Autor Articles i estudis
29 novembre 2018 a 18:00

L’al•lucinant història de Nicolas Flamel, l’alquimista immortal

0 Flares 0 Flares ×
Nicolas Flamel alquimista inmortal//Foto: Viquipedia Commons

Nicolas Flamel alquimista inmortal//Foto: Viquipedia Commons

En arribant a final de mes, el comú dels mortals es troba amb que li agradaria que aquella carretada de factures que aguaiten amb la malsana intenció de ser cobrades es convertissin, per art d’una vareta màgica, en bitllets de 500 euros nets de pols i palla. Evidentment, per somiar que no quedi, però la realitat diu que, o t’esllomes treballant per quatre duros, o aquelles factures no seran tan fàcils de pagar. Això no obstant, les ganes de buscar solucions imaginatives per aconseguir diners fàcil han existit des de sempre, estant aquesta motivació tan “filantròpica” rere l’origen de l’alquímia, la precursora de la química moderna, que pretenia aconseguir la pedra filosofal per convertir el plom en or. Molts hi va haver que ho van intentar, però ningú la va trobar… o sí? Expliquen les cròniques que un tal Nicolas Flamel, no només la va aconseguir, sinó que, a sobre, va aconseguir l’elixir de l’eterna joventut.

Una de les visites més decebedores que he tingut mai va ser la mítica Font de l’Eterna Joventut, situada a la Bretanya francesa. La imatge que podem atorgar-li a aquella font s’enfonsa a trossos quan veus que “allò”, més que font no passa de ser un vulgar toll fangós per a porcs. Sigui com sigui els anhels d’aconseguir la vida eterna i la riquesa sense límits, gairebé es podria dir que són inherents a l’ànima humana des de la més llunyana antiguitat i, això, ha fet córrer rius de tinta des que l’home va aprendre a llegir i escriure. Justament per això mateix, el 1355 va caure en mans d’un copista francès anomenat Nicolas Flamel, un exemplar del Aesch Mezareph (Foc Purificador), un petit tractat de 21 pàgines, escrit en hebreu pel cabalista jueu rabí Abraham on, de forma encriptada, s’explicaria el secret per obtenir la pedra filosofal.

Flamel, personatge històric totalment real i documentat, va néixer a Pontoise (avui àrea metropolitana de París) el 1330 i, segons expliquen les cròniques, va dedicar 21 anys de la seva vida a intentar desxifrar el que deia aquell llibre. De fet, Flamel era fill d’un copista hebreu convers al cristianisme per la qual cosa coneixia la llengua en què estava escrit, però els seus coneixements no li donaven per arribar a desxifrar el llenguatge simbòlic ni, sobretot, les enigmàtiques il·lustracions que portava inclòs el llibre. Això va fer que peregrinés a Santiago de Compostel·la en recerca del saber que s’atresorava als regnes cristians peninsulars com a fruit del contacte amb la potentíssima cultura àrab existent a Al-Andalus. Saber que va trobar en la persona del Mestre Canches, rabí de Lleó, que li va ensenyar a desentranyar el que aquelles escriptures deien i que posaria en pràctica en tornar a París.

La biografia de Nicolas Flamel diu que el 1370 va casar amb la dues vegades vídua Perenelle, la qual, segons sembla, tenia una important quantitat de riqueses acumulades dels seus diversos i desgraciats matrimonis (la pesta, en aquell temps, feia estralls). Això i les habilitats immobiliàries del copista van fer que la fortuna de la parella es disparés, curiosament, a la tornada del viatge a terres compostelanes. Aquesta sobtada riquesa, que es va començar a reflectir amb el finançament a tort i dret d’edificis i construccions de tipus filantròpic i religiós (encara avui es conserva una casa construïda per Flamel al 51 del carrer Montmorency de París) va despertar els rumors del seu origen, la qual, per a les hordes de paisans ignorants i analfabets, només podia haver sortit dels seus foscos coneixements d’alquimista: havia d’haver aconseguit la pedra filosofal. El rumor es va fer viral com una “fake new” qualsevol i la seva fama va rodejar tota la seva vida i tot el que tocava. Fins i tot s’especulava amb que el propi rei Carles VI de França li hagués demanat fer servir la seva capacitat de transformar el mercuri en or per omplir les buides arques de la corona.

