Autor Articles i estudis
22 novembre 2018 a 18:00

L’embassament de Mediano o el salvatge desallotjament d’un poble que no volia morir

0 Flares 0 Flares ×
Mediano // foto: http://www.penamontanesa.com

Mediano // foto: http://www.penamontanesa.com

Tot i agradar-me els paisatges verds i boscosos, i potser just per això, els paisatges àrids i semidesèrtics m’han cridat l’atenció des de sempre. El fet de tenir família a Bujaraloz, als Monegres (Aragó), i saber que aquell erm pla com el palmell de la mà havia estat, fa segles, un tancat bosc de savines arrasat per la mà de l’home, no feia més que despertar la meva curiositat per la possibilitat de revertir aquell desert en bosc una altra vegada (veure La indignant mort i miraculosa resurrecció d’una llacuna d’interior). No obstant això, en aquella terra si alguna cosa faltava era aigua i, de fet, encara em recordo de les grans gerres de fang que ocupaven l’entrada de la casa dels meus oncles on emmagatzemaven l’aigua que se’ls portava amb cisternes. Aquell paisatge no es va normalitzar fins el 1975, quan els van posar l’aigua corrent, però l’aigua no va sortir del no-res i tan sols la construcció dels grans pantans del Pirineu van permetre portar l’aigua a aquella assedegada terra. Pantans que, construïts durant el franquisme, van negar gran quantitat de pobles passant al galop sobre qualsevol dret o voluntat popular. I un d’aquests episodis, per ignominiós i indignant, va ser el desallotjament del poble de Mediano, situat molt a prop de la presa homònima, a la comarca oscenca de Sobrarbe.

La conveniència o no de convertir en regadiu zones on els recursos hídrics són escassos és una polèmica que ha arribat a la societat fa tan sols pocs anys. Anteriorment, sobretot a la fi del segle XIX i principis del XX, el debat se centrava en com fer-ho i, en cap cas, el per què fer-ho o les conseqüències de fer-ho. O dit d’una altra manera, que els únics limitants eren els tècnics i els pecuniaris, desestimant per defecte qualsevol limitació moral i mediambiental que posés en perill els interessos dels possibles regants. I si això implicava l’aixecament de mastodòntiques preses, es feia i punt, encara que això provoqués, a la llarga, greus problemes col·laterals (veure El problemàtic fangar dels sediments dels embassaments).

Un d’aquests embassaments, que havia de donar subministrament als canals d’Aragó i Catalunya obtenint la seva aigua del riu Cinca era l’embassament de Mediano. Un embassament que, si bé no afectava el poble de Mediano -del qual n’obté el nom- negaria una de les valls més boniques i fèrtils del Prepirineu aragonès. El bé general, els interessos de l’oligarquia agrícola que es beneficiaria del reg derivat i un territori en despoblació que encara es desplaçava a lloms de cavalls i mules, van fer que, el 1915, el rei Alfons XIII (veure La reina Victòria i la transcendent epidèmia de hemofília entre les cases reials europees) aprovés el projecte de Pla de Regs i, amb ell, l’aixecament de la presa.

L’embassament no va començar a construir-se fins a octubre de 1929, però l’adveniment de la II República, el replantejament del projecte el 1932 -que va passar a negar el poble-, la Guerra Civil i l’impagament dels jornals per part del contractista encarregat d’aixecar l’obra, van fer que l’embassament patís continus retards i paralitzacions. No va ser fins a 1941 quan Franco, pretenent convertir els Monegros en una vega agrícola amb més de 300.000 hectàrees de regadiu, va procedir a reprendre les obres de construcció de pantans, entre ells el pantà de Mediano. No obstant, el projecte inicial no submergia el poble, de manera que una tensa negociació per les compensacions de l’expropiació es va posar en marxa.

Mediano era un petit poble amb 14 cases de pagès corresponents a altres tantes famílies, i si bé hi va haver gent que aviat va abandonar el poble davant la falta de futur clar, les ridícules quantitats que s’oferien per les propietats i terres expropiades (es va aplicar una llei de 1879 per la qual rebrien el valor d’una propietat similar, no pels danys ocasionats) va fer que bona part de la gent es negués a anar-se’n, provocant l’alentiment de les obres. Obres que, dutes a terme per Dragados y Construcciones per 250 milions de pessetes i utilitzant a gran quantitat de presos polítics republicans com a mà d’obra esclava, contràriament al que es podria pensar van omplir de vida el poble amb els seus treballadors. D’aquesta manera, Mediano va arribar a tenir uns 800 habitants i tota mena de serveis, des de bar, cinema, ball, carnisseries, perruqueria… Ironies de la vida, el que anava a matar el poble, justament li estava donant la vida.

