Autor Opinió
1 Maig 2014 a 11:00

La conspiració d’Andalusia per independitzar-se d’Espanya

Corpus de Sang de la Guerra dels Segadors

Corpus de Sang de la Guerra dels Segadors // Imatge del web Wikimedia Commons

Poques regions poden considerar-se més espanyoles que Andalusia. El seu folklore, el seu art, la seva iconografia, ha passat a ser, per art del màrqueting dedicat a captar turistes estrangers atrets per l’alegria i afabilitat andalusa -que contrasta amb la insipidesa extrema de tota la resta de pobles d’Espanya-, sinònim del més profund esperit espanyol. Tanmateix, aquesta identificació Andalusia = Espanya és una cosa relativament moderna, perquè en el segle XVII, una conspiració de diversos nobles andalusos va poder portar a la independència d’Andalusia de la corona espanyola i a la consecució d’un rei andalús.

Estem al 1640 i al rei Felip IV li creixen els nans en tots els seus territoris. Hereu del gran Imperi espanyol, les contínues guerres en què es van ficar els seus predecessors -costum que ell continuaria- havien portat a dilapidar la immensa fortuna que arribava de les Amèriques, obligant a posar uns tributs altíssims sobretot a Castella, ja que era la part del regne que administrava directament en no tenir les limitacions de les corts dels altres regnes que componien la seva corona, en aquell temps, Aragó, Catalunya, València, Portugal, Sicília, Flandes, etc… que es regien pels seus propis furs. No es beneficiaven del comerç amb Amèrica, però limitaven a l’extrem la seva aportació a les vel·leïtats de la corona, la qual cosa posava de molta mala llet a Felip IV i, el que és pitjor, al seu segon, al Comte-Duc d’Olivares.

Totalment arruinats, el Comte-Duc va tenir la genial idea de forçar la màquina i, per les bones o per les dolentes, reduir tots els territoris a les lleis de Castella, de manera que pogués “sabrejar” a tothom per igual i seguir amb la seva política de “em-barallo-amb-tot-el-món” que estava portant a la ruïna a tot l’imperi. I fent amics per tot el regne estava Olivares quan el poble es va posar d’ungles, provocant que Flandes continués la seva revolta, que Catalunya es revolucionés amb la seva Guerra dels Segadors i que Portugal lluités per la seva independència.

Andalusia no era una excepció, i el poble, si hagués agafat al Comte-Duc per banda, també li hagués fet un bigoti nou, però no havia arribat als extrems de catalans o portuguesos. No obstant això, no van pensar el mateix el duc de Medina-Sidonia i el marquès d’Ayamonte, els quals van decidir que fins aquí podien arribar amb els greuges d’Olivares i Felip IV. Portugal s’havia autoproclamat independent, nomenant rei al duc de Bragança amb el nom de Joan IV i Felip IV va ordenar al IX duc de Medina-Sidonia que armés un exèrcit de 10.000 andalusos i se n’anés a la frontera amb Portugal per donar-li de garrotades, però el duc no estava molt per la labor, i més si tenia en compte que la seva germana, casada amb el duc de Bragança, havia passat a ser reina de la nit al dia.

El Medina-Sidonia es va fer el ronso tot el que va poder i més, i tot eren pegues per poder organitzar l’exèrcit, avisant puntualment al nou regent portuguès -fet i fet el seu cunyat- de les intencions de la corona espanyola. En agraïment, Joan IV li va oferir tot el seu suport per vèncer les tropes del rei d’Espanya, tenint en compte que en tants fronts estava ficat, i tenia tan pocs diners per gastar que més que un exèrcit semblaria una colla d’escuders. El duc de Medina-Sidonia va establir contactes amb altres nobles andalusos a la recerca de suports, trobant la del marquès d’Ayamonte el qual li hauria proposat primer l’aixecament. Així mateix, va contactar amb holandesos i francesos els quals, arribat el moment, proveirien sengles flotes que donarien suport les intencions dels nobles andalusos. Però alguna cosa s’anava a torçar.

Davant de tant passotisme per armar el contraatac, Olivares tenia la mosca al nas i el seu servei d’intel·ligència -format bàsicament per funcionaris i capellans- interceptà un missatge entre el d’Ayamonte i el de Medina-Sidonia en què parlaven dels preparatius durant l’estiu de 1641. El comte-duc va cridar al de Medina-Sidonia a Madrid en assabentar-se, i l’altre, veient-se descobert, molt educat ell, va excusar la seva presència per qüestions de salut. La idea era fer temps perquè les tropes franceses i holandeses arribessin a ajudar, però no hi van arribar mai, obligant al duc de Medina-Sidonia a personar-se a Madrid i, confiant en la seva relació de parentela (llunyana) amb Olivares, va confessar les seves intencions.

El duc de Medina-Sidonia i el marquès d’Ayamonte van ser empresonats i, es van acusar mútuament de ser els instigadors. Medina-Sidonia va ser obligat a pagar una forta multa i a no comandar cap exèrcit a Andalusia i es va empresonar de per vida al d’Ayamonte, ja que -segons la seva confessió- no pretenien autoproclamar-se reis, sinó organitzar una república. Això, segons sembla va calmar a Felip IV i li va evitar el coll al marquès d’Ayamonte. No obstant això, el 1648 es va destapar un intent similar des d’Aragó i Felip IV, 7 anys després dels fets andalusos, va decidir tallar-li el ganyot al d’Ayamonte per donar exemple.

La jugada els hi va sortir malament als nobles andalusos, els quals es van moure a esquenes d’un moviment popular que els hagués donat suport a causa del cansament d’haver de suportar les càrregues impositives abusives a què es veien obligats (recordar que Andalusia era part del regne de Castella) i a esquenes de les altes elits de la noblesa andalusa que no estaven per la labor d’oposar-se al rei. Això va fer que es centraren en uns suports estrangers que no van arribar i que van acabar per significar la impossibilitat de tirar endavant amb la seva idea, seguint el mateix camí que Portugal, d’aconseguir que Andalusia fos un país independent.

S’imagina que l’haguessin aconseguit?

Ireneu Castillo

Switch to mobile version