Autor Opinió
3 juliol 2014 a 17:30

Straperlo, la ruleta que va fer caure el govern d’Espanya

9 Flares 9 Flares ×
Imatge del web http://www.geheugenvannederland.nl

Imatge del web http://www.geheugenvannederland.nl

En un moment de crisi com l’actual, la gent se les empesca per poder tirar endavant malgrat tots els obstacles que trobi al seu pas. Unes vegades amb iniciatives imaginatives i altres vegades fent tripijocs com es pugui, coquetejant amb la il·legalitat quan no llançant-se apassionadament als seus braços. Això que passa a l’actualitat, no és nou, ja que després de la Guerra Civil, la duríssima postguerra va fer que la gent aguditzés les meninges per guanyar-se la vida a base del mercat negre de productes racionats o directament prohibits. Va ser la coneguda “España del Estraperlo”. Del “estraperlo” hem sentit parlar àmpliament, sobretot a pares i avis, però … sap d’on ve el terme? Una ruleta arreglada lligada a suborns al més alt nivell del govern espanyol durant la II República són els culpables.

 A mitjan 1934, la convulsa vida política de l’Espanya republicana estava en plena ebullició. El Partit Radical (centre-dreta) i el CEDA (dreta) havien format una coalició que tenia la mateixa solidesa que una torre de gelatina, tenint en compte que l’únic que els unia eren les ganes d’agafar la poltrona i poc més. L’oposició dels partits d’esquerres, tampoc ajudava molt a donar estabilitat a un govern que es bellugava més que la cua d’una sargantana.

 Enmig d’aquest embolic politicosocial, un empresari alemany nacionalitzat mexicà anomenat Daniel Strauss, va intentar instal·lar a Espanya una ruleta elèctrica que havia de ser la sensació: la Straperlo. Aquesta ruleta, la qual funcionava a monedes com una escurabutxaques qualsevol, prenia el nom de l’acrònim dels socis que l’havien construït Stra (de Daniel Strauss), Per (de Joachim Perlowitz) i Lo (de Frieda Lowann, l’esposa de Strauss). No obstant això, el joc estava prohibit al país per la qual cosa no semblava massa factible fer-ho, encara que sabut és que els bitllets de banc tenen la facilitat d’obrir portes a les més sòlides muralles … i aquí hi ha autèntic furor per aquestes “claus”.

 Strauss, tocant les tecles magistralment -fins i tot es va fer amb Companys-, va contactar amb Aurelio Lerroux -Delegat de l’Estat a Telefónica, nebot i fill adoptiu del primer ministre espanyol, Alejandro Lerroux- oferint-li el producte i consensuant uns grans beneficis cas de poder introduir la ruleta. La idea era explotar el fet que la maquineta en qüestió no era d’ “atzar” -la qual cosa estava estrictament prohibit-, sinó d’habilitat (s’havia de fer circular una boleta per un circuit i fer coincidir la seva caiguda sobre la ruleta amb el nombre desitjat) per aconseguir el permís d’instal·lació. En realitat era una ruleta sensu strictu que estava arreglada perquè la banca sempre guanyés, però aquest subtil detall tampoc importava massa, perquè l’important era aconseguir el permís… i eren moltes les “portes” a obrir.

 Després d’una sèrie d’exhibicions amb gent coneguda que participaria al negoci, al qual es trobava Aurelio Lerroux -que deia ser representant d’Alejandro Lerroux-, el diputat Sigfrido Blasco-Ibáñez (el fill de l’escriptor), el mític boxejador Paulino Uzcudun i tota una plèiade d’alts càrrecs del govern, s’arriba a la conclusió que la tal ruleta és de destresa i habilitat (l’atzar no intervenia en absolut, la qual cosa era veritat, però no en el sentit original). Després de moltes negociacions i sobres diversos encarats a fer que les frontisses de les portes no grinyolessin, es van determinar els percentatges a repartir: 50% per Strauss i el 50% per Lerroux i resta de “beneficiaris”. La ruleta es va inaugurar en un Gran Casino de Sant Sebastià atestat de gent per a l’ocasió el 12 de setembre de 1934. Tanmateix poc duraria l’alegria.

 Tot i haver aconseguit fraudulentament els permisos, el ministre de Governació aquell mateix dia va forçar al tancament del casino, ja que no hi havia cap llei que permetés el joc a Espanya. Frustrat aquest primer intent, al desembre es va instal·lar a l’Hotel Formentor de l’illa de Mallorca, però va passar exactament el mateix passats uns dies. La instal·lació de la Straperlo a Espanya, havia estat avortada.

 Strauss, cabrejat com una mona després d’haver “ensobrat” a la meitat dels polítics del país i veure que les seves intencions de poder instal·lar el seu “joc d’habilitat” no es podrien dur a terme definitivament, al setembre de 1935 va escriure una carta al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, denunciant el cas i reclamant -amb tota la barra del món i una poca més- que se li compensés amb 85.000 florins holandesos per les despeses incorregudes (unes 400.000 pessetes de l’època). La carta va acabar filtrada a tots els mitjans de comunicació, armant-se la de cal Deu i obrint-se la veda de la caça del polític corrupte tan aviat com va arribar a l’opinió pública.

 L’escàndol de la Straperlo, utilitzat des de l’oposició de forma molt hàbil -hi ha qui sosté fins i tot que la carta va ser escrita per Indalecio Prieto, llavors a l’exili, que sospitosament tenia contactes amb Strauss- va servir per fer caure un incòmode i corrupte Partit Radical entre les mandíbules de l’oposició esquerrana i la dreta més bel·ligerant.

 L’oposició (Socialistes i Izquierda Republicana) es va llançar a mort contra el govern, però no només l’oposició, sinó que la mateixa CEDA -socis del Partit Radical al poder- es van tirar a la jugular de Lerroux i el seu partit. Les investigacions parlamentàries -dubtosament equànimes o directament partidistes- i l’escàndol majúscul consegüents van acabar amb la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions el 1936, que guanyades per l’esquerra pels pèls, van ser el prolegomen de la Guerra Civil.

 El terrible escàndol que es va formar va acabar per fer que la gent encunyés la paraula “estraperlo” com a forma de definir un tripijoc o negoci il·legal, en definitiva, una forma de vida al marge de l’oficialitat que, anys després gairebé s’institucionalitza fins a mitjans de els anys 50 i, tot i estar en ple segle XXI, desgraciadament segueix vigent a l’Espanya dels nostres dies.

 

Ireneu Castillo

9 Flares Twitter 4 Facebook 5 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 9 Flares ×