Autor Cinema, teatre i televisió
18 Desembre 2013 a 17:30

Crítica teatral: Adreça desconeguda

La força de dues paraules: adresse unbekannt

 

Imatge del web del CAET

Imatge del web del CAET

 

Un escenari auster on dues cadires al damunt d’una catifa i un parell de taules als laterals són tot el que composa l’escenografia. Part del públic és sobre l’escenari, una llum tènue rega l’espai, i no se sent cap música de fons.

 Lluís Homar i Eduard Fernández surten a escena en actitud cordial exercint d’amfitrions i ofereixen unes galetes al públic privilegiat amb qui comparteixen espai escènic. Seguidament, demanen si us plau que s’apaguin els mòbils, les alarmes i qualsevol altre artefacte semblant. Finalment proposen un brindis per la desapareguda Anna Lizaran i ambdós es retiren, cadascun a una banda de l’escenari, per concentrar-se abans de començar. Un cop finalitzat el ritual, Homar i Fernández s’alcen, s’abracen a l’epicentre de l’espai i comença el viatge epistolar “Adreça desconeguda”.

 Si bé és cert que la història és meravellosa, i la funció, de manera global, també ho va ser, la interpretació dels dos actors va ser clarament ascendent i poc homogènia. Al principi de l’espectacle, ambdós senzillament recitaven les cartes que rebien i enviaven, de manera exquisida, és cert, però recitant al cap i a la fi. L’emoció arribava a poc a poc, en comptagotes, fins que finalment van inundar-ho tot sense remei. En aquest punt, la qüestió és preguntar-se si va ser una aposta de direcció, fet que seria del tot legítim, tot i que probablement no del tot encertat. O bé, si va ser una qüestió dels mateixos actors als que tot el ritual inicial els va desconcentrar més que no pas els va ajudar. Sigui com sigui, el motor emocional, tant dels personatges com de l’espectacle en si, va anar augmentant paulatinament fins a arribar al clímax final, de manera que durant els primers minuts de l’espectacle, el públic encara no havia connectat amb el que estava succeint a Max Eisenstein i Martin Schulse.

 Cal destacar però, la connexió tant especial que es creava entre els dos personatges en moments puntuals que feien explotar les sensacions al pati de butaques. Mirades desesperades, moviments subtils i determinants, comentaris breus però duríssims i fins i tot, i per sobre d’aquests, els silencis interminables i plens de contingut. Tot plegat, un seguit de detalls que tant Homar com Fernández van ser capaços de col·locar correctament fent estremir completament el públic.

 Tot i haver treballat amb micròfons d’ambient, és d’agrair que els actors oferissin a tothora una demostració de tècnica vocal que, més enllà de ser quelcom bàsic per a un actor per tal de que se l’escolti a la darrera fila del teatre més gran, és una eina que aporta presència, ànima i veritat a qualsevol treball interpretatiu. En aquest cas, tant Homar com Fernández (sense tenir en compte els darrers minuts) ho assoleixen indiscutiblement.

 Pel què fa al vestuari, transmet clarament allò que pretén. A l’inici de l’espectacle, ambdós personatges vestits amb camisa blanca i pantalons foscos de vestir; i a mida que la història avança i es complica, cadascun pren una posició personal que es reflexa en el seu vestuari. Homar, cada cop més superb, més dominant i allunyat del seu amic de l’ànima, del seu germà, es vesteix amb americana fosca, gavardina negra, i guants de cuir del mateix color. Fernández, en canvi, cada cop més decrèpit i ebri de pena, es cobreix amb un jersei de llana marró, i una gavardina, massa gran, de color negre. Cal apuntar però, que en cap cas el fet que s’esbullin els cabells no aporta cap tipus d’informació, sinó que, més aviat, despista l’espectador i fa que perdi força tot el que està succeint emocionalment als personatges.

 En aquesta línia, Fernández es desvia lleugerament cap a la culminació de l’espectacle, quan adopta una postura un pèl estereotipada de la figura del jueu, i col·loca la veu d’una manera estranya que s’allunya del que havia estat fent fins llavors. No obstant això, el moment de destrucció mútua, en un cas per rancor i en l’altre per ser víctima d’un complot personal, és extremadament brillant. La tensió que es crea sobre aquella catifa inofensiva del principi, es podria palpar amb la punta dels dits. Els cossos del públic es mantenen tensos a les seves butaques, la llum disminueix de mica en mica, els dos actors es desplacen lentament sobre l’escenari en una coreografia delirant que condueix directament al final apoteòsic de l’espectacle.

 En definitiva, “Adreça desconeguda”, dues paraules que funcionen com el desencadenant de tot plegat, és una obra que tracta sobre un moment històric conegut per a tothom i que sens dubte arriba al més fons dels cors de les persones. No obstant això, no és un simple retrat d’aquells anys, sinó un fris de la relació d’amistat entre dos amics, entre dos germans, que es veu empesa a una transformació brutal i feridora, no tan sols pels dos personatges, sinó també per tot el conjunt d’espectadors. Sens dubte, un text de Katherine Kressman Taylor que esdevé un referent quasi obligat a l’hora de reflexionar sobre les conseqüències humanes de la Segona Guerra Mundial.

Anna Mestre

Actriu i Comunicadora

@anna_mestreseg

 

Switch to mobile version