Autor Articles i estudis
15 juny 2017 a 18:00

Nixon i la república índia de l’Illa d’Alcatraz

0 Flares 0 Flares ×

ireneu alcatraz

foto: http://www.sanfranciscotravelersguide.com

L’illa d’Alcatraz, a Estats Units, va acollir fins a principis dels 60 un dels penals més famosos i segurs de tot el món. El fet d’estar a prop de l’entrada de la badia de San Francisco, va fer que l’illa fos, des del seu descobriment pels espanyols al segle XVIII, un punt estratègic per assegurar el control de l’accés a San Francisco. No obstant això, i com va passar amb tot el continent americà, els europeus es van adjudicar la propietat de tots els terrenys amb total impunitat, tot i que hi havia hagut grups d’indígenes vivint en ells des de la més remota antiguitat. Una cosa similar va passar amb l’illa d’Alcatraz, solament que el 1969, un grup de nadius americans la van ocupar i la van reclamar com a propietat exclusivament índia, posant en un problema l’administració del mateix president Nixon.

Alcatraz és una petita i rocosa illa situada a poc més de dos quilòmetres de la costa de San Francisco. Amb 511 metres de llarg, 180 d’ample i 41 en el seu punt més alt, les 9 hectàrees d’aquesta illa formaven un promontori que era utilitzat per bandades de pelicans (antigament anomenats “alcatraces”) per niar i que va ser per primera vegada documentada el 1775 per l’explorador espanyol Juan Manuel de Ayala. Amb la independència de Mèxic, la petita illa d’Alcatraz, va passar d’un a un altre propietari fins que el 1846, va ser comprada pel govern dels EUA per 5.000 dòlars i va prendre possessió de l’illot.

A partir de llavors, els conflictes amb Mèxic pel control de Califòrnia i la Guerra Civil, van fer que l’illa fos un important punt estratègic per al control de la zona, la qual cosa va portar al govern nord-americà a fortificar-la i, més tard, a partir de 1868 a construir al seu interior una presó estable. Amb el temps, la situació aïllada, el difícil accés a l’illa a causa de les fortes corrents que la circumden i les seves abruptes costes, van fer de l’illa d’Alcatraz un dels penals més temuts i segurs dels Estats Units… fins el 1963.

El grau de deteriorament del ciment de les construccions a causa del corrosiu ambient marí, al costat dels alts costos de manteniment de les instal·lacions, van inclinar el govern a decretar el seu tancament el 21 de març de 1963 i el 1964 a declarar-la com un excedent de propietat federal, el que significava, a efectes pràctics, que el govern deixava de considerar-la d’utilitat pública. Aquesta declaració, no tenia molts efectes pràctics més enllà de deixar de mantenir unes instal·lacions obsoletes, però un grup d’indis nadius van veure el cel obert a reclamar-la com a part de la nació índia gràcies a un tractat que havia estat signat amb ells el 1868, i segons el qual totes les terres administrades pel govern federal que fossin abandonades, retornarien a control dels indis. Evidentment, els blancs no havien abandonat res del que havien pres i ningú es recordava ni que existia aquesta clàusula en aquest tractat. Els nadius, sí.

El 8 de març de 1964, una quinzena d’indis de diverses tribus que s’havien organitzat en forma d’associació, van decidir prendre pacíficament l’illa durant 4 hores. L’assumpte va cridar l’atenció dels mitjans de comunicació sobre el problema indi, els quals havien estat repetidament denigrats, desplaçats i reprimits des del segle XIX, fins a gairebé l’extinció de la seva cultura. Aquesta acció va significar un canvi en el paradigma de les associacions natives, les quals, a partir de llavors, van prendre un gran pes específic. L’ocupació no va passar d’aquí i la cosa es va calmar fins el 1969.

