Autor Entitats
12 Setembre 2013 a 16:46

El dia que l’Ampolla va ser Sabadellenca

Crònica de la Via Catalana per la independència

 

Via Catalana per la independència

 

A dos quarts d’onze, els participants de Sabadell de la Via Catalana per la Independència que anaven amb la sectorial de la ANC de Sabadell, Sabadell per la Independència, estaven cridats a l’Estació d’Autobusos de la ciutat, situada al centre. La cara de nervis, il·lusió i sobretot de ganes de marxar hi era, però el que més es sentia en aquell indret era l’expectació creada sobre la mateixa cadena, que havia d’impulsar un referèndum d’autodeterminació que durant les darreres hores semblava allunyar-se en el temps.

Agafem el cotxe per poder seguir el trajecte i poder copsar els diferents indrets de la ciutat, prenent nota de com es respira aquell dia, que tot just començava a caminar. Veiem autobusos d la Ronda Ponent, uns 15, que sumat als prop de 35 autobusos de la ANC, feien els 50 programats per anar a cobrir diferents trams de la Via.

 

La C-35 respirava un trànsit inusualment elevat per un dia festiu, indicatiu que alguna cosa s’estava movent al Vallès i que prenia la sortida direcció Tarragona. Durant tot el camí, estelades i banderes de la Assemblea onejaven i donaven indicatiu de la mobilització extraordinària que s’estava coent. Algun embús que altre en carreteres que no estaven fetes per l’ocasió no feien més que acontentar els conductors mentre escoltaven la ràdio, que ja mostrava l’enorme èxit de la mobilització. De tant en tant, alguna gota recordava que podia ploure, però lluny d’espantar encara encoratjava més els participants.

AmpollaLa sortida de l’Ampolla era un autèntic caos. 30 minuts esperant provocats per la voluntat de l’Autopista de voler-nos cobrar, tot i que s’havia anunciat que durant tot el dia les autopistes aixecarien barreres. Tampoc va ser fàcil trobar aparcament, tot i les indicacions de zones habilitades especialment per l’ocasió.

 

El poble era un autèntic bull d’homes i dones que venien de diferents llocs de Catalunya, però on Sabadell tenia un destacat grup. El passeig, amb una enorme estelada penjada de la Plaça, era groc a tort i a dret i si difícil va ser aparcar, més difícil era trobar un lloc on poder prendre una refrigeri per agafar forces.

Vam parlar amb diferents cambrers que, a banda d’assegurar-nos que tenien un ple absolut, mostraven alegria i ens deien que la jornada era per ells un autèntic respir econòmic en un any francament difícil. Quan una cadira es buidava, no trigava ni 10 segons a que algú altre l’ocupés amb tota la família, mentre que molts anaven voltant i passejant pel passeig esperant a que es fes l’hora.

20130911_130852Nosaltres vam trobar un petit restaurant amagat de la platja i on, per casualitat, vam convèncer al cambrer que dinaríem en una taula preparada per prendre una cervesa. Els cambrers anaven i venien amb un desplegament inusual i on familiars i amics del propi poble ajudaven amb tota la bona voluntat per a que a ningú li faltés res.

Arribades les 15.30h, els autocars que faltaven començaren a arribar i la secció Sabadell va començar a caminar cap als trams de la N-340 que els pertocaven. Famílies amb nens, sense nens, avis, solters, casats, amb parella… tota mena de gent estava allà i volia passar-s’ho en gran en aquesta ocasió històrica. Els balls i els jocs no eren una anècdota en una cadena humana que ja començava a donar-se la mà cada cop que passava un helicòpter o que el fotògraf de torn ho demanés.

L’hora es va fer, les 17.14 van ser sentides a través dels transistors i ràdios en un moment en el que tota la cadena es va quedar immòbil, sense alè, sabent-se història viva. Llavors van sortir els cants i les reivindicacions, crits d’independència i  sobretot alegria i constatació del fet que estava passant de punta a punta del país, des dels Pirineus al riu Sènia.

A les 6 en punt, tothom a l’uníson, va decidir acabar amb la jornada reivindicativa. Una gran taca groga caminava altre cop cap al poble, on molts van aprofitar per berenar i molts altres van agafar el cotxe camí a casa.

No va ser fàcil la cadena humana, però es va aconseguir. El més difícil, com no, va ser tornar.

[wzslider]

 

Switch to mobile version