Autor Articles i estudis
7 juliol 2016 a 18:00

El dia en què Espanya va prohibir l’educació als pobres

0 Flares 0 Flares ×

Article Ireneu FelipIV

Foto Wikimedia Commons

Poques coses hi ha més indignants per a una persona que passar-te mitja vida estudiant una carrera, acabar fregant plats per quatre rals i veure com uns autèntics totxos socials com Belén Esteban o Kiko Rivera, sense ofici ni benefici coneguts, acaben sent líders de vendes en llibres i en música… amb dos pebrots! És en aquesta situació, en què la realitat d’aquest país et descobreix que l’esforç, la vàlua i el mèrit són menyspreables i que més val tenir un bon endoll que un bon cervell, que ens adonem que alguna cosa falla profundament en el sistema educatiu espanyol. No obstant això, aquesta manca de qualitat de la política educativa, en què sempre han primat els interessos de l’oligarquia enfront de la del poble, no ve de fa quatre dies, no. I un indignant punt d’arrencada el podem trobar el 1623, quan el rei Felip IV va decidir prohibir les escoles de gramàtica als pobres. Com ho està llegint.

Que l’educació s’està convertint en un autèntic luxe que no està a l’abast de tothom, simplement ho heu de preguntar a qualsevol jove que tingui un mínim d’inquietud intel·lectual i pretengui matricular-se d’una carrera universitària. Com no tingui el suport d’uns pares amb àmplies butxaques o sigui un veritable Einstein capaç de complir les inhumanes condicions de les ridícules beques existents, el més normal és que hagi de deixar aparcat el seu procés educatiu fins la setmana dels tres dijous. No obstant això, abans de la crisi, les coses anaven prou bé com perquè els fills dels treballadors, amb no poc esforç, poguessin permetre’s el “luxe” d’arribar a estudis superiors i aspirar a un bon lloc de treball, amb la -posteriorment comprovada com equivocada- idea que una bona carrera t’assegurava l’avenir. ¿Resultat? Doncs que, després de la crisi, si necessites algun metge, és més fàcil trobar-lo servint mitjanes a la terrassa d’un bar que a la consulta de la Seguretat Social. I en una situació similar es va trobar Felip IV.

A principis del segle XVII, l’educació a les Espanyes, no tenia res a envejar a la de la resta d’Europa, per la qual cosa l’oferta educativa era àmplia i de qualitat. Existien 32 universitats i unes 4.000 escoles de gramàtica o de llatinitat, o el que és el mateix, escoles d’ensenyament secundari on el llatí era l’assignatura troncal. Aquesta gran oferta educativa per a l’època, juntament amb l’enlluernador tren de vida de la corona, van fer que qualsevol jovent amb un mínim de llums, fes el possible i l’impossible per cursar estudis superiors i endollar-se a la cort, tenint en compte que arribar-hi era equivalent a no haver de passar penúries en la seva vida.

D’aquesta manera, la quantitat de gent que cursava estudis mitjans i superiors es va disparar, produint un excés de gent qualificada que no podia ser absorbida per la corona i que no volia ser recol·locada en altres llocs de treball de menor entitat a causa, justament, al seu alt grau de qualificació intel·lectual. L’únic problema era que, gràcies a l’ocurrència de Felip III d’expulsar als moriscos entre 1609 i 1610, forçant el desterrament d’entre 300.000 i 500.000 persones d’un cens d’uns 8’5 milions, el camp havia quedat despoblat i no hi havia suficients mans poc qualificades que es dediquessin a les tasques agrícoles. En un moment en què la Corona estava més que arruïnada, que la gent pobra es dediqués a aprendre aritmètica i filosofia en comptes de generar riquesa per als terratinents, era una cosa que l’aristocràcia no podia permetre. I es van posar mans a l’obra.

Donada la decadència galopant de la corona castellana, no van ser pocs els consellers reals que recomanaven una remodelació de l’accés als ensenyaments superiors. Entre ells va destacar Pedro Fernández de Navarrete -canonge, secretari de Felip III i assessor de la Inquisició- el qual propugnava que, per fer que la gent es dediqués més a desenvolupar les mans que el cervell, el nombre de centres d’ensenyament secundari i superior fossin reduïts radicalment. D’aquesta manera,  “estrenyerien les comoditats que convidaven a les lletres” a la gent pobra, especialment els expòsits i els desemparats els quals, com a “hijos de la escoria y hez de la república” (sic), en comptes de perdre el seu temps dedicant-se a un improductiu estudi, estarien formant part del camp, de l’exèrcit o, directament, remant a les galeres. A més, si un pobre arribava a ser lletrat o jutge, com no tenia honor familiar que tacar, es prendria la justícia de manera poc estricta. Amb un parell.

Així les coses, el dia 10 de febrer de 1623, el rei Felip IV signava la pragmàtica (llei real que no passava per les Corts) segons la qual es prohibien les escoles de gramàtica en totes aquelles viles i ciutats que no fossin cap de partit i, sobretot, les que exercien a hospitals o donaven servei a expòsits. Aquesta llei significava que d’unes 4.000 escoles de llatinitat, es passessin a menys de 100, les quals, per funcionar, a sobre, no podien tenir un pressupost inferior a uns 300 ducats. La idea era que només les més riques sobrevisquessin i, per tant, només els nobles poguessin accedir a estudis superiors. La mesura, tot i no aplicar-se estrictament va tenir unes conseqüències catastròfiques.

El fet de retallar d’aquesta manera l’accés a la formació va fer que la qualitat de l’ensenyament i dels estudiants caigués en picat, en un moment en què noves potències europees com França o Anglaterra trepitjaven l’accelerador (tant polític, econòmic com intel·lectual), deixant la monarquia hispànica a l’altura del betum. El Segle d’Or espanyol, florit gràcies al bon moment econòmic i de la bona oferta educativa, va donar pas a una època grisa en què la intel·lectualitat espanyola no va poder seguir el ritme marcat per les noves formes de pensar provinents d’Europa central. I és que es van tancar la majoria d’escoles de secundària però, curiosament, no es va tancar cap seminari.

En conseqüència, Europa va acabar el segle XVII enlairant amb el Segle de les Llums, mentre que Espanya deixava perdre tots els trens de modernitat haguts i per haver, entrant en una tendència a anar a remolc en tot el que es refereix a la cultura i a la educació que dura fins al dia d’avui. I és que, com deia aquell rector de Harvard, si creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància.

… I el 26-J ens vam treure el màster.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×