Autor Cinema, teatre i televisió
8 octubre 2014 a 18:00

Pensaments secrets, o cogito ergo sum

4 Flares 4 Flares ×

Amb el cor a la mà

"Pensaments secrets" amb Àlex Casanovas i Mercè Pons a la Sala Muntaner // Foto: David Ruano

“Pensaments secrets” amb Àlex Casanovas i Mercè Pons a la Sala Muntaner // Foto: David Ruano

COMÈDIA DRAMÀTICA. Autor: David Lodge. Traducció: Llorenç Refecas. Direcció: Lluís Soler. Intèrprets: Àlex Casanovas i Mercè Pons. Disseny d’il·luminació: Raül Perales. Disseny d’espai: Dino Ibáñez i Miquel Àngel Llonovoy. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny de vestuari: Montse Alacuart. Caracterització: Toni Santos. Ajudant de direcció: Anna Ullibarri. Asssistent de direcció: Josep Miquel Muñoz. Productora: Utopia Global. Productors: Jordi Roigé i Llorenç Rafecas. Ajudant de producció: Albert Garcia. Cap tècnic: Carles Borràs. Fotografia: David Ruano. Premsa i Comunicació: Comedianet.

L’any 2001, el guionista, novel·lista i crític britànic David Lodge va escriure la novel·la “Thinks”, una comèdia romàntica desenvolupada en un campus universitari anglès, i en la que es reflexionava sobre la ciència i l’art. Poc temps després, Lodge va rebre un encàrrec des de Bèlgica per fer-ne una adaptació per al teatre; d’aquí en va sorgir “Pensaments secrets”. Però quan Lodge va veure’n el resultat al teatre, va sentir la necessitat de fer-ne una readaptació per a tan sols dos personatges; i aquesta és la versió que Llorenç Rafecas i Lluís Soler han escollit per a traduir-la al català.

Llorenç Rafecas, duran tota la vida ha compaginat la seva vessant científica amb la teatral, essent així director d’una empresa del Parc Científic de Barcelona, alhora que traductor de peces teatrals com ara “Copenhagen” de Michael Frayn, estrenada a la Sala Petita del TNC, o de “L’extranya parella” de Neil Simon. I Lluís Soler, per la seva banda, després d’haver estat al darrer Festival Grec amb “Bartolomé encadenado” i al TNC amb “Safari Pitarra”, ha decidit llençar-se de cap amb la seva primera direcció. Aquesta combinació, partint de la base brillant del text de Lodge, permet que l’adaptació catalana de “Pensaments secrets” sigui àgil, divertida però amb cops durs, i construïda a partir de diàlegs vius i contundents.

Pel què fa a la recepció del text per part dels actors, cal dir que ha estat fantàstica. Malgrat la complexitat intel·lectual del text – ple de reflexions sobre l’existència de l’ànima, l’origen dels sentiments, o el dubte sobre la naturalesa de les sensacions humanes – la dialèctica entre els personatges és absolutament integrada pels actors. Contràriament al que estem acostumats a observar i en més obres de les ens agradaria, del panorama teatral català actual, els personatges han estat veritablement absorbits pels actors, i les discussions existeixen més enllà del text. Mercè Pons i Àlex Casanovas aconsegueixen transcendir el text i reflexionar des d’un punt personal establint un debat versemblant i ple de reaccions basades en una escolta real i sincera.

No obstant això, si bé és cert que ambdós actors treballen des d’una honestedat entendridora, i les seves interpretacions són absolutament profundes i vives, de vegades, Casanovas es perdia i accentuava certs moviments, o inflexions de la veu, quan no era per a res necessari, i Mercè Pons, per la seva banda, es desviava i manifestava tics provinents del món del doblatge. En relació a la veu però, ambdós intèrprets van oferir una gran lliçó de tècnica, a moments deslluïda pels atacs de tos de Casanovas qui, sens dubte, mostrava certs problemes de veu malgrat comptar amb la tècnica.

Pel què fa a l’escenografia, cal destacar una vegada més, la intel·ligència del disseny de l’espai, en aquesta ocasió de Dino Ibáñez i Miquel Àngel Llonovoy.  A partir de tres estructures rectangulars i mòbils de color beix amb algunes obertures a mode de finestra i de porta, i uns quants tamborets i taules de diferents alçades, han estat capaços de crear espais tan diversos com un despatx, un estudi, un jacuzzi, o una sala de conferències. A aquest disseny tan subtil, cal afegir-li també la destresa del disseny d’il·luminació de Raül Perales, que combinat amb el curós espai sonor ideat per Jordi Agut permetia recrear interiors, exteriors, i fins i tot diversos espais dalt el mateix escenari.

El vestuari de Montse Alacuart i la caracterització de Toni Santos és, més enllà del text, el que permet a l’espectador adonar-se del pas del temps al llarg de la peça. Sis mesos que es veuen passar a través del canvi subtil dels pantalons llargs, les gavardines i les armilles, a les faldilles, les camises florejades, i els tirants.

En definitiva doncs, és una obra que funciona bàsicament per a tres senzilles raons. En primer lloc, perquè cap element tècnic – ni l’escenografia, ni el vestuari, el joc de llums o l’espai sonor – no desconcentra amb una fastuositat ampul·losa i tantes vegades innecessària del realisme estricte, de manera que l’espectador es pot dedicar tranquil·lament a escoltar i observar el que fan i diuen els actors. En segon lloc, perquè el contingut dels parlaments és interessantíssim i alhora complexíssim, fet que demana un cert esforç per copsar-lo, i per tant, es fa evident per a l’espectador que no es troba davant d’un mer entreteniment. I finalment, perquè els actors no són egòlatres ni vanitosos, sinó que, sota la direcció detallista i conscient de Lluís Soler, es limiten a expressar-se de manera veraç i honesta, entenent cadascun dels parlaments del seu personatge per, d’aquesta manera, poder  fer-li comprendre també a l’espectador.

No deixa de sorprendre però que, malgrat haver escrit un text tan elaborat, i complex, amb un treball fantàstic de síntesi i contraposició que, realment sembla un lluita interna entre el jo racional i el jo emocional del mateix Lodge, aquest no hagi estat capaç de transgredir alguns tòpics de gènere. Perquè és una dona la que es dedica a les humanitats, a la literatura i l’art i és l’encarregada d’encarnar el jo emocional, i un home el científic, calculador, que basa els seus judicis en l’evidència empírica i és el representant del jo racional?

D’aquesta manera Lodge sembla consolidar i perpetuar els estereotips de gènere establerts per la nostra societat i que impedeixen a les dones pensar en el sexe sense vincular-lo als sentiments, i als homes els prohibeix enamorar-se i donar massa importància a les emocions. Potser hagués estat, o si més no ho podria ser de cara al futur, fer encara una altra adaptació de la peça canviant el sexe dels personatges i observar què succeeix quan és la dona l’ésser racional i calculador, i l’home aquell que creu en l’essència immaterial i única de les coses i les persones.

Sigui com sigui “Pensaments secrets” és una obra plena i molt ben executada per part de tot l’equip, que pretén i aconsegueix modificar el públic, un fet que no es dóna en les peces que es poden veure als escenaris catalans d’avui, encara que comptin amb un text tant o més interessant i complex que el de Lodge. Sens dubte, una estrena com a director que presenta a Lluís Soler com una nova promesa de la direcció.

@anna_mestreseg

4 Flares Twitter 2 Facebook 2 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 4 Flares ×