Autor Articles i estudis
30 maig 2019 a 18:00

Condorcet, Robespierre i la truita que va delatar un matemàtic fugitiu

0 Flares 0 Flares ×
La mort de Condorcet// Foto: Wikimedia Commons

La mort de Condorcet// Foto: Wikimedia Commons

Tot i que la lògica indica que la tendència de la humanitat hauria de ser eliminar les diferències entre rics i pobres, la veritat és que aquesta utopia cada dia és més utòpica perquè en comptes de baixar, el nombre de pobres no fa més que pujar. Aquesta situació fa que els rics i poderosos formin una elit cada vegada més exclusiva que copa les parcel·les de poder i els tanca en el seu Olimp particular, donant-se casos tan sorprenents com el de Zapatero ignorant el preu d’un cafè al carrer. Si a això se li uneix un component intel·lectual, ja l’assumpte arriba a la culminació i passa el que li va passar al polític, matemàtic i filòsof francès Nicolas de Condorcet, el qual, fugint de Robespierre i els seus sequaços, va ser capturat per haver demanat una truita per menjar. El convido a seguir llegint-me, perquè li asseguro que té ous la cosa.

A la fi del segle XVIII, França era un autèntic caos. La monarquia borbònica representada per un Lluís XVI en fallida s’aferrava al poder malgrat que els seus súbdits passaven més gana que un cargol en un mirall. Paral·lelament, la burgesia, enriquida gràcies al comerç i a la incipient indústria reclamava el seu espai de poder, però xocava amb l’aristocràcia i el clergat, els quals, exercint els seus privilegis tradicionals, copaven el poder tot i estar pràcticament arruïnats. I, com era d’esperar, tot aquesta escudella barrejada va acabar explotant el 1789 en forma de revolució. La Revolució Francesa, més concretament.

Després de la presa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789, una elit social, política i intel·lectual -en part procedent de la mateixa aristocràcia- va veure la possibilitat de donar un tomb a la situació i, donant suport a la revolució, emprendre tot un seguit de millores socials que fessin una societat més justa i equitativa (veure La història del metro o quan la globalització es va tornar necessària). Rebentada l’antiga estructura en què estava dividit el seu parlament (l’Assemblea Nacional), la nova assemblea, escollida per sufragi universal -masculí, és clar- va promulgar la Declaració dels Drets Humans com a llei fonamental a partir de la qual crear una nova societat. Una nova constitució va ser també preceptiva tot i que a no tothom li agradava.

El rei Lluís XVI, que no havia estat deposat, sinó forçat a acceptar el nou ordre social, no era molt amic d’aquestes exquisideses socials, més que res perquè a ningú li agrada que, de la nit al dia, li treguin tot el poder i l’hi donin a quatre pelacanyes -per més que fossin el 80% de la població (veure Mori la llibertat!… i no era una broma). Això va implicar que, si bé per davant feia el paperot democràtic (encara que vetava totes les resolucions que no li interessaven), per darrere s’entretenia a buscar -i trobar- el suport de totes les monarquies absolutistes europees contra el nou ordre francès. No per cap simpatia amb el rei francès, sinó perquè no els tocava la camisa al cos de pensar que l’exemple revolucionari gal arribés als seus països. Amenaça molt real, ja que era un dels objectius dels polítics revolucionaris. No obstant això, l’intent fallit de fugida de Lluís XVI i Maria Antonieta el 21 de juny de 1791, va deixar clar del pal que anava el rei, provocant la seva detenció. L’invent de la monarquia constitucional havia fracassat.

Davant la traïció del rei, l’Assemblea Nacional va abolir la monarquia i va declarar la república, de manera que el futur de Lluís XVI penjava d’un fil. No obstant això, el control de l’assemblea per part dels girondins, burgesos federalistes i a favor d’una monarquia constitucional entre els quals destacava Nicolas de Condorcet -permetia que el monarca romangués amb vida. Una posició que, com pot imaginar, feia les delícies dels radicals jacobins que, liderats per Maximilien de Robespierre, eren centralistes, republicans, favorables a l’execució del rei i amb el suport de les capes més populars de la societat. L’amenaça d’intervenció exterior provoca la radicalització del poble, que veu perillar la revolució, el que porta als diputats a jutjar Lluís XVI i, el 21 de gener de 1793, a fer-li perdre el cap. Literalment.

