principi, Fletcher ens mostra a George (Edward Burns), l’amor de Jane, com l’home perfecte i sense defectes, el qual contrasta, en tots els sentits, amb Kevin (James Marsden) del qual només veiem els defectes i cap virtut.

Les actuacions dels diferents actors no són molt destacables, al contrari, són fluixes i senzilles. Però entre elles destaca Katherine Heigl (Jane) qui interpreta el seu primer paper principal fora de la sèrie “Anatomía de Grey”. En aquest paper podem veure que la seva interpretació és cuidada i curosa degut a la seva expressivitat, que fa que el guió guanyi poder,  comparada amb la de la seva companya, Malin Akerman.

Igual que la major part de les comèdies romàntiques el muntatge i els plans no són de gran complexitat, plans oberts en els moments adequats on es desitja mostrar l’ambient de l’escena i primers plans dels diferents actors perquè l’espectador pugui veure les reaccions dels personatges davant les situacions que viuen. Res que es surti del prototip de comèdia romàntica per a noies.

En definitiva, pel·lícula per passar una agradable estona i fer-se algun riure. En si, el film no aporta res en especial, però si que et fa reflexionar sobre certs aspectes del casament i com la societat s’aprofita d’aquest esdeveniment.

Cristina Nocete (@crisnocete)

Switch to mobile version