Autor Cinema, teatre i televisió
19 Març 2014 a 17:30

Real como la vida misma

Veritats dites sense por

Pòster de "Se de un lugar"

Pòster de “Se de un lugar” // Imatge del web del CAET

DRAMA. Funció vista: 15 de març del 2014 (Teatre Alegria de Terrassa). Autor i director: Iván Morales. Repartiment: Anna Alarcón i Xavi Sáez. Adaptador al català: Joan Roselló. Ajudant de direcció: Lali Alvarez. Tècnica corporal: Joana Rane. Il·lustradora: Núri Téllez Bravo. Plataformes 2.0: Juanjo Maria Tarrasón. Disseny web i suport visual: Marina Raurell. Il·luminació: Marc Lleixà. Una producció de la Companyia Prisamata.

Un espai sense tarima entre dos telons negres, cadires col·locades en forma de mitja lluna, com un teatre grec. Part de l’escenografia situada entre filera i filera; i al centre del semi cercle, un sofà de vímet amb coixins vermells i un llum de peu al costat. Els actors ja són a escena, Anna Alarcón escriu en una taula, mentre Xavi Sáez es concentra en un racó. Sense cap fosc, quan tot el públic ja és assegut, Sáez s’acosta al sofà, demana que s’afluixi la música, i comença l’espectacle.

“Se de un lugar” és una història d’amor, de desamor, d’amistat i de totes aquelles sensacions que envolten a dues persones que han estimat juntes, que s’han detestat, que després ho han deixat, que a dia d’avui encara s’estimen, que no poden estar juntes però que voldrien estar-ho… Amb una sinceritat honesta i unes veritats dites sense por, una vegada més Iván Morales aposta per un teatre de sang i fetge, unes interpretacions brutals i dutes al límit, i per un espai compartit on el públic forma part de la peça creant una autèntica connexió entre realitat i ficció .

Cal destacar de manera especial les interpretacions dels dos actors protagonistes. Xavi Sáez, després del seu, quasi, anecdòtic paper a “Jo Mai”, enlluerna en aquesta nova producció de la Companyia Prisamata. S’entrega gairebé des del primer minut, i circula de manera fluida i sense forçar-se, per tots els estats en què es troba el personatge, des de la calma més absoluta a l’exaltació màxima. Només en una de les escenes, estripa una mica massa el personatge i fa que l’espectador s’allunyi del seu drama intern. Anna Alarcón, per la seva banda, desplega una energia desbordant durant tot l’espectacle. Si bé apareix un pèl accelerada al principi, sap reconduir perfectament la força del seu motor i invertir la seva potència de manera adequada i intel·ligent. És un vertader plaer poder veure als ulls dels actors una brillantor plena de sentit, i no la lluentor fabricada i buida tant habitual, darrerament.

També cal mencionar la capacitat i destresa de Morales per dirigir dos actors que no actuen en un escenari tipus, sinó que han de “conviure” amb el públic, l’han de respirar, l’han d’absorbir com a quelcom més de l’escenografia, de la història, els han de fer còmplices, perquè de fet, sense els espectadors, la peça no tindria el mateix sentit. És meravellós sentir com amb el contacte visual, fins i tot de vegades també amb el contacte físic, o mitjançant la interpel·lació verbal, els actors aconsegueixen crear un sentiment de pertinença a la història; i al mateix temps, creen un vincle especial i únic entre ells dos, que és capaç de mantenir-los aïllats dels espectadors, convertint-los en privilegiats voyeurs.

És necessari destacar també, el muntatge coreogràfic, que permet als actors sentir-se lliures per ocupar tot l’espai, fins i tot aquell que queda fora de la visió dels espectadors, però sense arribar mai a marejar l’espectador. Un conjunt de moviments precisos, i justos, per a mantenir tothora el públic actiu, i la història desperta.

L’evolució dels personatges és cristal·lina, els seus sentiments es fan reals, traspassen la pell de l’espectador i arriben fins al més fons de l’ànima. És gairebé impossible no sentir-se identificat en alguna de les anècdotes, o en alguna de les frases lapidàries que deixen caure els protagonistes. “Se de un lugar” és un tros de vida que, sens dubte, esdevé clau per a l’evolució del teatre català perquè treballa a partir de la realitat, a partir d’aquelles veritats colpidores de les que està feta la vida que, de vegades, poden arribar a fer tant de mal, però de vegades també poden ser meravelloses. Iván Morales és l’exemple i l’esperança del que necessita l’escena catalana, una veritat sincera i amb repercussions que van molt més enllà de l’escenari.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version