Autor Articles i estudis
11 febrer 2016 a 18:30

Atlantropa, l’insensat projecte per assecar la Mediterrània

0 Flares 0 Flares ×
Atlantropa, l'insensat projecte per assecar la Mediterrània // Imatge dieselpunk.org

Atlantropa, l’insensat projecte per assecar la Mediterrània // Imatge dieselpunk.org

Un dels inconvenients que es presenten davant el canvi climàtic que estem patint, és el progressiu desglaç dels casquets polars. L’augment de les temperatures del planeta farà -i dic farà, perquè abans rebentarem tots que posar-nos seriosament a aturar el problema- que el nivell dels mars pugi de manera descontrolada. Davant d’aquesta amenaça, la solució per a les poblacions costaneres passarà per “holanditzar” totes les zones afectades ficant dics a dojo per controlar el nivell de l’aigua. A grans mals, grans remeis; sense problemes. No obstant això, hi ha vegades que els enginyers i arquitectes s’excedeixen un pèl ideant “grans remeis”, amb el risc de crear projectes com el de l’alemany Herman Sörgel, el qual pretenia dessecar la Mediterrània a base de fer una presa a l’Estret de Gibraltar. ¿El pitjor? Que era factible.

Acabada la 1ª Guerra Mundial, les ganes d’oblidar la gran matança van inundar tota la societat europea. L’oci i el viure la vida es van convertir en un miratge que ajudava a mitigar la duresa de la postguerra. Per la seva banda, les elits intel·lectuals van intentar buscar les raons del conflicte mundial, arribant a la conclusió que era un problema de superpoblació i de falta de recursos del continent europeu, que el posaven en desavantatge respecte Amèrica i Àsia. Europa no podia créixer a causa de les seves limitades fronteres, per la qual cosa necessitava imperiosament obtenir més territoris que explotar. I… ¿quin era el pati de darrere d’Europa? Efectivament: Àfrica. Només que tenia l’inconvenient d’estar separada per una incòmoda Mar Mediterrània. L’arquitecte Herman Sörgel tenia un solució fàcil i, el millor per al moment, pacífica.

Sörgel, coneixent aquesta manca de terra productiva, va proposar crear una gegantina presa que anant des de la costa espanyola de Tarifa fins a la costa marroquina, tanqués l’accés de l’aigua de l’Atlàntic a la Mediterrània i unís Àfrica amb Europa, creant un nou continent que s’anomenaria Atlantropa . L’arquitecte sabia que el Mare Nostrum té un balanç hídric negatiu, pel qual s’evapora molta més aigua de la que rep dels diversos rius que aboquen a la seva conca i que, a més, això havia ocorregut de forma natural en èpoques anteriors. I és que, per Sörgel, el projecte eren tot avantatges.

El dic, que estaria a uns 20 km a l’oest de Gibraltar per aprofitar les aigües més someres, tindria uns 30 km de llarg, i permetria fer que, en pocs anys, el Mediterrani baixés fins a 200 metres. Això deixaria al descobert una gran quantitat de terres actualment submergides (s’estima que uns 233.000 km2) que podrien ser colonitzades pels diferents països riberencs i usades per al cultiu. Així mateix, les distàncies entre Àfrica i Europa s’haurien reduït notablement i les comunicacions serien molt més fàcils al poder-se construir dos nous dics, un al pas dels Dardanels i un altre entre Tunísia i Sicília. El graciós és que permetrien el pas de vaixells per les seves rescloses i, alhora, permetrien la generació de 110.000 MW d’energia elèctrica (50.000 MW la de Gibraltar ella sola). Presentat el projecte el 1929, i malgrat l’inicial entusiasme general, el projecte tenia seriosos inconvenients.

A les dificultats tècniques derivades de la construcció de semblant dic (es considera que haurien hagut d’estar treballant 200.000 persones durant 10 anys per aixecar-lo, i que no hi hauria prou producció de ciment al món per construir-lo) a més del risc sísmic d’una zona com l’Estret de Gibraltar, el fet d’un descens de 200 metres del nivell del mar significava la mort de totes les ciutats costaneres mediterrànies.

