Autor Cinema, teatre i televisió
2 Juliol 2014 a 17:30

Un casament sonat

L’adéu de La Cubana?

Façana del Teatre Tívoli on s'hi representa l'espectacle "Campanades de Boda"

Façana del Teatre Tívoli on s’hi representa l’espectacle “Campanades de Boda” // Foto: Ventura López

COMÈDIA. Idea, guió i direcció: Jordi Milán. Música i cançons de l’espectacle: Joan Manuel Serrat, Chaman Lal Chaman, Anotnio Guijarro, Valentin D. Alamo. Escenografia i decorats: La Cubana / Castells Planas. Coreografia: Leo Quintana. Vestuari: Cristina López. Caracterització: La Bocas. Disseny gràfic: Raúl Pascuali. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny de llums: Adrià Ferré. Projecció audiovisual: Josep M. Marín. Assessorament cultural Índia: Kandrap Mehta. Administració: Natalia Morillas. Ajudant de producció i comunicació: Pol Vinyes. Ajudants de direcció: Xavi Tena i Jaume Baucis. Gerència i comunicació: Daniel Compte. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. La companyia: Xavi Tena, Toni Torres, Maria Garrido, Meritxell Duró, Annabel Totusaus, Alexandra Gonzàlez, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Montse Amat, Oriol Burés, Alex Esteve. Per a consultar la resta de la fitxa tècnica es pot visitar la web de l’espectacle: Campanades de Boda.

Dalt l’escenari, una casa completament blanca amb una decoració minimalista és l’espai on es desenvolupa “Campanades de Boda”, la que sembla ser la darrera producció de la companyia La Cubana.

Els protagonistes, són la família Rius, actualment un matriarcat regentat per les dues germanes Rius, la Margarita (Alexandra Gonzàlez) i l’Hortènsia (Annabel Totusaus). Dues dones que han fet de la paradeta de flors que els seus pares tenien a les Rambles, una empresa proveïdora de flors coneguda a tota la província: Flors Rius. Les dues germanes insisteixen a Violeta, l’única filla d’Hortènsia, perquè es casi amb el seu xicot, un actor indi que va conèixer a Barcelona. Després de la forta pressió exercida per sa mare i sa tia, Violeta cedeix a casar-se, però no s’espera per a res el tipus de casori que l’espera.

Si bé La Cubana té un estil molt característic, i amplament conegut per l’espectador és inevitable que durant els primers trenta minuts, durant els quals les oïdes s’acostumen a l’estridència de les veus dels personatges, un lleuger mal de cap martellegi les temples dels espectadors.

Aquesta mateixa estridència és la que provoca que tots els actors hagin d’anar microfonats, ja que si no, seria impossible arribar a la meitat de la funció. Seria interessant, de la mateixa manera que es treballa la impunitat en escena, la capacitat d’improvisació, i la creació de personatges, el treball vocal per poder suportar i legitimar la resta de feina interpretativa.

En relació amb la creació de personatges, cal destacar les interpretacions de Maria Garrido amb el seu personatge de Manolita, una serventa andalusa d’uns setanta anys, amb una gràcia i un “salero” envejables; Meritxell Duró, amb els seus personatges de Margot, la nòvia francesa de l’exmarit de l’Hortènsia i pare de la Violeta, i la Tia Consuelo, una dona octogenària de Valladolid, creient i defensora a ultrança de la “teja y mantilla”; i la versatilitat de Babeth Ripoll amb personatges tan diferents com la Regina, l’explosiva muller brasilera d’un dels fills d’Hortènsia, la Sunita, la mare del nuvi, o la Tita Cosialls, l’empleada de Campanades de Boda encarregada de guiar els espectadors durant la cerimònia.

Pel què fa a les interpretacions masculines, no destaquen gens en comparació amb les femenines. Una vegada més es cau en el clixé de l’homosexual, a diferència de tres o quatre personatges – un d’ells digne de menció, Paco Zamora, el pare de la núvia, interpretat per Xavi Tena – que són els únics heterosexuals de l’espectacle. Aquesta sortida fàcil d’interpretar els personatges masculins únicament des de l’homosexualitat és un error, ja que hi ha mil i un estereotips masculins que van més enllà d’això que hom ja coneix, i que possiblement explorar-los comporti la creació de personatges molt més rics i, sobretot, sorprenents i desconeguts per a l’espectador.

Seguint amb les qüestions tècniques, cal destacar d’una banda, l’escenografia de La Cubana i Castells Planas, per l’aposta per unes construccions senzilles i agradables de veure, amb un únic canvi magnífic i exuberant que no arriba a ser ni exagerat, ni ordinari. De l’altre, cal mencionar la meravellosa tasca de Toni Alonso, encarregat de coordinar els canvis escènics a la sala, ja que aquests no van fer perdre el límit de l’espectacle en cap moment, així com tampoc van deixar de sorprendre al públic, sobretot amb l’aparició de milers de flors a les llotges del teatre i la col·locació de mil rams més al llarg del passadís central, així com als laterals de la platea i fins i tot al galliner.

Juntament amb el fabulós vestuari de Cristina López, i la impressionant caracterització de La Bocas“Campanades de Boda” és l’espectacle de l’espectacle que representa qualsevol casament. Una paròdia fantàstica i, malgrat tot, realista, de l’excitació i el caos que implica l’organització d’un casori.

En relació amb aquest desordre, és necessari mencionar la increïble direcció de Jordi Milán qui ha estat capaç de recrear un exorbitant desgavell a l’escenari amb l’ordre i la rigorositat més profunda i acurada. També era d’agrair, a banda d’aquest desordre endreçat en escena, el fet que cap actor restés aturat esperant per dir el seu text, sense fer res, senzillament esperant. Des del moment en què un actor apareixia a l’escenari, estava completament actiu, encara que trigués cinc o deu minuts en donar la seva rèplica, i el focus de l’escena no recaigués sobre el seu personatge. Cada un d’ells era un món particular i concret i tenia uns objectius en escena i, com a espectador, veure tothom viu en escena és quelcom realment plaent.

El fet d’implicar al públic d’una manera directa és una altra de les marques de la casa de La Cubana, un fet que des de sempre ha estat molt ben rebut pels espectadors, fins al punt que esperen el moment en què també podran ser una mica protagonistes de l’espectacle. A “Campanades de Boda” aquest instant arriba amb el casori, quan després d’haver-se quedat sense espai per als 600 convidats, la família Rius decideix fer el casament al teatre, i així donar una sorpresa tant a la seva filla – actriu amateur des que era petita – com al nuvi – actor professional molt reconegut a Bollywood. Automàticament els espectadors es converteixen en convidats i se’ls faciliten pameles i tocats per a celebrar l’ocasió en condicions, ja que a més, com que el nuvi és a l’Índia, es farà el casament per videoconferència.

En relació amb aquest fet, cal comentar la destresa del realitzador del vídeo, Josep Recasens, així com de tot l’equip tècnic, que van aconseguir integrar una peça enllaunada dins de l’espectacle amb una coordinació perfecte que, en cas de no haver comptat amb la presència dels mateixos actors a dins i a fora del vídeo, podria haver fet dubtar als espectadors de la realitat del directe de la videoconferència.

En definitiva, “Campanades de Boda” és un espectacle al més pur estil de La Cubana que permet a la companyia acomiadar-se dels escenaris – segons van explicar al moment d’estrenar-la – amb una gran festa, tant a dalt de l’escenari, com al pati de butaques, on els espectadors fan xerinola i gaudeixen de la irreverència tan familiar d’aquesta veterana companyia.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version