Autor Cinema, teatre i televisió
10 Desembre 2013 a 18:00

No

cartell no

@ainamarcobal

DRAMA. Estrena: 8 de febrer de 2013. Dirigida per: Pablo Larrín. Guió: Pedro Peirano, basat en l’obra “El plebiscito” d’Antonio Skármeta. Repartiment: Gael García Bernal, Luis Gnecco, Néstor Cantillana, Alfredo Castro, Antonia Zegers, Pascal Montero, Jaime Vadell, Manuela Oyarzún i Marcial Tagle.

El dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum de suport a la seva presidència l’any 1988 després de les pressions internacionals. El René Saavedra, un jove publicista, farà la campanya en favor del NO a Pinochet. Tot i els pocs recursos i les pressions polítiques, l’equip de Saavedra aconsegueix trenar una campanya publicitària amb molt d’enginy i un bon pla per donar suport al NO.

El film va ser nominat als Oscars del 2013 en la secció de Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa representant a Xile, tot i que no va aconseguir endur-se el guardó. El que sí que va aconseguir és el premi Confédération Internationale des Cinémas d’Art et d’Essai del Festival de Cannes. També va guanyar el premi Cinema per la Pau en la categoria de Justícia de l’any 2013. Va estar nominada al Festival de Cinema d’Hamburg i va guanyar a Millor Pel·lícula al Festival de Cinema de l’Havana.

Hi ha pel·lícules que tenen certs aspectes a favor seu, i en el cas d’aquesta en tenia dos: la història i la publicitat. En aquesta barreja entre ficció i documental, Larrín ha sabut treure partit de certs aspectes intrínsecs al film. La història que explica és molt potent; amb el handicap de saber com acaba per ser un fet real, el director ha sabut treure’n profit a través dels personatges i el guió tan treballat. És per això que tot i saber el resultat del referèndum i de la història, el director ha apostat per la ficció en la relació de personatges i són els que fan avançar la història de manera enigmàtica i donar a l’espectador aquell punt de sorpresa que d’altra manera no podria aconseguir.

L’altre factor clau és la publicitat. És un camp altament relacionat amb el cinematogràfic, i això fa que sigui atractiu, tan davant com darrere les càmeres. Dóna molt de joc el fet de veure la construcció d’una campanya política d’aquesta magnitud i que els personatges creixin d’acord amb aquesta. Això vol dir que quan la campanya té moments de flaquesa, els personatges també se’n ressenten, ja que es tracta de la seva feina i prioritat personal i política. Es pot observar el procés de creació dels spots i les estratègies polítiques, dos aspectes que atrauen a l’espectador que sent interès per saber què passa darrere d’aquest món de fantasia publicitari. A part d’acompanyar el creixement dels personatges, la publicitat ajuda a fer avançar l’acció fins que s’arriba al referèndum. A part, marca uns ritmes diferents dels de la “realitat” ficcional dels personatges, i això fa que siguin parts més vistoses.

El llargmetratge està filmat de manera que sembla gravat durant els anys vuitanta. Larrín ha apostat per una manera de fer particular des de diferents aspectes cinematogràfics: el color del film és amb una paleta pastel que dóna una textura de l’època; els plans no són impossibles, sinó que podrien estar gravats per qualsevol testimoni dels fets; els moviments de càmera no són arriscats, sinó més aviat incorrectes i això fa ressaltar el tractament de l’època i humà del film; el muntatge entretallat i brusc com si es tractés d’un vídeo casolà que s’atura quan una acció no interessa mostrar-la; i també el fet de recórrer a imatges d’arxiu que complementen amb testimonis reals la història de ficció. El fet d’ambientar-se als anys vuitanta i estar dirigida com si fos de l’època, dóna un plus al film amb experimentacions contràries al cinema comercial i “perfecte” pel què fa a la fotografia, els plans, el muntatge, els efectes especials, etc.

Les actuacions dels diferents actors del film són bones i especialment la del protagonista, Gabriel García Gael. És un gran actor i aquest paper encaixa a la perfecció amb ell, fent que l’espectador pugui pensar que realment aquest personatge és fidedigne a una persona que va viure els fets. La resta del repartiment també està molt ben aconseguit.

En definitiva, és una pel·lícula que sap perfectament què vol aconseguir: mostrar uns fets reals a través de la ficció, però provocant una filmografia que ens transporta a l’àmbit publicitari de la dècada dels vuitanta. Potser un punt negatiu seria el final tan brusc que té, però va d’acord amb els acabaments de les escenes que es fa durant tot el film: brusc, però mundà.

Switch to mobile version