Autor Cinema, teatre i televisió
15 Octubre 2013 a 17:00

Gru, mi villano favorito (Depicable me)

Crítica cinematogràfica

gru mi villano favorito

COMÈDIA D’ANIMACIÓ FAMILIAR. Estrena: 8 d’octubre de 2010. Dirigida per: Chris Renaud i Pierre Coffin. Guió: Cinco Paul i Ken Daurio, basat en un argument de Sergio Pablos. Doblatge en castellà: Florentino Fernández y Ana de Armas.

El Gru viu en una tranquil·la urbanització on pot treballar en el seu pròxim objectiu: robar la Lluna. Ell no és un superheroi, és un superdolent que vol que se’l reconegui com a tal, juntament amb el seu equip de treballadors del mal, els Minions. Tot i així, aquesta maldat es veurà atenuada quan coneix a tres nenes orfes que veuen en ell un bon pare.

El film no ha obtingut cap premi reconegut, però sí moltes nominacions. En destaquen la nominació als Globus d’Or, les 7 nominacions als Premis Annie, als BAFTA i al Critic’s Choice Award. En tots aquest certàmens ha estat nominada en la categoria de Millor pel·lícula d’animació.

El film està bastant lluny de ser recordat com un clàssic de Pixar. Tècnicament és perfecte, però la història no deixa gaire bon sabor de boca. Es va voler apostar per l’altra cara de la moneda ensenyant la vida del dolent de la pel·lícula, però no ha estat una bona mostra de la possible maldat del personatge. La premissa de mostrar aquesta part de la història queda en res quan les accions del Gru a vegades flaquegen i quan esperes una mica més de maldat, queda en una situació sostinguda amb un final feliç. En tot moment es pot endevinar com acabarà el film, però la història és un bon exemple pels nens i nenes.

Els personatges que interactuen amb el Gru com a seguidors seus, els Minions, són els que més atrauen de la pel·lícula. Són uns éssers que tant poden fer riure a grans i petits, potser perquè recorden més a l’essència Pixar amb un humor més accentuat. Les tres nenes orfes són molt adorables, però no tenen una actitud forta i amb ganxo per atrapar l’espectador. Els nens s’hi poden veure reflectits; pels adults són uns personatges menys interessants.

Tècnicament el film és perfecte. Amb una música, plans i ambientació feta fins el mínim detall, permeten imaginar diferents escenaris i tot un món. L’acció passa en diferents espais: la casa del Gru, el laboratori, la casa del Vector, el banc i l’espai. Tots aquests emplaçaments fan imaginar el món complet, un món bastant ampli i atractiu. L’animació, com a tots els productes de Pixar, és implacable i creïble. Fins i tot els Minions, éssers inventats, són creïbles en les formes.

El passat juny es va estrenar la segona part de la saga i sembla ser que trenca amb el tòpic de “segones parts mai han estat bones”. Sembla ser que la segona part millora la primera, i així esperaven els fans de les criatures grogues. La segona part sí que pot estar present en Festivals i certàmens importants, millorant la situació de la primera entrega i rellançant la saga. També es va parlar de fer un producte audiovisual sol dels Minions, el vertader atractiu del film, ja sigui en forma de llargmetratge o curt. De moment, no se n’han tingut notícies al respecte.

Switch to mobile version