Autor Opinió
10 Abril 2014 a 17:30

El Ter i la seva desembocadura de posar i treure

Desembocadura del Ter a l'Estartit

Desembocadura del Ter a l’Estartit // Imatge de Wikimedia Commons

El tira i arronsa que per qüestions polítiques des de fa molts anys es porten el govern català i l’espanyol pel control del cabal de l’Ebre, pot cridar l’ atenció pel de pesat i reiterat que en resulta. No obstant això, amb el canvi climàtic, s’especula que els conflictes derivats del control dels recursos hídrics s’incrementin notablement a causa d’un empobriment dels recursos d’aigua dolça a disposició d’una població humana constantment a l’alça. Això que podria ser una novetat, de fet no ho és tal, i les lluites polítiques pel control d’una aigua escassa s’han donat durant tota la història, i sense anar-hi més lluny, a la mateixa Catalunya, durant el segle XIV, les pugnes polítiques van fer que un riu tan important com és el Ter canviés diverses vegades de poble de desembocadura.

 El Ter, un dels rius més importants de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica, té un recorregut de 208 kms des del seu naixement al Pirineu, a Ulldeter, i desemboca a les platges de l’Estartit, a la Costa Brava. No obstant això això és avui dia, ja que a principis del segle XIV, aquest riu desembocava uns 10 kms més cap al nord, al municipi de l’Escala. Qualsevol que conegui la zona s’estranyarà d’aquesta afirmació, ja que no és que es tracti d’una zona deltaica on les lleres es bifurquin i s’entrellacin atzarosament, sinó que entre les dues poblacions hi ha el massís calcari del Montgrí amb més de 300 metres d’altitud. Com es va poder produir aquest desviament ?

 El 1302, les relacions entre Ponç-Hug IV, comte d’Empúries, i Jaume II, Rei d’Aragó i Comte de Barcelona, no estaven com per organitzar una barbacoa junts, la veritat sia dita. Les picabaralles pel poder a la zona eren continues en tant i en tant que, a efectes pràctics, el comtat d’Empúries -el qual s’estenia des de Banyuls de la Marenda, (a l’actual Catalunya Nord) fins al massís del Montgrí- era una entitat autònoma dins de la Corona, i això de que un comte hagi de cedir poder a un altre, per molt rei que sigui, no venia massa de gust. Doncs precisament en aquesta zona era on hi havia la zona de contacte entre les dues entitats: Verges pertanyia a Empúries i Torroella al comtat de Barcelona.

 En un d’aquests xocs de poder, en què el comte-rei Jaume II intentava doblegar el poder feudal del comte d’Empúries, Ponç-Hug va decidir prendre represàlies, i per això, no se li va ocórrer millor cosa que utilitzar el riu com a arma. El riu Ter, fins aquell moment, arribava fins a Verges i, en comptes de seguir el camí actual, girava cap al nord-est, passant per Bellcaire d’Empordà i desembocant a l’Escala… però no per molt de temps.

 Ponç-Hug, sense pensar-s’ho dues vegades, aquell any va decidir tallar el riu al seu pas per Verges i derivar tot el cabal que passava pels seus territoris cap als territoris de Jaume II, és a dir, cap a Torroella de Montgrí, el qual era, en aquell moment, un port real. Segons sembla, el riu tenia a la zona un antic llit que portava cap a Torroella, pel que es va trobar la feina mig feta. Per a l’altre bàndol, trobar-se de cop amb un riu de la mida del Ter, corrent per les seves terres, per molt que hi hagués un petit llit no actiu, amb tot el que això significava d’inundació de terres i empantanegament de la zona, no va fer excessiva gràcia a les poblacions de la comarca, de manera que es van queixar al rei… però com la zona de desviament estava en zona del Comte d’Empúries, tampoc van poder fer gran cosa i van haver de aguantar malgrat els plets oberts.

 Però la natura, si alguna cosa té és que és obstinada, i cap el 1311 una forta avinguda del Ter, va trencar els dics que separaven la nova llera de l’antiga, i el riu va tornar a ocupar el seu antic camí. Una altra vegada es van obrir plets, però aquesta vegada el Comte d’Empúries estava totalment arruïnat i estava a punt de ser absorbit pel Comte de Barcelona. No obstant això, tot i que el canvi de llera del riu havia reblert el port de Torroella, Jaume II va veure els beneficis de tenir el riu en la seva zona i va decidir arreglar els dics i tornar-los a passar per Torroella, establint la llera com la definitiva fins avui.

 La zona, com a efecte d’aquesta desviació, va patir un canvi geogràfic radical. Els sediments del Ter rebliren ràpidament la petita rada que existia a la zona de Torroella, fent progressar la costa anul·lant els ports de Torroella i de Pals, els quals van passar a estar uns quants quilòmetres a l’interior. Al seu torn, la nova desembocadura va donar peu a la formació de dunes de sorres mòbils a la part sud del Montgrí que no van ser fixades fins al s. XIX, ja que el seu continu desplaçament a causa de la Tramuntana arrasava amb tot el que trobava al seu pas. Però com tot no havia de ser dolent, com a contrapartida es va formar una gran plana al·luvial que va ser utilitzada profusament per l’agricultura.

 Actualment, a causa del intensiu ús agrícola, pràcticament no és reconeixible la llera primigènia del Ter, si bé podria coincidir amb la llera actual de l’anomenat Rec del Molí el qual, partint des de Jafra, passant per Verges i Bellcaire, transcorreria aproximadament per aquest curs, desembocant al nord de la vila turística de l’Escala.

 Sigui com sigui, els conflictes merament polítics amb els cursos d’aigua històricament han tingut efectes directes en la geologia de la nostra superfície terrestre. Esperem que l’obcecació pel control de les lleres d’aigua per interessos polítics o econòmics sense tenir-ne en compte el territori ni el medi ambient implicat, no es cobri com a víctima col·lateral la desaparició d’espais vitals com el del Delta de l’ Ebre

 Això sí que seria de jutjat de guàrdia.

 

Ireneu Castillo

Switch to mobile version