El 1397, Perenelle va morir i el 1418 va fer el mateix Nicolas Flamel, el qual va ser enterrat, amb la seva dona al cementiri de Sant Jacques de la Boucherie, a París. No obstant això, la llebre va saltar temps després quan, en una exhumació de la tomba de la parella, es va descobrir que, al seu interior, no hi havia cap cadàver. On eren els cossos de Flamel i Perenelle? Ningú va pensar que, a causa de la seva fama de cabalista i alquimista, possiblement haguessin patit l’espoli de la seva tomba, sinó que aquesta absència va donar ales al convenciment que, amb la pedra filosofal, a més de convertir els metalls en or, havien descobert l’elixir de la vida eterna. Segons la rumorologia, primer Perenelle s’hauria anat a viure a Suïssa -si ets ric, on si no- i el 1418 (21 anys després, ja és casualitat), Flamel, després de morir “aparentment”, procediria a anar a buscar-la i a seguir amb la seva vida eterna viatjant pel món i allunyant-se de la seva anterior vida.

A partir d’aquest moment, la llegenda de Flamel, Perenelle i la seva immortalitat es mantenen al temps i a l’espai. De fet, Flamel hauria escrit l’obra “El llibre de les figures jeroglífiques” el 1399, on s’explicaria la fórmula de la pedra filosofal -que es veu que de pedra tenia poc, en ser una pols granulada- i hauria descrit tota la seva peripècia per arribar a conèixer el gran secret. No obstant això, no ens ha arribat cap original ni d’aquest llibre, ni de l’Aesch Mezareph, i tots dos es coneixen per referències i perquè un tal Arnauld de Cabalerie va fer el 1612 una reedició d’aquest llibre. Autor que, darrere d’aquest pseudònim, amagaria a Béroalde de Verville o, el que és el mateix, al mateix Nicolas Flamel que, gaudint de la seva immortalitat, va decidir reeditar aquest tractat d’alquímia.

Per si fos poc, durant el segle XVIII van ser diversos els autors que asseguren haver tingut coneixement de l’existència encara de Flamel i Perenelle. el 1712, l’escriptor Paul Lluc explica la història d’un dervix que va tenir l’oportunitat de veure-ho a l’Índia el 1709; entre 1747 i 1754, Flamel s’hauria entrevistat en persona amb el Comte de Desalleurs, ambaixador francès a Istanbul, i el 1761 s’hauria deixat veure amb Perenelle i un fill que havien tingut tots dos, acudint a una representació d’òpera. D’aquesta manera, el mite de l’alquimista etern es va mantenir -i es manté- viu fins a l’actualitat.

El desenvolupament de les ciències modernes, i amb elles el coneixement de les lleis que regeixen la química i la física, van fer que la misteriosa i supersticiosa alquímia deixés de tenir interès per als cercles més intel·lectuals de la societat. No en va, la transmutació dels metalls el or és perfectament factible i viable, ja que, per exemple, només has de treure-li un protó als 80 que té un àtom de mercuri per deixar-ho amb 79, que és el que té l’àtom d’or (les reaccions nuclears que necessitis per fer-ho és una altra història). No obstant això, l’halo de misteri i de saber ocult que té l’alquímia fa que, encara avui dia, sigui un coneixement enigmàtic i seductor. Un coneixement fascinant i secret, només apte per a iniciats, que manté al marge de la crua realitat -talment com l’immortal Nicolas Flamel- aquell somni recòndit, infantil i innocent de poder aconseguir la vida eterna i la riquesa sense límits amb el simple toc de una humil pedra.

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×