Autor Opinió
17 Abril 2014 a 17:30

El rei d’Espanya anomenat Paquita

Francesc d'Assís (Paquita) // Imatge de Wikipedia Commons

Francesc d’Assís (Paquita) // Imatge de Wikipedia Commons

Els reis i reines, fins fa molt poc, no sabien el que era casar-se per amor. Els casaments reials no eren res més que mercadejos de territoris i súbdits al millor postor, de manera que els enllaços matrimonials entre els reis estaven absolutament pactats en favor del joc de poders i els interessos del moment. Aquests casoris contra natura sotmetien als nuvis a situacions surrealistes i feien parelles d’allò més estrambòtiques. Aquest és el cas que es va donar a mitjan s. XIX, en què durant 22 anys Espanya va tenir un rei anomenat Paquita. I no, no m’he equivocat de gènere.

A la convulsa Espanya de principis del s. XIX, la monarquia espanyola era qualsevol cosa menys estable i tranquil·la. El rei Ferran VII, a part d’anades i vingudes de França a càrrec de Napoleó, va suar tinta per a tenir un descendent directe amb el qual evitar l’accés al tron del seu germà Carles Maria Isidre (el dels carlins). Quan al final ho va aconseguir, va tenir la “sort” que era dona, amb la qual cosa no podia heretar el tron, i, a sobre, al pobre Ferran VII li quedaven dos telenotícies. Tot i això, va canviar la llei i va fer que les dones poguessin heretar el tron -per a orgull i satisfacció de l’etern aspirant Carles, és clar. Aquesta nena, temps a venir, es convertiria en la reina Isabel II, la qual regnaria a Espanya des de 1833 a 1868.

Els merders per la successió es van sumar al problema que quan el rei va morir, Isabel II només tenia 3 anys, per la qual cosa no podia regnar tot i ser reina, i no va ser fins als 13 anys quan se li va donar la majoria d’edat, en un país que era un autèntic caos per les lluites per la regència. La veritat sigui dita que Isabel II, regnar regnava poc, ja que tot el portava el bidet ple de piranyes que era la seva cort, pel que ella, no molt destra com era en intel·lectualitats, va decidir desenvolupar altres habilitats una mica més frívoles. Dit d’una altra manera, que de política de país, res, però de política de llit, una autèntica enciclopèdia.

En aquesta real precocitat, la cort va decidir que la reina se l’havia de casar com més aviat millor i no se li va ocórrer una altra cosa més que casar-la als 16 anys amb un cosí germà seu, Francesc d’ Assís de Borbó (fill de Lluïsa Carlota de Borbó, la del Canal de la Infanta), que era 8 anys més gran. Fins aquí no tindria cap més importància, però el problema és que l’home… era homosexual.

Quan Isabel II va saber qui li havia tocat “en gràcia”, li va faltar temps per cridar… “Noooo ! Amb “Paquita”, noooooo!”. L’homosexualitat llavors no estava tolerada, però posar portes al camp resulta impossible i Francesc d’Assís -Paquita Natillas per al poble- més que un camp era totes les planes de Castella juntes per a l’opinió pública espanyola.

Evidentment i tenint en compte el peculiar enllaç entre una dona que fregava (si no traspassava àmpliament ) la nimfomania i un gai, el matrimoni no enganxava ni amb cola, i la “pobra” Isabel es queixava amargament d’haver-se de ficar al llit a la nit de noces amb algú que dormia amb més puntes de coixí al pijama que ella.

Sigui com sigui, es van mantenir units durant tot el regnat i, com a cosa habitual, cadascú es va buscar la vida -sexual- més enllà dels moments protocol·laris. Isabel II es traginava a tot el que se li posava per davant, mentre que “Paquita” va trobar l’estabilitat emocional amb Antonio Ramón Meneses, possiblement com a contraposició extrema a la llicenciosa vida de la seva dona. Els embarassos i els avortaments eren continus, i dels pares més diversos del mercat polític i militar espanyol.

Malgrat això, i oficialment, el matrimoni va tenir 12 fills, dels quals tan sols van sobreviure cinc. Francesc d’Assís, ja posats a passar per la pedra, va confirmar l’ “autoria” de tan concorreguda prole tot i que actualment hi ha un seriós dubte raonable sobre la paternitat real de tots els seus descendents. Fins a tal punt era evident que els safarejos expliquen que la pròpia Isabel II va dir al seu fill, el posterior Alfons XII, que per les seves venes, l’única sang real que corria era la de la seva mare. El súmmum ja arribava de la mà del rei regent, el qual arribava a avisar la seva dona que un dels seus amants li posava les banyes. En fi… de traca i mocador.

El caos intern del país va fer que Isabel II fos enderrocada el 1868, instaurant-se la Primera República Espanyola i fent que la família reial es traslladés a l’exili a França. A partir d’aquest moment, les obligacions monàrquiques entre la parella van deixar d’existir, de manera que van deixar de conviure sota el mateix sostre. Francesc d’Assís, “Paquita”, el rei (consort) d’Espanya, es va dedicar al seu estimat Meneses i l’ex-reina, a tenir l’entrecuix ocupat i a immiscuir-se en la política espanyola des de l’exili. Va ser la fi d’una parella fruit de les circumstàncies, els interessos creats i la repressió moral en què, sense dubtar-ho un instant, l’element a priori més díscol -Paquita- va acabar per ser el més assenyat i honest.

Actualment Francesc d’Assís, mort el 1904, jeu en el Panteó dels Reis del Monestir de l’Escorial, com a fruit d’una ironia de la vida (o de la mala llet d’algú), envoltat de totes les reines consort allà enterrades.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version