Autor Articles i estudis
25 juny 2015 a 18:00

Els Alfacs, 215 morts per 1000 pessetes

10 Flares 10 Flares ×

alfacs 1978

Jo tenia tan sols 9 anys, però les imatges d’aquella catàstrofe es van quedar gravades per sempre a la meva ment. Un camió, carregat de gas havia explotat prop d’Alcanar i havia arrasat completament un càmping que estava a tocar de la carretera. Les imatges que sortien a la tele eren tremendes, amb cossos escampats per totes bandes cremats com pollastres a l’ast i, tot i que la meva germana feia escassos dies que havia nascut, la meva petita ment no estava més que centrada en aquell espectacle dantesc que donaven els mitjans d’informació. Perquè no es van poder salvar? Perquè els que es van ficar a l’aigua es van morir igual? ¿Com va poder trencar-se un camió? No arribava a imaginar la magnitud d’una tragèdia que tenia nom propi: Els Alfacs.

Eren dos quarts de tres de la tarda d’un assolellat i calorós 11 de juliol de 1978 quan un camió circulava tranquil·lament per la N-340. La cisterna havia sortit cap a les 12 de la refineria d’Enpetrol situada al complex petroquímic de Tarragona en direcció sud, més concretament cap a Puertollano (Ciudad Real), on hauria de deixar la seva càrrega consistent en 25 tones de propilè. No obstant això, tot es va torçar, i en aquell precís moment el camió cisterna va esclatar de forma violenta, arrasant tot el que va trobar a 200 metres a la rodona produint una autèntica massacre.

El camió acabava de creuar Sant Carles de la Ràpita i es trobava en el terme municipal d’Alcanar, en una zona turística on es troben diversos càmpings. Justament, un d’ells, el Càmping Els Alfacs -ple de gom a gom amb més de 800 turistes francesos, alemanys i belgues-, es va veure afectat de ple per l’ona expansiva. No obstant això, no va ser l’ona expansiva el que va produir la tragèdia, sinó la bola de foc en què es va convertir el contingut de propilè i que, com un llançaflames, es va abalançar des de la cisterna cap al càmping, arribant fins al mar.

El brutal núvol ardent a més de 2.000 graus arrasà tot el que va trobar al seu pas: tendes, caravanes, cotxes, arbres, bombones de butà, gent… Fins i tot la gent que, espaordida, fugia cap a l’aigua per desfer-se de l’infern que se’ls venia a sobre, van morir. El mar es va convertir en un autèntica ratera ja que, en contacte amb la bola de foc, va bullir instantàniament, coent literalment a qui va intentar buscar refugi al seu interior.

Els serveis d’emergències van arribar als 45 minuts de produir-se la deflagració i es van trobar, segons van declarar als mitjans, un paisatge dantesc barreja d’Hiroshima amb Pompeia. Van arribar ambulàncies des de Barcelona, Saragossa i fins i tot des de Perpinyà per atendre els més de 200 ferits, víctimes de grans cremades, que van ser traslladats a hospitals de Barcelona, València i Madrid. Les diferents ambaixades es van abocar a la gestió de la repatriació dels ferits, tenint en compte la impossibilitat de donar atenció sanitària a tots els afectats.

El balanç final van ser uns 215 morts, dels quals molts no van poder ser identificats, ja que en anar la majoria en banyador, la bola de foc senzillament els va rostir. Fins i tot es va recollir un cap cremat que després va resultar ser un meló, el que deixa palès el grau de destrucció dels cossos. Però… què va passar en realitat?

La investigació posterior va determinar que el camió anava sobrecarregat, ja que en comptes de les 18 tones que podia portar de forma segura, en portava 25. Això significava que el dipòsit anava totalment ple i no hi havia espai dins per a una eventual evaporació de la càrrega. Propilè que es va expandir a causa de la calor, acabant per trencar les soldadures de la cisterna i esclatant violentament en trobar-se amb alguna espurna de la carretera.

Tot i el desastre, la tragèdia encara va quedar curta, ja que d’haver passat un minut abans, hagués esclatat en ple nucli urbà de Sant Carles de la Ràpita, amb tot el que això hagués comportat. Malgrat tot, el més indignant va ser saber que el conductor va conduir per la carretera nacional per estalviar-se el que costava l’autopista. D’aquesta forma la massacre es podia haver evitat simplement amb unes míseres 1.000 pessetes (6 euros) que era el que costava el peatge per aquell temps.

El judici posterior, que es va celebrar el 1982 va determinar que Enpetrol sistemàticament sobrecarregava els camions cisternes de feia temps i només un miracle havia evitat que no hagués passat res anteriorment. Es va condemnar a un any de presó al cap de seguretat de la planta i al pagament de 1.100 milions de pessetes en indemnitzacions. Per la seva banda, arran de l’accident, es va prohibir la circulació de transports d’inflamables per les carreteres, sent obligats a circular per l’autopista.

El càmping, que un mes després ja tornava a estar operatiu, continua en actiu en l’actualitat i amb el mateix nom, després de passar pàgina a tan tràgic incident. El 2011 fins i tot va posar un plet a Google perquè el seu nom no fos relacionat amb imatges de l’accident, el qual va perdre. Avui dia, un monument dedicat a la tragèdia, en què hi ha tantes estrelles com a víctimes, és l’únic record d’un accident que, com pocs, van commoure a la societat del moment.

 

Ireneu Castillo

10 Flares Twitter 4 Facebook 6 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 10 Flares ×