Les escaramusses bèl·liques dels països amics de l’escapçat rei (Espanya i Àustria sobretot) i el caos intern de la societat francesa, fa que el poble baix més revolucionari -els sans culottes- acabi per fer que la branca més radical dels jacobins domini l’Assemblea. D’aquesta manera, Robespierre i els seus acòlits, per assegurar la puresa de la revolució, instauren un règim terrorífic (La Terreur) en què les guillotines treuen fum de tant eliminar elements contrarevolucionaris. L’únic inconvenient era que tot el que no era favorable a les seves idees, era contrari i, per tant, aspirant a decapitat. I els girondins, en tant que contraris a la pena de mort del rei, eren uns candidats perfectes. Nicolas de Condorcet, complint tots els requisits necessaris (moderat, contrari a la pena capital, a favor del vot femení i ex-president de l’Assemblea), tenint un especial afecte al seu coll, pel qual havien posat preu, decideix fugir.

Així les coses, Condorcet es refugia a París a casa de la vídua de l’escultor Louis-François Vernet durant 9 mesos, on aprofita per escriure el seu llibre més famós. No obstant això, els revolucionaris li estaven trepitjant els talons, de manera que romandre a casa de Madame Vernet la posava en un risc que no estava disposat a permetre. Nicolas de Condorcet, vist el hi havia, el dia 5 d’abril de 1794 escapa vestit de forma esparracada esperant arribar a casa d’uns amics, però no els troba i es passa tot el dia vagant per aquí… fins que li entra gana.

Com la fam li estrenyia, va entrar en una taverna de mala mort del poble de Clamart (a pocs quilòmetres de París), on va demanar per menjar una truita, però no s’esperava la pregunta del hostaler: De quants ous? Cagada pastoret. Acostumat a la vida còmoda de l’alta política i la intel·lectualitat, si alguna cosa ignorava de manera total eren les coses de casa i, sobretot, les coses de cuina de la classe més baixa. I com que la ignorància és atrevida, sense encomanar-se a cap sant, va respondre a l’hostaler: Dotze ous! L’hostaler, sorprès davant la mida bàrbara d’aquella truita per a una sola persona, va procedir al servei. I no va ser l’únic al que va cridar l’atenció.

A la taula del costat, un parell de sans-culottes estaven tan sorpresos com el cambrer, perquè allò no era ni mig normal. Però va ser quan Condorcet va pagar el servei amb una moneda d’or, que els dos homes van veure que aquell esparracat, de pobre tenia poc. I com la caça de l’aristòcrata en fugida estava de moda durant aquells dies, van procedir a la seva detenció. Una detenció que va durar només tres dies, atès que, al tercer, va aparèixer a la seva cel·la mort en estranyes circumstàncies.

Ja s’hagués suïcidat o per haver estat “suïcidat”, la revolució va acabar amb un dels intel·lectuals moderats més valuosos del país pel simple fet de pensar diferent i veure enemics en totes les cantonades. Condorcet, es va descobrir per no saber de quants ous es feia una truita per un, tancat com estava en la seva particular bombolla intel·lectual que alguns van confondre amb un elitista i contrarevolucionari Olimp. Sens dubte, un exemple més del dolent que és la ignorància -en qualsevol de les seves formes- i, sobretot, del dolent que és que la radicalitat -en qualsevol de les seves formes- prengui el comandament perquè, quan l’estupidesa congènita pren el poder, la mateixa societat que l’ha provocat serà la que la pateixi (veure Romania o quan l’austeritat extrema destruir un país).

¿El karma? No ho se, però Robespierre va acabar guillotinat. Pensi vostè el que vulgui.

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×