Autor Cinema, teatre i televisió
22 Abril 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: Frankenweenie

Frankenweenie

@ainamarcobal

ANIMACIÓ DE FANTASIA, CIÈNCIA FICCIÓ I TERROR INFANTIL. Estrena: 11 d’octubre de 2012. Dirigida per: Tim Burton. Guió: John August basant-se en l’argument d’un curtmetratge de Tim Burton. Producció: Allison Abbate i Tim Burton. Doblatge original: Winona Ryder, Catherine O’Hara, Martin Short i Charlie Tahan.

El Víctor és una noi solitari amant de la ciència. El seu únic amic és l’Sparky, un gos alegre que un dia mor atropellat per un cotxe. Amb la tristesa que li provoca, el Víctor decideix fer reviure la mascota amb la força de l’electricitat. El gos torna a la vida i el noi intenta amagar-ho, però quan l’Sparky és descobert pel carrer, els altres nens de l’escola intenten fer el mateix amb les seves antigues mascotes. Tot i així, l’experiment no surt tant bé com el primer cop, així que aquestes mascotes que tornen a la vida ho fan d’una manera monstruosa i terrorífica.

Va estar nominada a Millor Pel·lícula d’Animació als Oscar, als Globus d’Or i als BAFTA. Es va endur el guardó en el cas dels Premis de l’Acadèmia de Cinema de Ciència Ficció, Fantasia i Terror dels Estats Units, juntament amb l’estatueta en la categoria de Millor Música.

És indiscutible que Tim Burton té una llarga carrera i bona feina a les seves espatlles. Després de les dues produccions fallides els anys anteriors, Sombras tenebrosas  i Alicia al País de les Meravelles, el projecte d’animació va ser rebut amb els braços oberts perquè prometia ser el retorn de Burton per la porta gran. El retorn no s’ha fet exactament per la porta gran, però tampoc per la de darrere: sí que Frankenweenie s’acosta més als projectes tan reconeguts del director, però no serà recordat entre els títols clàssics i imprescindibles.

Frankenweenie té al seu favor aspectes com els personatges, que tornen a portar el segell Burton, l’aposta per l’animació en stop-motion i el blanc i negre. Aquests tres eixos fan que el film recopili els signes d’identitat del director. Tot i així, alguns crítics assenyalen que aquests elements són com una imitació del seu mateix estil, sense trobar un element diferencial ni nou. Burton necessitava que se’l recordés pel que era, i la millor manera era recuperant el seu estil més depurat i característic. És una bona estratègia, no agrada a tothom però és una aposta legítima. Sí que sembla una barreja dels elements que abans han triomfat més de l’autor, però s’agraeix després de tant temps recuperar aquesta essència.

Burton destaca notablement en l’estètica i els personatges. Aquests últims, a Frankenweenie són molt encertats en el cas dels protagonistes i els nens, en el cas dels adults, molta cosa queda per polir. Els personatges dels nens del poble són un recull dels millors dissenys tenebrosos i terrorífics: ulls grans, mirada penetrant, caps grossos i cossos esprimatxats. La relació entre el protagonista, el Victor, i la seva mascota, l’Sparky, és molt tendre i realment toca la fibra, i l’espectador s’identifica per entrar en aquesta relació tan bonica, innocent i senzilla.

El Victor i l’Sparky són els elements centrals d’una història on els secundaris tenen un paper poc definit i aquest poc pes fan pensar que la història podria haver estat centrada perfectament en el nen i la seva mascota, com en el curt original titulat igual que el film. Per tal d’allargar en certa manera la història, s’ha optat per farcir-la de personatges que poc tenen a dir, tot i que el problema central es desenvolupi per ells. Els altres nens del poble i de l’escola potser són els secundaris més interessants, però en el cas dels adults, s’opta massa per farcir-los d’estereotips: els pares comprensius, el veí sempre enfadat perquè li destrossen el jardí i l’amiga que és l’única que compren al protagonista. La poca originalitat fa que el desenvolupament enfoqui tant sols els protagonistes i es deixin de banda uns secundaris que podrien haver estat un punt de suport molt millor per crear un univers més consolidat i distintiu.

L’altre encert el trobem en la tècnica, ja que optar per l’stop-motion en blanc i negre no és gens freqüent a l’actualitat. La plastilina aporta una tridimensionalitat a l’univers de Burton molt encertada, ja que les textures, contorns i moviments fan recordar els primers films d’animació amb aquest sistema. El fet d’optar pel blanc i negre radica més en la voluntat de donar un toc més terrorífic i tenebrós visualment en un microcosmos on els llamps, la llum, la pluja i els edificis terrorífics brinden un ventall d’horror al film.

Switch to mobile version