Autor Cinema, teatre i televisió
15 Gener 2014 a 17:00

Crítica teatral: La contundència del fum

Una proposta a l’alçada de les circumstàncies

 i_fum_grup_001

DRAMA. Funció vista: 11 de gener del 2014 (Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya). En cartell fins: 26 de gener del 2014. Direcció: Josep Maria Miró. Repartiment: Joan Carreres (Àlex), Carme Elias (Laura), Lluís Marco (Jaume), Anna Sahun (Eva). Ajudanta de direcció: Daniela Freixas. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull Armengol (a.a.i.). Vestuari: Albert Pascual. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudanta d’escenografia: Marta Soto. Construcció escenografia: Lujovi S.L. i Masters Barna S.L. Confecció vestuari: Goretti Puente. Coordinació técnica: Ganecha Gil. Producció executiva: Nati Sarrià. Direcció de producció: Josep Domènech. Una producció de Teatre Nacional de Catalunya i Bitó Produccions.

Fum, això és el que defineix, explica, mostra, captura, i representa l’obra de Josep Maria Miró. Un fum omnipresent que ho omple tot, tant a la ficció com a la realitat. Fum que relaxa, que posa nerviós, que confon, que amaga, que sedueix, que distreu. Una atmosfera vaporosa que contrasta amb la contundència i la solidesa d’un text, capaç de generar situacions d’una tensió gairebé palpable. D’una manera brillant i sense caure en la densitat, Miró ofereix un seguit d’escenes de dos, que mostren petits fragments – instantànies les anomena personalment – dels encontres entre quatre personatges reclosos en un hotel.

La veritat i la frescor d’Anna Sahun, la desbordant elegància de Carme Elias, l’energia de Joan Carreres i la tranquil·litat de Lluís Marco conformen un elenc encertat, tot i que un pèl desajustat. Mentre els tres primers dominen les escenes d’una manera admirable – amb més d’un parlament passat per alt, tot s’ha de dir – Marco queda totalment desbancat i fora de joc. La seva aportació és menuda, controlada i resulta gairebé anecdòtica.

L’escenografia d’Enric Planas és un dels termes que mereix una menció especial. Es tracta d’una estructura prismàtica amb l’aparença d’un moble conformat de set armaris d’una sola porta. Plegada, construeix el hall de l’hotel – l’efecte s’aconsegueix amb la recreació d’una petita barra de bar darrera d’un vidre translúcid – desplegada cap a la dreta, es transforma en una habitació d’hotel amb un llit i un escriptori, i desplegada cap a l’esquerra en una altra habitació d’hotel però, aquest cop, sense escriptori. Dues butaques al voltant d’una tauleta de centre, una làmpada de peu, i una cortina lateral que de tant en tant s’obre o es tanca per deixar entrar més llum, acabaven de complementar l’estructura. És d’agrair trobar un espectacle amb un espai tant ben aprofitat i una escenografia tant senzilla en aparença, però alhora complexa i complidora amb tots els requisits que demana la funció, ja que aquests són els elements que permeten distingir una proposta estudiada i optimitzada al detall, de les propostes vagues que, per desgràcia, dominen avui dia.

Pel què fa als recursos sonors i visuals, resulten massa inconcrets i, més enllà de situar les coordenades temporals de la història, contribueixen molt poc a omplir els espais durant els canvis del muntatge escenogràfic als que pretenen donar sentit.

Sens dubte però, el guió és la gran arma de “Fum”. Una història potent que discuteix sobre temes universals sense filosofar ni dramatitzar més del compte.

El text explica la història de dues parelles de Barcelona, o més ben dit, de quatre barcelonins, que es troben tancats per seguretat en un hotel d’un país estranger (mai s’acaba d’especificar quin exactament) després que hagi esclatat una revolta ferotge als carrers de la ciutat. Aquesta és la premissa per desembolicar les personalitats dels quatre individus que coincideixen, i conviuen en habitacions contigües d’un hotel durant tres dies.

Tots quatre són persones que se senten soles, frustrades i decebudes amb la seva vida, individus que han perdut la il·lusió en els seus projectes presents, i que “desitgen ser destrossats” per sentir-se vius, tal com afirma en un moment de l’obra el personatge de Carme Elias.

Al llarg de noranta-cinc minuts, es veuen totes les combinacions de parelles possibles en magnífics enfrontaments dialèctics, fins que acaben coincidint tots quatre al hall de l’hotel. El moment de la trobada està construït de manera deliciosa. La tensió ha anat in crescendo fins a arribar a un cim insostenible on s’espera l’explosió. Malauradament la resolució arriba d’una manera massa precipitada. Talment sembla que l’autor es trobés amb un embolic tant gran, que fos incapaç de resoldre, i per l’obligació moral d’haver d’acabar la història, va optar per a escriure un final fugaç i poc sucós.

No obstant això, cal destacar un cop més la força del text, tant l’explícit, com l’implícit, ja que un dels atractius de “Fum”, és precisament la força de les paraules emmudides i l’astúcia de les que són dites. Gràcies a aquest enfrontament entre la veritat i la mentida, Miró aconsegueix mantenir l’obra activa, i l’espectador participatiu i despert, prenent partit de tot allò que passa en escena, i fins i tot, també un cop s’ha acabat l’espectacle.

Al mateix temps que es tracta d’un anàlisi de caire individualista, “Fum” també ofereiex un punt de vista crític amb la societat, i la dibuixa com a una mera espectadora que es dedica a observar els fets des d’una peixera. El personatge de Lluís Marco és probablement el que més representa aquesta societat distanciada de la realitat quan afirma davant la seva dona: “estem aquí tancats, a les nostres habitacions, esperant, observant i prou, mentre davant nostre, un home es clava cops de cap, fins al punt d’esclafar-se’l contra el vidre.” En tota l’escena anterior el personatge de Marco es debat constantment sobre si hauria d’haver despertat l’Àlex (Joan Carreres) o no per veure l’home que s’estava destrossant el crani contra les portes de l’hotel, enlloc de preguntar-se si el que hauria d’haver fet era obrir-li la vidriera perquè entrés i es protegís.

“Fum” és un magnífic retrat realista de quatre personatges aïllats i a recer d’una revolució de portes a enfora, però, alhora, totalment desprotegits davant la seva pròpia revolta personal. Per fi, una peça satisfactòria que es manté viva de principi a fi, i està a l’alçada de la proposta que ofereix.

 

Anna Mestre

Actriu i Comunicadora

@anna_mestreseg

Switch to mobile version