Autor Cinema, teatre i televisió
8 Abril 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: Las brujas de Zugarramurdi

las brujas de zugarramurdi

@ainamarcobal

COMÈDIA. Estrena: 27 de setembre de 2013. Dirigida per: Álex de la Iglesia. Guió: Álex de la Iglesia i Jorge Guerricaechevarría. Producció:  Enrique Cerezo. Repartiment:  Hugo Silva, Mario Casas, Carmen Maura, Terele Pávez, Carolina Bang, Gabriel Delgado, Jaime Ordóñez, Secun de la Rosa, Pepón Nieto, Macarena Gómez, Javier Botet, Carlos Areces, Enrique Villén i Santiago Segura.

El José i l’Antonio planegen un atracament a un tenda de compra-venta d’or, on també hi involucren el Sergio, el fill del José. Tot i aconseguir fugir sense ser atrapats per la policia, acaben al poble de Zugarramurdi, on la llegenda diu que existeixen bruixes que s’alimenten de carn humana. Un grup de dones els acullen a casa seva amb molta amabilitat, però els seus costums i maneres de viure cada cop els fan creure més en la llegenda.

Es va endur un total de 8 Goyas, la producció que més en va aconseguir, a Millor Actriu de Repartiment, Millor Direcció de Producció, Millor So, Millor Disseny de Vestuari, Millors Efectes Especials, Millor Muntatge, Millor Direcció Artística i Millor Maquillatge i Perruqueria. El premi a Millor Actriu Secundari per Terele Pávez també el va guanyar als Premis del Cercle de Guionistes d’Espanya. Als Fotogramas de Plata es va endur el guardó a Millor Pel·lícula Espanyola en el Premi de l’Audiència.

La història que se’ns presenta a aquest film no desentona gens amb l’estil del director, Álex de la Iglesia. Amb un surrealisme desbordant, uns personatges característicament singulars i un problema més que estrambòtic, arrenca aquesta comèdia de la qual se n’ha parlat tant arrel dels Premis Goya.

Està clar que els punts forts són tots aquells relacionats amb els aspectes tècnics, ja que aconsegueix una imatge i efectes visuals molt cuidats que poques vegades es veuen en el cinema espanyol. Ja es pot veure des del principi, perquè els crèdits inicials tenen una animació realment bona i denoten la importància que s’atorga a la vessant visual. Un cop comença Las brujas de Zugarramurdi es veu clarament que el color, la imatge i l’ambientació són els grans encerts que fan de base estructural per anar tramant la resta d’elements.

Cal destacar que la fotografia va molt d’acord amb la història, ja que en cada acte hi ha variacions que fan situar a l’espectador. A la presentació, quan els personatges roben la tenda d’or, s’opta per un ambient més grogós, urbà i apagat; al nus de la història, quan s’arriba a Zugarramurdi, pren més importància el joc de llum i foscor tant en els exteriors com en els interiors de la mansió; per últim, a la cova on hi ha la resolució final la textura visual passa a ser més descuidada, tosca i naturalista d’acord amb l’ambient. Aquesta homogeneïtat entre desenvolupament i fotografia aconsegueix tramar amb molta cohesió els elements i fa que es concebin com una unitat.

Aquesta cohesió entre desenvolupament i fotografia es tranca en el cas de la història, ja que, tot i dividir-se en les tradicionals parts (presentació, nus i desenllaç), es podria tractar de dos films totalment diferents: el robatori d’uns personatges molt peculiars per una banda, i les bruixes al poble, per l’altra. Sí que hi ha els mateixos personatges i té un seguiment de les trames, però són molt diferents d’història les dues meitats. A més, la primera part del robatori té una construcció de personatges, trames, actuacions i història molt més aconseguida que a la segona part. Un cop s’arriba al poble i comença el problema de debò la situació se li descontrola al director i queden tants fronts oberts que es tanquen de manera brusca i barroera.

Les actuacions són correctes tant d’Hugo Silva com de Mario Casas, els dos protagonistes, i s’envolten de secundaris molt solvents des de la vessant interpretativa amb grans noms com Terele Pávez, Carmen Maura, Carlos Areces i Santiago Segura. Aquests dos últims amb un carisma i desinvoltura  genials. La nota negativa és la interpretació i el personatge de Carolina Bang. Ja el personatge de per si no acaba de quallar en el tot perquè sembla més un afegitó que la resposta a tots els problemes, com pretén el director. La interpretació és molt plana i sense alts i baixos interessants. Només cal veure la resolució final per saber que el personatge s’intenta que tingui molt a dir, però queda en res. Els personatges que tampoc aporten res a la història són els de la mare i els policies. Tots tres persegueixen els fugitius, però els gags i desenvolupament de les seves trames són mediocres i no aporten cap detall crucial, és a dir, totalment prescindibles.

En definitiva, un encert tècnic massiu que queda deslluït amb una història que va creixent i cada cop es va descontrolant més i alguns personatges concrets sense rumb.

Switch to mobile version