Autor Articles i estudis
29 setembre 2016 a 18:00

La Devotio Ibèrica o la costum hispana de seguir el líder fins a la mort

0 Flares 0 Flares ×

ireneu devotio

Per als que seguim la vida política d’Espanya, si a alguna conclusió hem arribat és que les inèrcies i les formes de fer d’aquesta gàbia de grills tenen molt poc a veure amb la resta de països del nostre entorn. El fet que un partit polític, enfangat en casos de corrupció fins a les orelles, sigui una i altra vegada el més votat en unes eleccions, que la més mínima dissensió dins dels partits sigui presa com la pitjor de les traïcions o l’obsessió -a vegades fins a extrems ridículs- de voler escapçar el líder d’una formació concreta, són detalls que evidencien (i molt) la nostra diferent idiosincràsia política. No obstant això, aquesta forma d’actuar a nivell col·lectiu envers els seus líders a la Pell de Brau, no és ni de bon tros nova i, si volem buscar-li un origen, haurem de remuntar-nos, ni més ni menys, que a l’època dels celtibers. I és que, fa uns 2.500 anys, els habitants de la península ja tenien una tradició social que els feia molt diferents: la Devotio Ibèrica.

Crida poderosíssimament l’atenció com, en un país on la pluralitat secular el converteix des de sempre en un autèntic regne de taifes, els partits polítics, ja siguin a esquerra o dreta de l’arc parlamentari, actuïn moltes de les vegades amb un monolitisme intern tal que deixa a l’altura del betum a qualsevol règim totalitari. El culte al líder, la repressió del debat intern, la incondicionalitat a ultrança dels seus seguidors o les estratègies polítiques, encara que estiguin a l’ordre del dia en l’actualitat (camí d’unes terceres eleccions), era una cosa que ja era ben coneguda dels generals romans quan els tocava guerrejar a terres d’Hispània. I és que, era impossible que l’ànima de la més potent legió romana no s’encongís quan es trobaven davant d’unes bel·licoses tribus bàrbares que havien jurat lleialtat al seu cabdill fins a morir i que arribaven al punt de suïcidar-se quan aquest havia caigut mort en combat. Havien consagrat la seva vida a la del seu cap.

La devotio ibèrica, com se la coneix pels textos romans, es tractava d’un pacte militar en la qual els guerrers d’una comunitat juraven al cap i davant d’una divinitat, una fidelitat fins a la mort. Aquest pacte, basat en l’honor i la lleialtat de l’individu envers el seu líder (que si bé també es donava entre altres pobles europeus, la seva màxima expressió es va donar a la península Ibèrica), implicava que el guerrer es comprometia a prioritzar en tot moment la vida del cabdill a la seva pròpia en el camp de batalla. I tal com prometien, acomplien.

Com que la guerra era una cosa que no estava a l’abast de totes les butxaques -només podien guerrejar els que tenien prou solvència com per comprar-se un cavall i armes, no com ara, que és a l’inrevés-, els guerrers “devots” formaven part de l’elit social de les tribus hispanes, de manera que el mantenir el jurament fins a la fi era una qüestió que barrejava la religiositat amb el manteniment de l’honor personal o familiar.

Així les coses, quan es veien en obligació d’entrar en batalla, lluitaven amb bravura inusitada seguint als seus líders fins a la victòria final… però amb la particularitat que, quan venien mal dades, encara lluitaven més fanàtica i ferament de cara a protegir el seu rei. La situació arribava al súmmum que, com caigués en combat, els seus seguidors (coneguts com devotii) no podien sobreviure’l-, de tal manera que o bé es suïcidaven o bé es llançaven a un combat suïcida del qual no podien sortir vius. Tot pel líder.

En aquesta situació, quan els cartaginesos i els romans es van dedicar a fer un volt per la península Ibèrica entre el segle III i II a.C. es van trobar de cara amb uns pobles ibers i celtibers que els plantaven cara de forma brutal. Uns pobles que, casats amb el cabdill de torn per la devotio ibèrica, no dubtaven a immolar-se abans de donar el seu braç a tòrcer, com van poder comprovar als sitis de Sagunt, Numància o Calagurris (Calahorra). No obstant això, els romans aviat van trobar el punt feble d’aquesta fèrria institució: el mateix líder.

En dependre la lluita bàsicament del paper del cap dels indígenes, aviat es va veure que si es volia guanyar una batalla, la peça clau a destruir era, justament, el cap. Això implicava que quan es cacés al capitost de la tribu, per molt a favor que portessin la contesa, aquesta acabaria del costat dels romans ja que, per a les tribus hispanes era un greu pecat sobreviure (en batalla, s’entén) a la mort del rei.

D’aquesta manera, els romans -pràctics com eren- van començar a tenir clar l’objectiu a batre i, en lloc de lluitar contra els indígenes sense solta ni volta, van optar per teixir un entramat d’aliances a estil iber, aconseguint establir una xarxa clientelar (¿els sona?) que assegurés als generals romans la fidelitat a ultrança dels diferents pobles hispans i evitar en la mesura del possible l’enfrontament amb ells. No en va les hosts iberes eren conegudes per la seva bravura i sempre era millor tenir-les al teu favor que en contra teva, cosa que s’asseguraven amb una devotio al líde… romà.

Tan intel·ligent estratègia (al costat d’oportunes victòries militars) va funcionar a la perfecció, acabant amb la incorporació definitiva d’Hispània a l’Imperi Romà. Així mateix, la fama dels ibers va arribar al nivell que els propis generals i emperadors romans (el cas de Quint Sertori, Juli Cèsar o August) tenien grups d’indígenes peninsulars que s’encarregaven de la seva seguretat personal, cosa que va portar a la cohort hispana de Sertori al seu suïcidi immediat quan aquest va ser assassinat durant un banquet.

Així doncs, la devotio ibèrica amb la seva entrega cega cap al líder, hauria influenciat tant a Roma que estaria darrere -segons els experts- del posterior culte a l’Emperador que tant es va estar en voga durant tota l’època imperial. Tradició que, alhora, s’hauria mantingut entre el poble hispà com a substrat inconscient en la forma de relacionar-se d’una forma estable i avantatjosa amb el poder, arribant fins al dia d’avui.

Així les coses, quan vegi que els partits fan coses rares escollint per unanimitat als seus líders, o fent pinya davant les acusacions de corrupció, o l’oposició demanant el cap del partit per poder formar govern, no s’estiri dels pèls. Penseu que això és Celtibèria i que la devotio ibèrica, per molts segles que hagin passat, en aquest país encara segueix viva.

Normal… per alguna cosa la vam inventar!

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×