El 20 de novembre de 1969, un grup de 79 indis, format per adults, gent gran i nens va desembarcar a l’illa, reclamant la possessió de la illa per dret de descoberta. El govern de Nixon, davant tal “desvergonyiment” els va donar 24 hores per abandonar l’illa, cosa que el grup no pretenia fer. Ben al contrari, el líder dels nadius, Richard Oakes, va transmetre a Washington la seva intenció de mantenir-se en les seves posicions pacíficament, atès que era terra índia, i que tan sols els quedava l’opció de dialogar o d’usar la violència per fer-los fora de les seves pròpies terres com tantes altres vegades havien fet anteriorment. El repte estava sobre la taula.

Els indis es van organitzar al millor estil “okupa”, triant els seus representants i prenent cadascun les seves pròpies tasques. L’assumpte va prendre una gran volada en els mitjans de comunicació cridant l’atenció de la societat civil, que va mostrar gran simpatia pel moviment, fins a tal punt, que els actors Marlon Brando i Jane Fonda van mostrar públicament el seu suport als ocupants, disparant la seva popularitat fins a extrems insospitats. El govern, veient la sobtada popularitat de l’acció es va avenir a parlamentar, però les inamovibles postures d’uns i altres, van fer que les negociacions entressin en bucle, allargant el problema durant mesos.

En veient que la cosa se li escapava de les mans, Nixon va decretar el tall del subministrament d’electricitat, d’aigua i de telèfon de l’illa, amb la idea que les condicions es deterioressin tant que la inhabitabilitat de l’illa fos tal que els ocupants marxessin pel seu propi peu. No obstant això, els ocupants no van donar el seu braç a tòrcer radicalitzant la protesta, en bona part perquè hi havia hagut problemes de lideratge intern en abandonar l’illa el líder natural del grup, Richard Oakes, en matar-se la seva filla per accident en caure des d’un mur, i perquè els nous que havien arribat eren més radicals. La situació va desembocar en un foc que va destruir el juny de 1970 part de les instal·lacions sent acusats els indis d’haver-los causat, si bé els indis van acusar al seu torn a un grup de blancs d’haver-los assaltat durant la nit i haver provocat l’incendi. La cosa es complicava.

El gabinet Nixon, veient que l’assumpte havia centrat l’atenció internacional sobre el problema indi va decidir al juliol de 1970 proclamar una política d’autonomia dels grups tribals indis, sense parangó fins llavors, que va significar una millora substancial a les reclamacions tradicionals de la comunitat nativa. No obstant, la radicalització dels ocupants d’Alcatraz va anar incrementant-se, baixant el seu suport per part de la societat, ja que disposaven d’armes i van començar a ser vistos com a elements violents.

El fet que una fletxa amb punta de ferro caigués enmig d’un vaixell turístic ple de gent i que el tall d’electricitat havia apagat el far que regulava el trànsit marítim -amb el consegüent risc per als vaixells- va fer caure la seva popularitat en picat, provocant que molts dels ocupants abandonessin Alcatraz. Popularitat que es va enfonsar del tot quan es va produir el gener de 1971 una col·lisió de dos petroliers prop de l’illa creant una gran marea negra a la badia. La culpa no va ser atribuïble a la protesta, però la gent des de llavors va girar l’esquena als pocs que encara quedaven a la Roca.

L’11 de juny de 1971, els últims 15 ocupants (6 homes, 4 dones i 5 nens) van abandonar pacíficament el seu tancament després d’un assalt de forces policials. Havien passat 19 mesos des de l’ocupació de l’illa d’Alcatraz, la qual, si bé no va acabar com es pretenia, va significar un canvi radical en el tracte de la comunitat índia per part del govern federal nord-americà, impensables fins al moment.

Resulta impossible reparar el dany i el menyspreu que es va induir a una cultura mil·lenària durant segles simplement per negar-se a ser espoliats. No obstant això, havia acabat l’època dels westerns en què els indis no deixaven de ser més que els salvatges als quals calia exterminar, i el bo era tant més bo com més nadius havia matat.

El Setè de Cavalleria, gràcies a l’ocupació d’Alcatraz, definitivament, deixaven de ser els bons.

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×