Les ciutats passarien a estar terra endins i molt lluny de la mar, i haurien hagut de erigir-les una altra vegada en les noves zones entre l’antiga costa i la real. Per a això es van idear nous projectes urbanístics per a ciutats com Gènova, Marsella o Nàpols, encara que en altres casos, com el de Venècia, això era absolutament impossible, ja que la pràctica desaparició de l’Adriàtic hauria deixat la costa a 465 km del lloc original. ¿La solució? Més ciment: Un dic que, des dels afores de la llacuna, mantingués de manera artificial l’antic nivell d’aigua i no afectés a l’atractiu aquàtic de la ciutat. Tot i que no només eren problemes logístics, els problemes mediambientals haurien estat desastrosos.

A principis del segle XX, la consciència mediambiental de la societat era nul·la, fins al punt que el projecte Atlantropa observava embassar els grans rius africans per convertir àmplies zones d’Àfrica en llacs -total, eren simples selves improductives- amb els quals convertir el Sàhara en una zona de regadiu. No cal dir que informes d’impacte ambiental ni es plantejaven, ja que tot es concebia des del punt de vista de productivitat humana. L’equilibri ecològic ni es coneixia, ni importava gens ni mica.

Avui en dia, i després de l’experiència de la desaparició del mar d’Aral en els últims 30 anys, se sap que darrere d’una sobtada desaparició de la mar, simplement va un desert de sorra i sal tòxica en suspensió, totalment impossible de colonitzar, però no només això.

L’aigua que quedés, augmentaria la seva temperatura i salinitat, acabant amb bona part de les espècies vives que hi visquessin, el que seria un autèntic daltabaix per a l’equilibri ecològic de la Mediterrània i per a la indústria pesquera. D’altra banda, la desaparició del mar d’àmplies zones provocaria una reducció de les pluges a Europa i nord d’Àfrica, comportant un augment de l’aridesa de tota l’àrea mediterrània. I, per si no fos suficient, en tallar el ramal del Corrent del Golf que accedeix a la Mediterrània a través de Gibraltar podria provocar un efecte Àrtic a l’Atlàntic Nord, portant una nova glaciació a Europa. Per no tenir cap mirament amb el medi ambient, la carambola estava assegurada. Per sort, el projecte no es va dur a terme, encara que si alguna cosa es pot assegurar és que per Sörgel no va quedar.

Un cop presentat el projecte i no trobar molts suports més enllà d’un èxit immediat a les portades dels mitjans de comunicació, Sörgel no va desistir en l’afany de fer-ho.

En passar el temps, la situació política d’Alemanya als anys 30 no era molt propícia a aquestes idees paneuropees, ja que Hitler tenia el seu propi projecte megalomaníac. Sörgel, tot i ser pacifista i la seva dona ser d’origen jueu, va presentar el seu projecte als nazis, els quals poc menys que van riure d’ell. No obstant aquests revessos, l’obsessió en el projecte -estava convençut que era una solució real a tots els problemes d’Europa- el va portar a seguir treballant en ell durant la guerra i presentar-lo als aliats un cop acabada la 2a Guerra Mundial. El desenvolupament de l’energia nuclear (que feia innecessària una infraestructura mastodòntica per obtenir energia hidroelèctrica) així com l’inici de la Guerra Freda, van fer que el projecte de Atlantropa fos inviable, tot i que mai va ser oblidat per Sörgel, el qual va estar promocionant el seu somni fins la seva mort en un accident de bicicleta (va ser atropellat per un cotxe que es va donar a la fuga) el 1952.

Al final, el projecte Atlantropa va quedar en el bagul dels oblits com a testimoni mut d’una època en què es creia que l’home tenia el món a la seva disposició sense importar-li el que en ell passés. Posteriorment, la Segona Guerra Mundial, les bombes atòmiques i el desenvolupament sense control de la tecnologia nuclear van donar el cop de gràcia a la consciència de la societat mundial, la qual, finalment, va poder veure el límit real entre el que pot fer i el que ha de fer si vol continuar vivint en aquest planeta. Un límit que, ocult rere utòpics Atlantropes, encara hi ha massa gent que pensa que no existeix.

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×