Autor Cinema, teatre i televisió
11 Març 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: Vivir es fàcil con los ojos cerrados

Vivir es fàcil con los ojos cerrados

@ainamarcobal

COMÈDIA DRAMÀTICAEstrena: 31 d’octubre de 2013. Dirigida per: David Trueba. Guió: David Trueba. Producció: Cristina Huete. Repartiment: Javier Cámara, Natalia de Molina, Francesc Colomer, Ramón Fontseré, Rogelio Fernández Díaz, Jorge Sanz i Ariadna Gil.

L’any 1966 un professor d’anglès fa servir les cançons dels Beatles per ensenyar l’idioma als seus alumnes. Li arriba la notícia que John Lennon anirà a gravar la seva pel·lícula a Almeria, així que decideix anar-hi per demanar-li que els discs incloguin les lletres de les cançons. Durant el camí troba una noia i un noi a qui rescatarà fent autoestop. Ella està embarassada i vol tornar a casa per tenir-lo, però no sap què serà de la seva vida. Ell és un adolescent que no accepta les ordres del seu pare autoritari i busca la seva passió. Els tres personatges tindran una relació ben profunda, tot i ser tan diferents.

Guanyadora dels Goya a Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Música Original, Millor Guió Original, Millor Actor per Javier Cámara i Millor Actriu Revelació per Natalia de Molina. També es va endur el Fotogramas de Plata Javier Cámara per la seva actuació. En els premis que atorga el Cercle de Guionistes de Cinema espanyols van premiar el film en les categories de Millor Pel·lícula, Millor Guió Original i Millor Actriu Revelació.

La pel·lícula ha estat un èxit pel que fa als premis, amb un gran nombre de nominacions i imposant-se a grans favorites com ara Las brujas de Zugarramurdi o La gran família espanyola. I un dels premis més ben rebut ha estat el de Javier Cámara per la seva bona interpretació; l’actor es mereixia un reconeixement com aquest, ja que després de cinc nominacions als Goya, aquest any sí li tocava.

La història es podria dir que és molt tendre, bonica, senzilla i lleugera. Després d’estar acostumats a un cinema d’acció de Hollywood i grans productores, o les comèdies espanyoles més que abundants, aquesta obre una petita escletxa reivindicant un nou estil i manera de fer. S’agraeix que per fi algú doni un cop a la taula per reivindicar un cinema espanyol diferent a l’habitual, però el cop a la taula no fa ressonar el seu eco. Ha estat una grata sorpresa per la novetat, però les comèdies, els films d’intriga i d’història sembla que encara estaran a primera línia del cinema espanyol. Vivir es fàcil con los ojos cerrados s’acosta més a una producció europea pel seu estil i la història, però alhora queda a casa amb els personatges i les accions, tot ambientat en territoris del sud.

I per què tot i ser tan diferent al que estem acostumats no es convertirà en un nou model pel que fa a l’estil i al gènere? Doncs perquè no acaba de quallar. Així com França o el Regne Unit tenen un estil de cinema variat però alhora compacte, Espanya encara està buscant una fórmula que atregui al públic i es pugui exportar a l’exterior, ja que, ara per ara, poques són les pel·lícules que arriben a altres mercats.

Ja centrant-nos en la pel·lícula en si, la història és un dels al·licients més destacats i que atreu més per la seva originalitat. El desencert està en la manera de mostrar-ho: els personatges estan poc definits, la acció queda bastant desdibuixada, els ritmes són irregulars i la música és molt plana.

Els personatges no tenen un background gaire sòlid, sinó que en sabem poques coses i això fa que quedin poc explotats. Això estaria bé si es mantingués algun tipus de misteri al voltant de les seves accions passades, però al ser una pel·lícula centrada en els personatges queda incompleta. Un dels que queda més pobre és el de la noia, però se salva per una encertada actuació de Natalia de Molina. En el cas del protagonista, es nota que Trueba ha tret partit de Javier Cámara i les seves boníssimes dots interpretatives tant en el camp de la comèdia com en el del drama, però aquí està un dels errors: Cámara és el salvador, el bon home i l’altruista. La història està basada en fets reals, així que no posarem en dubte les bones obres de l’home que ho va viure, però el director ha volgut construir tant aquesta faceta que s’ha excedit, arribant a carregar.

La història poques vegades es fa avorrida, tot i que sí que hi ha certs moments que es desinflen completament per culpa, en part, per les accions incongruents dels personatges. Aquests moments es podrien acompanyar per una bona banda sonora, però és molt plana, igual i repetitiva. Tot i així va acord amb l’estil de la pel·lícula en general que, per cert, s’assembla molt al del director Albert Espinosa.

No totes les decisions de Trueba han estat desencertades ni errònies: visualment té una grandíssima potència. L’ambientació està molt d’acord amb l’època, el color hi dóna el toc necessari i els plans són visualment impactants. El color i la il·luminació són els grans encerts, ja que aconsegueixen captivar l’espectador des del primer minut i se’l situa en l’acció ràpidament. El muntatge també és molt regular i ajuda, almenys una mica, a no fer decaure la història.

Amb uns personatges poc complerts, alguns bastant desencertats (com és el cas del personatge de Ferran Colomer) i una història que costa mantenir regular, el film se salva per la força visual i les interpretacions de Cámara i de Molina.

Switch to mobile version