Cap el 1960, el projecte va observar la incorporació a la presa d’una central hidroelèctrica gestionada per ENHER, però els continus retards en els tribunals pels recursos de les famílies resistents al desallotjament, van arribar a exasperar els interessos de la hidroelèctrica i dels regants de la zona baixa d’Osca que, àvids del negoci fàcil en plena època “desarrollista” (veure La corrupta història dels cotxes anomenats “Gràcies Manolo”) van pressionar a les autoritats franquistes perquè entrés d’una vegada en funcionament l’embassament. El corró estatal es va posar en marxa i es van començar a enderrocar les cases dels que havien venut. La diferència era que es feia a cop de dinamita. Dinamita, l’explosió de la qual s’utilitzava per destruir tant l’extraordinària resistència d’unes pedres centenàries com la moral dels que no volien marxar. No obstant això, mentre es mantinguessin a casa, el pantà no podria entrar en funcionament… o almenys això els havien promès des de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

El 27 d’abril de 1969 va despertar amb un fort aiguat que no va parar en tot el dia, provocant la crescuda del riu Cinca. No obstant això, a les 6 de la tarda, després de la missa per la mort d’un veí, els veïns van veure aterrits que allò no era com tantes altres vegades. El nivell de l’aigua estava creixent a una velocitat endimoniada amenaçant de negar el poble. Les comportes del fons del pantà no estaven obertes i, ¡oh, casualitat!, l’únic telèfon de la zona no funcionava per la pluja. Ningú atenia les seves trucades.

 De pressa i corrent, els medianencs que resistien el mobbing franquista com el llogaret d’Astèrix, van veure que o evacuaven o posaven en risc la seva vida. Així que, davant l’augment inexorable del nivell de l’embassament, van recollir corrent els pocs estris que van poder traslladar amb els precaris mitjans de què disposaven. La indignació i la impotència de veure submergit seu poble (no s’hi havia ni traslladat el cementiri), va omplir de llàgrimes l’ànima d’aquella gent. Fins i tot una àvia, que vivia sola, va decidir que abans moriria ofegada d’abandonar casa seva, tancant-se per dins i negant-se a sortir. Tan sols la força bruta de la Guàrdia Civil, enderrocant la porta, va ser capaç de doblegar la tossuderia desesperada d’aquella dona que, no només perdia una casa, sinó la seva vida, els seus records, la seva història… Tot.

Durant tres dies el cel es va obrir en canal, plovent com mai abans ho havia fet. Evacuats quan l’aigua ja arribava fins als genolls, el que no van poder dur es va pujar a les golfes, amb la vana esperança que l’obertura a temps de les, fins aleshores, bloquejades comportes de fons impedissin el desastre. L’embassament va arrasar amb tot. En aquells tres dies d’abril el nivell va pujar 18,5 metres enfonsant sota l’aigua tot el que quedava de Mediano, obligant a les 6 famílies que van aguantar fins al final a buscar-se una nova vida. Uns es van instal·lar a les cases que la Confederació Hidrogràfica havia construir més amunt, d’altres es van anar a pobles propers i d’altres van haver d’anar amb la família a Barcelona, ​​però tots amb les seves existències trencades sense remissió, convertits, en el pitjor dels casos, en autèntics morts en vida.

Mai es va saber què va passar. La Confederació Hidrogràfica diu que ningú va donar cap ordre, que van fallar les comunicacions per les pluges i va ser tot un desgraciat succés; els evacuats no dubten que va ser absolutament premeditat per imposar la seva llei i fer-los fora del poble. Sigui un o sigui un altre, de Mediano, tan sols queda la torre de l’església, testimoni mut del patiment i la tristesa d’una gent les vides dels quals van ser sacrificades sense misericòrdia per satisfer les necessitats d’aigua de zones més seques, però, sobretot, per satisfer les ànsies de negoci de gent que ni vivia, ni coneixia, ni li importava gens ni mica el territori ofegat.

Un any després encara es recuperaven coses de les cases. La propera vegada que vagi al lavabo recordeu que, d’aquella aixeta oberta amb tanta alegria, potser no només surti aigua, sinó també dolor, indignació i injustícia.

Tinguem-ho en compte.
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×