Autor Opinió
29 Maig 2014 a 17:30

Silvània, la santa que no es va rentar mai

Foto de la web http://santoraltradicional.blogspot.com.es

Foto de la web http://santoraltradicional.blogspot.com.es

Poques coses hi ha més agradables pels sentits que el trobar-se en un atestat metro i gaudir del perfum embriagador d’algú a qui l’aigua, senzillament, li dóna al·lèrgia. És en aquests moments quan et preguntes com pot ser que, en una societat com l’actual, en què qui més qui menys es dutxa cada dia i que el consum d’aigua domèstica és un veritable problema mediambiental, hi hagi gent a qui el sabó li produeixi la mateixa aversió que un crucifix per a Dràcula. No obstant això, aquest punt de vista de la higiene personal és una cosa molt moderna, sobretot relacionat amb la generalització de l’aigua corrent durant el segle XX, perquè en altres èpoques no va ser així ni remotament, donant-se el cas de gent que no només no es rentava, sinó que fins i tot es vantava de no haver-ho fet mai. Tal va ser el cas de Santa Silvània, la qual -tan virtuosa com porca- presumia de que en tota la seva vida només s’havia rentat les puntes de dos dits. Increïble, però cert.

 Silvània (més coneguda com Santa Silvia d’Aquitània) va viure al segle IV, a les acaballes de l’Imperi Romà d’Occident. Era cunyada de Flavi Rufí, ministre de Teodosi el Gran (últim emperador romà que va reunir breument sota el seu poder l’Imperi Romà d’Occident i d’Orient), i si bé era molt intel·ligent, i segons alguns textos una de les dones més doctes de la època, era una autèntica “hooligan” del cristianisme. Es va dedicar a viatjar per tot el Pròxim Orient, visitant monestirs i llocs sants, fent gala d’una gran virtut, misticisme, i sent un exemple per a tothom. No obstant això, aquest misticisme exacerbat justament li impedia veure l’aigua ni en pintura: el prendre el més mínim bany era considerat pecat.

 Efectivament, els primers cristians, precisament per marcar distàncies amb les tradicions paganes de l’antic Imperi Romà, el qual estava en franca decadència, es van oposar diametralment a tot el que eren els costums romans més arrelats, tal com va ser el costum del culte al cos i, dins d’ella, els diaris banys termals. D’aquesta manera, els cristians més recalcitrants i ascetes, van començar a pressionar la primigènia societat cristiana perquè, en benefici de l’ànima, no cuidés el físic gens ni mica. Això implicava la prohibició de l’ús de maquillatges, ungüents de bellesa, perfums, el canvi de roba -excepte perquè es trenquessin- i ni tan sols rentar-se, ja que el rentar-se era un símbol pagà, o el que és el mateix, una activitat del diable.

 Silvània, com autèntica “talibà” del cristianisme, seguia a ulls clucs aquests preceptes i s’explica que durant un dels seus viatges (cap el 380 dC), parlant amb un jove bisbe -el qual va gosar remullar les mans i els peus a causa de la calor- li va recriminar que ella, en els seus 60 anys de vida, i fins i tot malgrat haver estat malalta i haver-li recomanat els metges que es banyés, mai havia tocat l’aigua més enllà de les puntes dels dits. I aquesta última “llicència” era perquè, en el moment de donar l’hòstia consagrada, els dits havien d’estar nets per poder tocar el “cos de Crist” que si no, ni això. No cal dir que, si hagués viscut en els nostres dies, l’hòstia l’haguessin rebut les nostres nassos, perquè estar a menys d’un kilòmetre d’ella hagués estat una autèntica proesa.

 Aquesta aversió a la higiene propiciat per un gran nombre de místics i ascetes (Sant Jeroni, Sant Onofre, Santa Maria Egipcíaca…) va crear autèntica escola i, tot i que es van enfrontar fins i tot a bisbes que pensaven que no calia anar tan lluny, van arribar a influir poderosament en el cristianisme. Això va provocar l’abandonament generalitzat de les més mínimes costums d’higiene personal, adobant a la llarga el camí a les contínues i desastroses epidèmies de pesta de l’Edat Mitjana. Epidèmies les quals havien estat més o menys controlades durant l’Imperi Romà gràcies, en bona part, al costum social de la higiene personal en termes i banys públics, posteriorment demonitzada per un incipient i poderosíssim cristianisme.

 Moltes de les actuals tecnologies i costums que considerem bàsiques, estan basades en aquelles que ja coneixien i utilitzaven els grecs i els romans. Es demostraria una vegada més que, més enllà de creences personals i supersticioses, l’adveniment del cristianisme va ser un autèntic torpede a la línia de flotació del progrés de la societat occidental, la qual trigaria més de 1200 anys a recuperar-se… tot i que sempre hi hagi qui, 1600 anys després, encara segueixi observant estrictament “l’exemple” de Silvània.

 Definitivament, l’integrisme sempre és dolent.

 

Ireneu Castillo

Switch to mobile version