Autor Articles i estudis
17 abril 2016 a 18:00

El boig i cruel judici a una truja assassina

1 Flares 1 Flares ×

Ireneu- article cerdo

Que la justícia és una conya és una cosa que, a més que ja ho digués l’ínclit Pedro Pacheco allà pel 1985, no hi ha més que veure qualsevol noticiari per ratificar-lo. Casos greus sobreseguts sense explicació, mafiosos deixats en llibertat per “errors” administratius, pecats venials sentenciats com si fossin el pitjor dels crims, assassins castigats amb ploma d’oca… tot un reguitzell de veredictes sense solta ni volta que fa que la confiança en la justícia per al comú dels ciutadans sigui poca per no dir nul·la. El més graciós de l’assumpte és que, davant d’aquest disbarat de justícia humana on com més diners en tens, més innocent n’ets, en el moment de ser administrada, històricament, no s’han salvat ni els animals. Tal va ser el cas d’una porca (sí, sí, l’animal, no em sigui malpensat) a la qual es va acusar d’assassinat i a la qual, per pagar el seu pecat, va ser sentenciada a una cruel -però curiosa- pena.

Encara recordo com em quedava de pasta de moniato quan el meu pare m’explicava que durant la mili, va poder presenciar com un ruc pertanyent a l’Exèrcit va ser arrestat sumaríssimament després d’haver propinat una coça a un comandament. L’escena que així explicada, sembla haver estat extreta d’un acudit de’n Gila més que de la realitat però, encara que sembli mentida, es donava més del que pogués semblar “sa”. I malgrat tot, el sorprenent és que tenia la seva lògica, ja que tothom ha de ser responsable dels seus fets i, a més, té dret a un judici just… encara que siguis un animal irracional, és clar.

En el cas que ens pertoca, ens hem de remuntar a principis de 1386 a la població francesa de Falaise (Baixa Normandia).

En aquesta època, els pobles eren bàsicament agricultors i convivien sense solució de continuïtat amb tots els tipus d’animals que habiten en una granja a l’ús. Deixant de banda consideracions higièniques, que es desconeixien del tot en aquells temps, els animals vivien en estat de semillibertat fins i tot enmig dels pobles i viles. I un d’aquests animals que vagabundejaven pels carrers com a vaques indostàniques, eren els porcs. L’únic inconvenient és que, els porcs, igual que l’home, mengen de tot i no fan fàstics a res. Absolutament a res.

Va ser en aquesta situació que una truja “domèstica” va aprofitar la circumstància per ficar-se a l’habitació en què un nadó de tres mesos estava momentàniament desatès pels seus pares. La truja, d’uns tres anys d’edat, en veure la tendra criatura al seu bressol, la va prendre com si fos el suculent menjar del seu pessebre i es va arrencar a queixalades amb ell, mossegant-li un braç i bona part de la cara.

Davant els crits de desesperació del petit i els grunyits del porc, els pares van córrer a l’habitació i van poder veure la macabra escena de crits, grunyits i sang. El nen, anomenat Jehan Le Maux, va morir per les ferides i la truja, com no podia ser d’altra manera, va ser detinguda. Tanmateix, i com si fos un humà, l’acusada va ser portada a judici per discernir la seva culpabilitat i la sentència de càstig al seu mal procedir.

El judici va durar 9 dies, en què la truja, tancada en la seva cel·la, va ser convenientment alimentada i cuidada. Tanmateix, el que ho va passar pitjor va ser el seu advocat defensor (d’ofici, s’entén), ja que intentar defensar un delicte tan flagrant davant la demanda de pena de mort per a la porca assassina, era un autèntic paperot. I com era d’esperar, tot i els esforços del defensor, la sentència va ser dictada: la truja era considerada culpable i castigada amb la pena de mort… però un tant especial.

Així les coses, la sentència va ser comunicada en persona a la truja a la seva cel·la (no era qüestió de que l’encausada pogués al·legar que no se li havia informat convenientment de la sentència judicial) i el dia 9 març de 1386 va ser arrossegada per una euga a una plaça al barri de Guibray -en Falaise- on s’havia habilitat un cadafal especial on tindria lloc l’execució.

La gent, com no podia ser menys, es va acumular en gran nombre (festa, festa!), al costat de les forces vives del poble. Però no només gent, sinó que els pagesos i vilatans van portar al seu torn als seus porcs, ja que el vescomte de Falaise havia ordenat que la gent que tingués porcs, els portés perquè els animals prenguessin nota del que els passaria si a algun se li ocorria tornar a repetir una atrocitat tan grossa. No cal dir que l’expectació entre el públic porcí present era màxima… (ehem).

Arribat el moment, la truja infanticida, que havia estat vestida amb una jaqueta, uns calçons fins a mitja cama, unes mitges a les potes del darrere i uns guants blancs en les potes davanteres, va ser portada al patíbul. Allà, el botxí va procedir a executar la sentència que consistia a infligir a l’assassina exactament el mateix mal que havia produït ella en el nadó. És a dir, al senyal, el botxí va retallar el morro de l’animal, va tallar un tros de carn d’una de les seves cuixes (així, al viu) i, després posar-li una màscara d’una figura humana. A continuació, va ser penjada de les potes de darrere.

D’aquesta manera tan “humana” i tan “justa”, la porca criminal va ser abandonada entre grunyits i sang brollant a borbollons fins a la seva mort, moment en el qual va ser llançada a una foguera on va acabar per expiar el seu pecat donant final a aquest espectacle dantesc . Espectacle que, per ordre del vescomte de Falaise, va ser obligat a ser contemplat tant per l’amo de la truja com pel pare del petit mort, tenint en compte la responsabilitat del primer envers el seu animal i la del segon per haver descuidat l’atenció amb el seu fill.

L’execució -que va costar 10 sous amb 10 diners, a més d’un guant nou per al botxí- ha quedat per als annals com una de les formes més obtuses i cruels de fer “justícia” a un animal, en la creença religiós-supersticiosa de que la “justícia divina” (ergo humana) havia de ser igual per a tots els éssers de la creació. El fet que es tractés d’animals irracionals sobre els quals s’aplicava una igualment irracional llei del Talió, no tenia més importància més enllà de la intenció d’aplacar una opinió pública escandalitzada davant la qual donar una imatge de poder.

Exemples com la de la truja, la del ruc, o fins i tot la de histriònics judicis a morts, no són més que mostres que la justícia humana, per molt que es vulgui vestir d’equitat, imparcialitat i objectivisme, no deixa de ser més que humana, amb tot el que això comporta d’iniquitat, parcialitat i subjectivisme. O si no, ja m’ho diran amb l’assumpte dels papers de Panamà.

Per si de cas, no es despisti 50 euros de la seva pròxima declaració de la renda.

-Ireneu Castillo-

1 Flares Twitter 0 Facebook 1 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 1 Flares ×