Autor Cinema, teatre i televisió
2 Abril 2014 a 17:30

La família universal

Un retrat de la quotidianitat familiar

Cartell de l'espectacle "Un aire de família"

Cartell de l’espectacle “Un aire de família” // Imatge del web del CAET

COMÈDIA. Autor: Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri. Traducció: Alejandra Herranz i Pau Durà. Direcció: Pau Durà. Repartiment (per ordre d’aparició): Cristina Genebat (Bet), Jacob Torres (Tomàs), Francesc Orella (Quim), Maife Gil (La Mare), Ramon Madaula (Jordi), Sílvia Bel (Elisenda). Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Leo Quintana. Il·luminació: Sergio Lobaco. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Ajudant de direcció: David Segú. Ajudant d’escenografia: Nuria Llinarès. Direcció de producció: Amparo Martínez. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Txema Orriols. Regidoria i sastreria: David Segú. Cap tècnic en gira: Sergio Delgado. Maquinista en gira: Jordi Serrano. Tècnic de llums en gira: David Ruiz. Tècnic de so en gira: Dani Homs. Construcció escenografia: Arts-Cenics. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: sSB. Estudiant en pràctiques de producció: Albert Galve. Una producció de Teatre Romea i Intent Produccions.

Una cançó italiana comença a sonar mentre de mica en mica s’obre el teló del Teatre Principal de Terrassa. L’escenografia que apareix a l’escenari és meravellosa: un bar, Cal Pare, recreat al més petit i concret detall. Una excusa perfecte, en certa manera, per fer lluir els col·laboradors de l’espectacle, com Coca-Cola, Absolut Vodka, Bach, però sobretot Moritz. Tant és així, que el cambrer de Cal Pare es dedica a “passejar” un barril de cervesa d’aquesta marca per tot l’escenari. No obstant això, aquesta presentació dels col·laboradors, queda eclipsada pels dos actors en escena, Jacob Torres i Cristina Genebat, que senzillament esperen.

És meravellós observar els moviments de Torres i Genebat, tothora justificats i plens. Cadascú concentrat en si mateix, es feien presents de manera admirable i atractiva, encara que només es dediquessin a consultar els missatges de mòbil, o a netejar la barra.

Ja des de la primera escena el conflicte està servit, i és precisament aquest fet el que fa tant interessant “Un aire de família”, la presència constant d’interessos ocults o explícits, de tensions entre personatges, de desitjos frustrats, de mentides, veritats, i de consells inoportuns.

Pel què fa a la veu, si bé tots els actors presentaven complicacions, cal valorar molt positivament el treball sense microfonia, i l’esforç per a una bona dicció malgrat les discussions accelerades, els pensaments atabalats, i les justificacions desesperades d’alguns dels personatges. En aquesta línia, cal destacar l’escena de la baralla entre la mare, interpretada per Maife Gil, i la Bet, a qui dóna vida Cristina Genebat; sens dubte la millor escena de la peça i possiblement la que recull la síntesi de l’obra: la grolleria del silenci.

És necessari mencionar especialment la interpretació de Jacob Torres, en el paper de Tomàs, el cambrer de Can Pare, qui ofereix, des del mateix instant en què apareix a escena, un treball generós, energètic, i vertader que no es desdibuixa en cap moment. Torres crea un personatge discret però latent i present al llarg de tot l’espectacle.

Cristina Genebat, per la seva banda, interpreta al personatge de la Bet amb decisió, força i determinació. En tot moment manté la línia de pensament i flueix per les emocions de manera suau i uniforme. Ramon Madaula, en Jordi, el mediàtic germà mitjà, presenta un personatge molt allunyat dels que normalment interpreta. Un home que es creu més important del que és i que projecte sobre la seva família, però sobretot sobre la seva dona, una importància i una maduresa intel·lectual que a l’hora de la veritat es revela mediocre i dogmàtica.

Per la seva banda, Francesc Orella, Sílvia Bel, i Maife Gil, el germà gran i amo del bar, la dona d’en Jordi, i la “mamma” respectivament, ofereixen unes interpretacions intermitents que, a voltes emanen de la veritat, i a voltes del prejudici. Aquesta característica es fa evident en el cas de l’Elisenda, interpretada per Sílvia Bel, que si bé és cert que es tracta d’un personatge difícil a causa de la seva clara tendència a ser estereotipat, també ho és que manca aquest esforç per “desestereotipar-lo”, de manera que acaba essent un personatge entès i interpretat des del prejudici que el fa previsible des del mateix moment en què entra en escena.

Cal comentar en aquest punt que, en certa manera, és molt clar que el text d’”Un aire de família” presenta una família estereotipada, on tots els personatges tenen trets universals que els fa automàticament identificables en l’entorn personal dels espectadors. No obstant això, cal tenir en compte també, que si el text ja crea aquests clixés, la “mise en scène” i la creació dels personatges no cal que també hi col·labori, perquè acaba essent un dibuix, i no la realitat.

Sigui com sigui, “Un aire de família” és una peça entretinguda, àgil i divertida que tracta de temes universals, propers i fàcilment identificables. Una família qualsevol que viu de portes enfora, que es diuen veritats a mitges, que no s’escolta, que es necessiten els uns als altres però es mosseguen quan en tenen ocasió. Una família en la que es pot reconèixer un aire de la pròpia.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version