Autor Articles i estudis
17 març 2016 a 18:00

Hiperòsmia, la capacitat d’olorar un gessamí en un femer

0 Flares 0 Flares ×
Hiperòsmia, la capacitat d'olorar un gessamí en un femer // Imatge www.tolajob.co.za

Hiperòsmia, la capacitat d’olorar un gessamí en un femer // Imatge www.tolajob.co.za

Quan passegem pels carrers de les nostres atabalades ciutats, els sorolls i les males olors es converteixen en aquells companys que, per la seva quotidianitat, ja no criden l’atenció de ningú. No obstant això, en el meu cas pateixo migranyes, per la qual cosa, a part dels mals de cap, aures i afectacions derivades, el cervell té una sorpresa afegida en forma d’hipersensibilitat a la llum, als sorolls i, sobretot, a les olors… i és llavors quan descobreixes la ciutat amb tota la seva nauseabunda cruesa.

No recomano a ningú que, en ple atac de migranya, faci un volt pel carrer: l’olor a orins, a escombraries en descomposició, a les caques de gos acabades de dipositar, les motos d’escapament lliure, els cotxes a dièsel, la gent que no es dutxa des de l’última olimpíada, la què es banya amb perfum, les clavegueres… no es poden arribar a fer a la idea l’angoixant i la repulsiva que pot arribar a ser la ciutat en semblant circumstància. Ara, imagineu-vos aquest atac d’hipersensibilitat augmentat unes quantes vegades i que no es passi transcorregut un temps; tindrà davant seu, per al seu sencer gaudi, el món que envolta a una persona amb hiperòsmia.

A la pel·lícula El Perfum, Grenouille, el seu truculent protagonista, neix amb la capacitat de distingir olors i matisos que cap altre mortal és capaç de detectar, el que li permet trobar feina com perfumista. Ficcions a part, aquesta exacerbada capacitat d’olorar que es coneix amb el nom mèdic d’hiperòsmia, més que una benedicció per a qui la rep, com visqui en algun lloc mínimament “civilitzat”, es converteix en un autèntic suplici. És cert que el seu especial do els permet treballar com sommeliers, tastadors, perfumistes, etc… però, realment, no és un bon negoci per a aquestes persones especialment dotades per les olors. Però… a què és deguda aquesta estranya capacitat?

L’interior del nas humà posseeix a la seva part superior una sèrie de cèl·lules detectores de partícules volàtils que, travessant l’os del crani, transmeten impulsos elèctrics al que s’anomena bulb olfactiu i que es troba a la base del cervell. Aquest bulb olfactiu, connectat directament amb el cervell a través de l’amígdala (la zona del cervell, no de la gola, no em siguin capsigranys) és l’òrgan que s’encarrega d’administrar la informació olorosa rebuda.

Segons sembla, els hiperósmics, ja sigui per qüestions hormonals (migranyes, embaràs, menopausa…), genètiques (congènites) o induïdes per substàncies externes com les amfetamines, disposen d’una major quantitat de connexions neuronals entre les cèl·lules detectores i el bulb olfactiu. Això fa que qualsevol mínima partícula volàtil que sigui susceptible de ser olorada, en cas de patir hiperòsmia, es veurà corregida i augmentada en intensitat. Si l’olor és agradable, es gaudirà enormement, però si és dolent…

En cas de ser una olor fastigosa, les persones hiperósmiques ho passen extraordinàriament malament. El fet que l’olfacte sigui una via directa dels sentits amb el cervell, olorar segons quines olors desagradables (com pot ser l’olor d’un metro a l’estiu) amb una intensitat fora de la normal, pot provocar des de nàusees, vòmits, passant per marejos i arribant fins i tot a produir-ne desmais si la sensació és prou angoixant. Personalment -i això que allò meu és hipersensibilitat a les olors i no hiperòsmia- he arribat a patir un atac de migranya simplement amb creuar-me amb una dona amb un perfum fort. Així de dur.

Malauradament, el tractament d’aquesta afectació no és senzill, i la majoria de les vegades passa per allunyar-se dels focus d’olor, o del medi ambient que l’envolta, en recerca de zones en què no hagin olors especialment insuportables. Una altra opció són tractaments que inhibeixin les dopamines – les substàncies neurotransmissores que connecten les neurones de cara a limitar el flux d’informació olfactiva que arriba al cervell, però no són excessivament eficaços. Per contra, hi ha gent que afirma que el tabac els redueix l’excessiva capacitat olfactiva, encara que en aquest cas, si veiem totes les conseqüències que té el fumar en la salut, gairebé és pitjor el remei que la malaltia.

En definitiva, que la hiperòsmia, si bé hauria de ser una qualitat positiva pel que té de tenir una capacitat superior a la de tots els altres, en realitat és un veritable turment. Ser capaç de distingir el més mínim matís de l’aroma d’una flor, o ser capaç de detectar totes les aromes que amaga un bon vi és un plaer per als sentits però, per desgràcia, la societat actual no valora gens ni mica les exquisideses ni les subtileses. La mediocritat, la insubstancialitat, la grolleria, la barroeria, s’han ensenyorit de tal forma del nostre entorn, de la nostra manera de ser, que ha acabat per anestesiar, no només l’olfacte, l’oïda o la vista, sinó el cervell sencer. Una autèntica desgràcia per als que, per hiperòsmia, són capaços de reconèixer un gessamí en un femer.

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×