Autor Cinema, teatre i televisió
3 febrer 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: La ladrona de libros

11 Flares 11 Flares ×

La lectura com a amagatall

La ladrona de libros

La ladrona de libros

DRAMA. EE.UU. Estrena: 2013. Dirigida per: Brian Percival. Repartiment: Sophie Nélisse, Geoffrey Rush, Emily Watson, Nico Liersch, Ben Schnetzer, Sandra Nedeleff. Duració: 131 min

Basada en el best-seller de Markus Zusak. A l’Alemanya nazi, una noia es acollida per una parella. Gràcies al seu pare adoptiu les paraules i els llibres es transformen en la seva forma d’escapar de tot el dolent que la rodeja.

Brian Percival, més conegut per la sèrie Downton Abbey, porta a la gran pantalla l’adaptació cinematogràfica del best-seller de Markus Zusak. El film ens transporta a l’Alemanya nazi de principis de la Segona Guerra Mundial vista des dels ulls innocents d’una nena

Tot i que el film sigui l’adaptació d’un llibre no sempre assegura un bon guió i aquest n’és el cas. El guió és senzill i, en certs aspectes, superficial. Explica molt de passada els fets de la Segona Guerra Mundial i es centra en el passatemps preferit de Liesel: la lectura. Al guió li falta aprofundir més en temes com és la pobresa de la família adoptiva o el passat de la protagonista. D’altra banda, la veu en off (Roger Allam) hi dóna força, coherència i serveix com a connector de temes i etapes de la vida de la protagonista.

Per sort el guió es veu recolzat pels seus intèrprets, cada actor realitza una perfecta i acurada interpretació del seu personatge. Geoffrey Rush i Emily Watson porten a la pantalla els pares adoptius de Liesel, el primer interpreta un home bondadós i atent, Watson, en canvi, interpreta l’altre cara de la moneda, una mare rondinaire però que en el fons té el seu cor vulnerable. Tot i així, la gran sorpresa del film és Sophie Nélisse. Interpreta a Liesel des dels 14 fins als 18 anys i en fa una representació ben treballada, acompanyada d’una gran expressivitat facial.

Música de John Williams, nominada a l’Oscar, està perfectament escollida i interpretada a cada moment del film. Expressa emotivitat i reforça les emocions que l’espectador sent vers els diferents personatges. L’estètica, en relació al vestuari, la fotografia i els decorats, està perfectament elaborada, cada detall està cuidat per tal de representar el més fidelment possible l’Alemanya nazi de la Segona Guerra Mundial. Ambdós aspectes van perfectament acompanyats d’una realització senzilla i neta sense grans espectacularitats, mostrant objectivament cada escena i moment històric fent que l’espectador omplir els buits que el guió va deixant.

A diferència d’altres films basats en el nazisme vist des dels ulls innocents d’un menor el film no persegueix la llàgrima fàcil, si que és cert que hi ha moments en que emociona l’espectador i que inclòs pot fer-li treure una llàgrima. El final és ple de moments dramàtics que poden portar a que caigui alguna llàgrima però si s’ha estat atent des del principi es preveu el final ja que la veu en off va deixant entreveure els moments tristos que s’acosten. Cal remarcar el rerefons que transmet vers la lectura ja que el gran protagonista del film no és Liesel sinó la literatura i l’art de la paraula.

Podem descriure el film com a pur entreteniment que es recomana veure en companyia per tal de poder compartir les sensacions que transmet.

Cristina Nocete

@crisnocete

11 Flares Twitter 4 Facebook 7 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 11 Flares ×