Autor Cinema, teatre i televisió
21 gener 2015 a 18:00

Llibert, un crit a la llibertat coartada

0 Flares 0 Flares ×

Cap a un futur millor

Mürfila, Gemma Brió, i Tàtels Pérez les tres dones de "Llibert"

Mürfila, Gemma Brió, i Tàtels Pérez les tres dones de “Llibert” // Imatge de Verkami

DRAMA. Autora: Gemma Brió. Direcció: Norbert Martínez. Actrius: Gemma Brió i Tàtels Pérez. Cantant i actriu: Mürfila. Escenografia: Lluc Castells. Disseny de llums: Jaume Ventura. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Espai sonor: Mar Orfila. So: Ramón Ciercoles. Tècnic: Oriol Rufach. Audiovisual: Jordi Castells. Producció executiva: Marta Fluvià.

A diferència d’altres guardons, els premis Butaca gairebé mai són gratuïts – sort en tenim del públic! – i en aquest sentit, les dues estatuetes que es va endur “Llibert” en l’edició de l’any passat tampoc van ser-ho. Tant el premi al millor text, com el de millor espectacle de petit format, són més que merescuts; així com també ho és tot el reconeixement que està obtenint amb cada representació, convertint-se d’aquesta manera en una peça absolutament essencial.

En primer lloc, “Llibert” és una obra necessària perquè és el projecte de les Llibertàries, és a dir, d’una companyia petita i sense recursos – com tantes altres han nascut per força en els darrers anys – que ha aconseguit sortir endavant i alçar-se sobre un escenari amb una proposta contundent i pròpia.

En segon lloc perquè a partir d’una premissa dramàtica però senzilla, Gemma Brió desenvolupa amb una habilitat espectacular, tota una trama complexa i duríssima que alberga un munt de conceptes i temes que era urgent que algú els (ex)posés en escena.

La trama principal és la decisió d’una mare de deixar que el seu nadó, nascut amb una paràlisi cerebral greu, mori. És acceptable desitjar la mort d’algú? I si aquest és un ésser humà? I si és el teu fill? La mare, protagonista absoluta de l’obra – o més ben dit coprotagonista juntament amb el nounat Llibert – exposa amb total impunitat les seves terribles hipòtesis sobre la vida que haurà de viure el seu fill, i la vida que hauran de viure ells com a pares, i escup frases tan dures, per més que totalment vàlides, com “aquelles mares són lletges, i jo no vull ser lletja!”… i es fa un silenci, i tothom ho entén, o si més no intenta entendre-ho.

Però Brió no és queda aquí, i d’aquest contundent i incòmode lead en comença a desfilar tota mena de crítiques que provoquen l’empatia automàtica d’un públic cremat i anhelant d’escarni dur, just i sense pèls a la llengua. Del text de Brió tothom en surt tacat: els polítics, l’administració, l’església, els empresaris teatrals, els cossos de seguretat, la maternitat, la moral, i evidentment la sanitat. De vegades fins i tot fa la sensació que la tasca de la recent proclamada dramaturga, ha estat polir i estructurar un monòleg hilarant de tal manera que a més fos capaç d’explicar una història amb plantejament, nus, i desenllaç . En aquest punt és quan Tàtels Pérez i Mürfila comencen a formar part de la història, convertint-se en fidels acompanyants metamòrfiques i polifòniques que acaben d’esculpir el complicat univers de la peça. En definitiva, una demostració pura de talent fascinant que ha permès encabir múltiples temes tan necessaris, en tan sols noranta minuts.

En aquest sentit, “Llibert” és necessària perquè demostra que les manifestacions artístiques en general, i el teatre en particular, encara poden explicar coses noves i vehicular emocions i reflexions potents i vitals als ciutadans. Aquesta obra demostra que el teatre d’avui és viu, que no cal anar a buscar contínuament els mateixos clàssics de sempre per despertar o apaivagar, segons el cas, els ànims general,  i que es pot confiar en la creació contemporània, en els autors d’avui amb els quals és possible debatre sobre el contingut de les seves obres perquè són vius i són aquí.

“Llibert” també és necessària perquè mostra tres dones actives, fortes, i capaces de qualsevol cosa. Tres dones molt valentes que juguen, ploren, riuen, criden, es barallen, imaginen, dubten, s’acarnissen, canten…. Tres dones que regalen tot allò que els surt de l’ànima, amb sinceritat i amb moltes ganes de compartir. Tres dones que miren directament als ulls dels espectadors, que els pregunten coses, que els fan participar, que no oculten el rostre rere una màscara, i parlen des del cor emocionant fins a l’espectador amb la pell més adobada.

I un cop més “Llibert” és necessària perquè és una tragèdia en majúscula, i ja era hora. Tal com s’ha apuntat diverses vegades en d’altres crítiques, existeix una tendència nostrada a evadir el drama i a disfressar-lo de sàtira per tal que “tot passi millor”, com cantava Mary Poppins. Però els programadors, directors, dramaturgs, i fins i tot els actors, no s’adonen que aquest afany de protegir l’espectador – un afany completament absurd i l’origen del qual només pot ser la voluntat de fer de la societat un ramat entretingut, feliç i despreocupat – no juga a favor del poble i, sobretot en cap cas, de la tradició teatral catalana. El públic es nodreix tant de la comèdia com del drama, i ha de poder escollir si desitja plorar o riure, i decideixi el que decideixi ha de rebre l’input adequat que ha seleccionat per aquell vespre, o aquella nit. En aquest sentit “Llibert” és absolutament fantàstic ja que, per fi és una tragèdia que treballa com es mereix els moments còmics i també els moments tràgics sense amagar-los, i sense anestesiar l’espectador que pateix, i plora, i potser arriba al seu límit emocional, però que quan es fa el fosc final s’alça exhaust de la cadira amb un somriure, totalment complagut, perquè han aconseguit sacsejar-li l’ànima tal com havia demanat.

Així doncs, “Llibert” és  sens dubte una obra imprescindible que mereix ser recordada per la seva intensitat, sinceritat i valentia. L’òpera prima de Gemma Brió, que esperem que segueixi produint obres esmolades, i així “Llibert” es pugui considerar la primera de totes les bufetades pel canvi que encara han de venir. Una peça que manté la fe d’aquells que creuen que la recuperació del teatre català encara és possible, un teatre que massa sovint es troba estancat en tradicions antigues que bloquegen i impedeixen avançar i millorar dia rere dia. En definitiva, una peça a la qual cal agrair-li profundament la seva existència, i punt.

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×